FINS EL DIUMENGE 27/10
IVAM. Guillem de Castro, 118
Carolina Caycedo volca tot el seu art en la defensa de la justícia ambiental. Fa servir vídeos, instal·lacions, llibres d’artista, fotografies, collage i escultures penjades per a denunciar l’explotació capitalista dels serveis ecològics que ens ofereix la natura i la seua repercussió en les comunitats locals que viuen d’elles i amb elles. Caycedo no entén el nostre ecosistema com a recurs a explotar, sinó com a un bé comú que cal protegir perquè les generacions futures que l’hereten puguen gaudir d’ell, protegint-lo si fa falta com a subjecte polític amb drets davant dels tribunals. Spoiler: fa falta. Ella crea des de la seua condició de dona colombiana migrant i racialitzada a la diàspora (als Estats Units) en un món de l’art eminentment blanc i masculí. Li ha costat molt ser respectada en aquest magma i no està disposada a renunciar a l’etiqueta d’“artista”, tot i que es considera molt propera a la figura de l’activista, acompanyant i recolzant moviments socials i organitzacions comunitàries que s’oposen a la construcció de projectes hidroelèctrics i altres infraestructures energètiques i extractivistes. El riu colombià Yuma, traduït al castellà com Tierra de los amigos, és el gran protagonista d’aquesta exposició a l’IVAM dins d’un gran mural fet amb imatges de satèl·lit que reconstrueixen l’impacte nociu de la construcció de la presa d’El Quimbo sobre el riu, per a ella, un espai públic dins del context natural. Tierra de los amigos també és el títol d’un vídeo on Caycedo segueix a persones de la comunitat afectades per El Quimbo. Es tracta d’un context específic, però que catalitza discussions universals en el nostre món globalitzat. Com a exemple, diu l’artista que el processos històrics que s’han donat en l’horta valenciana són molt pareguts als de Llatinoamèrica, i aquest saber que no estem tan lluny els uns dels altres ens convida a pensar sobre els nostres rius i les aigües que ens sostenen ací i a tot arreu.
L’anticolonialisme també està present en la mostra. La primera sala inclou un dibuix en gran format que ens explica on està la clau del conflicte al Sàhara Occidental: els dipòsits de fosfat. Apareixen monticles de fosfat extrets per la companyia marroquina Phosbouccra —abans espanyola— darrere del campament de protesta Gdeim Izik violentament desmantellat per les forces armades alauís en el 2010. També trau la bandera del feminisme en una gran pancarta que recull, sota el títol Mi linaje femenino de la lucha ambiental, els retrats de dones conegudes per la seua lluita contra l’extractivisme de les fonts naturals i les estructures patriarcals, icones globals com la líder indígena Berta Cáceres assassinada pel seu activisme mediambiental a Hondures el 2016. En la mateixa sala pengen del sostre Cosmoatarrayas, escultures fetes amb xarxes de pescar cosides a mà que l’artista ha arreplegat durant les seues investigacions de camp en comunitats situades junt a rius que s’han vist afectades per la privatització de l’aigua. Són artesanals, permeables i flexibles, front a les preses, sòlides, impermeables i immòbils. Després d’un parell d’exposicions autoreferencials acoblades per a marcar el múscul de la seua col·lecció, l’IVAM posa el focus en el medi ambient en la mateixa línia d’exposicions precedents com Fer paisatge i Otobong Nkanga centrades en repensar el territori des del cos. Això mateix fa Carolina Caycedo, una artista que s’aproxima a la pràctica artística criticant els discursos que defineixen l’aigua com a recurs al servei de la humanitat i absolutament compromesa amb el territori entés com a part indivisible de la humanitat. S.M.
