FINS EL DIUMENGE 11/2
MUSEU BB.AA. Sant Pius V, 9
150 anys compleix la Real Academia de España en Roma. Fundada en 1873, és una de les institucions culturals de l’estat més longeves, amb permís d’El Prado, i s’ha dedicat tot aquest temps a becar a artistes de diferents disciplines per a ajudar-los en la seua formació a Roma i fer d’ancoratge de la cultura espanyola a Europa, en la ciutat que un dia va ser el centre del món. La creà el president de la Primera República, Emilio Castelar, poquet abans que la modernitat, comandada per aquell nou moviment incomprès anomenat impressionisme, es traslladara a París. L’Acadèmia d’Espanya en Roma porta tot l’any celebrant l’aniversari a Altamira, Valladolid, Algeciras, el Cercle de Belles Arts, el Centre Dramàtic Nacional, la tenda de còmic Generación X i, ara, al Museu de Belles Arts de València —de titularitat estatal—, en la que serà l’exposició més complexa i rellevant de la casa al 2023, una radiografia que encapsula els 150 anys d’història de la institució. Aquesta mostra podria resultar problemàtica per a un museu d’art clàssic, ja que el recorregut inclou disciplines com el còmic, però el museu valencià ha volgut espolsar-se dogmatismes per a donar cabuda a obres d’art actual que travessen l’art acadèmic i canònic, fetes per escriptors, cineastes, videoartistes, dissenyadors de moda, pintors o dibuixants. Vet ací l’escultura de dona harmoniosa i proporcionada signada per l’escultor Vicente Beltrán Grimal, junt a una altra escultura dels anys noranta (anys on la SIDA va causar estralls) de Pepe Espaliu formada per crosses plantades en cercle formant un niu que simbolitza l’absència del cos i, per tant, malaltia, dolor i mort. Per acció o per omissió, aquestes dues peces descriuen el ventall de possibilitats del tractament de la figura, centre del treball acadèmic que ha servit per estudiar, afermar o rebutjar conceptes com els de proporció, bellesa o classicisme.
El recorregut de la mostra no s’estructura de forma cronològica, sinó en cinc eixos temàtics que barregen tècniques i estils. El primer il·lumina la història d’Espanya amb la seua guerra civil, la seua Transició i la seua idiosincràsia, el segon captura l’espai físic de l’acadèmia on els artistes aprenen, discuteixen i s’influencien, el tercer eix retrata la ciutat de Roma de la qual han begut els artistes pensionats, el quart reflexa els viatges que han fet per Europa per a impregnar-se d’altres cultures i cosmovisions (principalment, Itàlia per a estudiar la tècnica del fresc i Grècia per l’escultura i l’arquitectura clàssiques, però també el nord del continent), i el quint ens deixa entrar al taller de l’artista on se li rendeix culte al cos des del marbre tallat, l’escaiola, la roba, el vídeo o la fotografia. Per descomptat, apareixen els noms de Joaquín Sorolla, Ignacio Pinazo, els Benlliure, Fernando García-Mercadal —implicat en el disseny de l’Ateneu Mercantil de València— o Antonio Muñoz Degrain amb una gran pintura d’història molt apreciada al seu moment per les dificultats tècniques i el seu caràcter literari i heroic. Però també estan els vius, un crític inconformista com Rogelio López Cuenca, un dibuixant de còmic underground com Martín López Lam, una altra dibuixant com Carla Berrocal retratant una torera fumant amb una rosa en el cap dins de la sèrie Toreras bolleras, un Elo Vega que assenyala com la idealització de les formes del cos femení és una forma de violència, una escultora militant de l’acer i la xapa perforada com Blanca Muñoz, un amant de la cultura popular com Pedro G. Romero —qui ha comissariat una exposició sobre el tema que es pot veure a l’IVAM fins a l’abril— o Anna Talens treballant pa de coure sobre paper de cotó. Sobre la seua experiència a Itàlia la carcaixentina va dir: “Els meus ulls s’han acostumat tant a la ruïna, que quan no la sent a prop, la trobe a faltar. Roma es queda en mi”. En la presentació de la mostra es volgué deixar clar que, més que els Picasso, Dalí o Miró, són els artistes que han passat per l’Acadèmia d’Espanya en Roma els que millor capturen el pols de l’art produït en el país i, per tant, la història d’Espanya. La capturen ells majoritàriament, els homes, perquè, tot i que ara la paritat en l’entrega de beques és absoluta, durant la major part de la història de la institució la presència de les dones ha sigut inexistent o residual: només dues dones van entrar-hi durant els primers cent anys d’història de l’Acadèmia d’Espanya en Roma. S.M.
