FINS EL DIUMENGE 14/9
F. BANCAIXA. Pl. Tetuán, 23
Espardenyes, mantes morellanes, albaes, una partida de pilota i moltes taronges esquitxen aquesta exposició sobre la pintura valenciana dels segles XIX-XX. La Fundació Bancaixa acostuma a dedicar-li a Joaquín Sorolla una exposició a l’any (mínim) —és un símbol de la nostra ciutat i un èxit de públic assegurat—, però el comissari d’aquesta mostra que ara ens presenta la institució, Javier Pérez Rojas, va pegar un colp sobre la taula en aquest sentit: acostumem a fixar-nos en només un pintor i deixem de costat la resta, just quan l’escola valenciana va ser una de les més destacades de l’època d’entresegles. Es referia, evidentment, a l’aclaparador mestre Sorolla. Per descomptat, ell està enclavat dins d’aquest recorregut que dibuixa la deriva costumista de la pintura de gènere valenciana, però també ho estan Pinazo, Fillol, Mongrell, Degraín, Pla, Renau o Segrelles, i molts altres que Bancaixa ens trau de sota la catifa. Efectivament, estem un poquet farts de Sorolla. Dit això, i vista aquesta exposició que supura valencianitat pels quatre costats, resulta evident que el seu talent pictòric estava per damunt de qualsevol altre i que es va guanyar merescudament la fama que té.
El costumisme no és un estil, és un tema, i tot i que en ell predomina la visió amable i esteticista de les escenes, ha estat travessat pels diferents corrents que s’alternaren al llarg dels segles XIX i XX. El romanticisme i el realisme, obvi, però també l’art deco, que impregna, per exemple, el cartell de la Fira de Juliol de 1929 de Josep Renau. O l’impressionisme de Luis Dubón (el de la famosa al·legoria de la República Espanyola de 1931) en la acolorida Llauradora valenciana de 1917. Són dues peces que evidencien que el costumisme no era rígid, ni estava aïllat, ni vivia al marge d’allò modern. És més, el costumisme va estar travessat pel realisme social —Fillol n’és el clar exemple— i va plantar cara a l’academicisme en un moment donat, quan la seua vessant realista xocava de nassos contra la idealització que marcava el cànon. Sí, alguns collidors de taronja semblen personatges bizantins, però hi ha altres com els treballadors de l’arròs de l’Albufera amb el llom encorbat que cerquen el realisme.
Les múltiples cares del costumisme s’evidencien al nucli central del recorregut, on trobem una triada formada per El Crit del Palleter, de Joaquín Sorolla (heroic); Tribunal de les aigües, de Bernardo Ferrándiz (històric); i Les dotze, de Cecilio Pla i Gallardo (idealitzat). Ací falta el quadre Últims moments del rei Jaume I El conqueridor de Pinazo, propietat del Prado, però no s’ha aconseguit que viatge a València. Sí s’han aconseguit exposar quadres mai vists a València, de Pinazo o Sorolla, la guinda d’una proposta que mostra les expressions més genuïnes de les tradicions i la cultura popular (l’horta, la mar, l’Albufera, la dona valenciana o la religiositat popular) passades pel sedàs de l’hedonisme, la temàtica social, o la finalitat decorativa i esteticista. S.M.
