FINS AL DIUMENGE 18/10
IVAM. Guillem de Castro, 118
El Racó de l’Olla era un saladar —un aiguamoll salobre natural; no una salina, destinada a la producció de sal— dins de l’Albufera que va ser arrasat durant el Desarrollisme dels anys seixanta i setanta: es va construir un hipòdrom que formaria part d’un gran projecte urbanístic per a la Devesa d’El saler, que hem vist cremar aquest estiu amb el cor en un ai. Però el projecte va ser feliçment paralitzat amb la declaració de l’espai com parc natural el 1986 i hui s’alça un centre d’interpretació i observació d’aus. Aquest cas concret exemplifica el camí recorregut pel major llac salat de l’Estat espanyol, des de la “modernització” entesa com a turisme massiu i industrialització voraç, peti qui peti, a la consciència ecològica que el protegirà fins a hui. La mirada al passat enceta la mostra L’Albufera mitjançant el projecte fotogràfic Visió tangencial, encarregat el 1985 per la Conselleria de Cultura a dotze fotògrafs (només una dona) que haurien de capturar una Albufera allunyada de tòpics i idealitzacions burdes. Despunten fotos precioses de xarxes de pesca de Diana Blok, fotografia documental en blanc i negre abocada al retrat de Gabriel Cualladó i obra de Joan Fontcuberta que reflexiona críticament sobre la noció de veritat associada al mitjà. Tots els fotògrafs esperaven un espai paradisíac, però es trobaren un terreny viscut, com havia de ser. Com hauria de ser l’horta de València i qualsevol espai mereixedor de protecció: viu, actiu i reticent a la museïtzatció. Continua la mirada al passat amb un gravat de Gustave Doré de 1863 impregnat de romanticisme, fotografia pictorialista d’Antonio Esplugues de 1888 (de quan la fotografia lluitava per ser considerada un art) que va contribuir a afermar els estereotips associats a l’Albufera i dos xicotetes pintures de Sorolla que mai abans s’havien exhibit.
Però no s’equivoquen, açò no és l’espina dorsal de l’exhibició, és només la introducció. La proposta cabdal és contemporània i la signen sis artistes de hui amb projectes específics centrats en diferents temàtiques que envolten l’aiguamoll valencià. Jorge Yeregui documenta la seqüència legislativa que prova el canvi de paradigma de què parlàvem abans: de l’explotació sense mesura a la consciència mediambiental que es va traduir en mobilització social i, a la fi, en mandat legal per tal de protegir el nostre valuós ecosistema. De la construcció d’una ciutat de vacances a la Devesa amb capacitat per a quaranta mil persones, a la protecció del paratge. Bleda i Rosa han realitzat una acció sobre el terreny inspirant-se en la primera fita que separava l’Albufera de la Devesa, el límit natural del llac. Han distribuït al llarg del límit actual de les aigües un conjunt de fites contemporànies amb la lletra A inscrita amb grafit. Lucía Loren s’inspira en el sostre de la barraca valenciana per a teixir peces precioses amb bova, canyís, jonc, lliri, masega, canya i palla d’arròs. Jorge Ribalta, per la seua banda, fotografia la vida i la mort de l’anguila; mentre Paula García-Masedo remet al context industrial immediat de l’Albufera —ens ve al cap la Ford d’Almussafes— amb una instal·lació feta amb carrosseria d’automòbils que ens fa pensar, irremeiablement, en la Ruta. Per últim, Teresa Marín García utilitza la videoinstalació multipantalla per a endinsar-nos en l’aiguamoll amb imatges i sons recollits allí al llarg d’aquell any en què es va produir la dana que arrasaria l’Horta Sud. S.M.
