PEPITA LUMIER. Sogorb, 7
De la relació amor-odi que Javier Marshal afirma tenir amb València, només ha deixat veure l’amor en aquesta segona exposició que protagonitza en Pepita Lumier. Una preciosa llum groga vesteix esglésies valencianes de rajoles blaves vitrificades en la cúpula, barraques dels voltants de l’Albufera i cases burgeses dels anys 30, ideals però no idealitzades. Ací no hi ha perfecció d’Instagram perquè es colen als enquadres bombolles de butà als balcons, cadires de plàstic blanc als porxos i el fregall junt als plats bruts de la pica. Com la vida mateixa. Gens plastificada però plaent i palpitant. La llum de València banya –i arriba a cremar– arquitectures optimistes que miren cap a fora, els arbres mil·lenaris del Parterre (on s’alça ara El Corte Inglés va nàixer Mariscal) i la seua gasolinera, una masia de Morella, la carretera del Palmar, platges amb aroma sorollesc o el paisatge de contrasts de La Punta. Hi ha obres gestades al natural, però moltes naixen del Google Earth. És la primera volta, reconeix Mariscal, que ha calcat fotos directament per a després distorsionar-les i retocar-les cromàticament. Unes altres voltes a dibuixat la línia al natural –l’esperit del còmic impregna totes les composicions– i li ha agregat després el color capturat per la fotografia. Trobareu impressió digital amb pigments alemanys que duren 200 sobre paper d’altíssima qualitat o en Dibond (panells de metacrilat i alumini) i esbossos originals d’aquarel·la i cera que reflexionen sobre el paisatge valencià tenint sempre present que “la identitat més potent que té València és la llum”. Enquadres que et reconcilien amb la ciutat filtrats per una llum meravellosa. S.M.
