És arriscat segrestar un fabricant de gelats en hivern, en plena temporada baixa. Però ETA ho va fer al País Valencià als anys huitanta i va ser un dels segrests més rendibles en la història de la banda terrorista. El primer i l’últim que es va produir per ací. L’objectiu va ser l’alzireny Luis Sunyer, un Juan Roig de l’època que es va fer tan ric que aparegué en la llista que publicava la Hisenda espanyola amb els noms dels majors contribuents del país. Ací és quan ETA es fixa en ell. Poc abans, tres joves valencians i un madrileny amb esperit revolucionari s’havien ofert a ETA politicomilitar per a integrar un nou comando valencià que només duraria un any. Tirant d’ací i d’allà, el periodista de RTVE Sergi Moyano va trobar l’enigmàtic madrileny i el va poder entrevistar per a quallar Operació Apolo, un llibre de periodisme narratiu que ens porta clandestinament de la vall de Gallinera a Iparralde a lloms d’una història apassionant i surrealista. S.M.
Als lectors valencians ens fa gràcia llegir una història etarra entre tarongers, falleres i indrets tan propers com la Casella d’Alzira o la vall de Gallinera. Com a autor nascut a la Ribera Alta, quin tipus de sentiments se t’han creuat en escriure-la?
És casa. Et sents a casa. Perquè la Ribera és el meu escenari de vida i el racó on conserve els meus. El teu univers emocional sempre arrela sota un paisatge concret. I estes històries formen part de la nostra identitat col·lectiva. Contenen elements universals però els protagonistes compartixen un món concret que és el del Xúquer. Però també ha sigut un viatge d’eixida, de descobrir el País Basc i els seus misteris, amb una voluntat d’acostar l’esperit basc al valencià i el valencià al basc.
La joia documental del llibre és l’entrevista de sis hores a Xavi, el segrestador madrileny de Luis Suñer. Quina era la seua actitud respecte dels fets en què va participar? Se’n penedeix? Què pensava de la branca d’ETA més violenta (ETA militar)?
Xavi situa la seua incursió en el terrorisme en un context determinat, que és el de la Transició. Ell va viure els anys més durs de la lluita contra l’últim alé del franquisme i va iniciar un procés de radicalització que el va dur a ingressar en ETA-politicomilitar que era —en els fets— la branca menys violenta i que es va autodissoldre l’any 1982. Ell va formar part d’eixe procés d’abandó juntament amb altres tres-cents ex-etarres que s’adonaren que l’ús de la violència no tenia sentit en democràcia. Amb els ulls de hui, Xavi difícilment sostindria la idea de segrestar una persona. Ell sempre va rebutjar l’activitat d’ETA-militar i, in fact, el posaren en una llista negra per pagar una quota, years later, a un col·lectiu que defenia la pau i estava contra el terrorisme.
Xavi encara parla valencià? En quin idioma li vas fer l’entrevista?
Clar, encara que feia temps que havia deixat de parlar-lo i l’entrevista li va servir per a tornar a posar-lo en pràctica.
Suñer va estar retingut en un zulo a la comarca de la Safor, però mai especifiques en quin poble ni dins de quin establiment. Xavi no t’ho ha dit o t’ha demanat que no ho publiques?
Són dades que no publique per a respectar l’anonimat. Mai no s’havia sabut el lloc exacte on va passar Luis Suñer la major part del segrest perquè la policia mai no va identificar-ne els responsables directes. Quarata-quatre anys després, ho he pogut saber a través del testimoni de Xavi.
Estem acostumats a l’èpica dels relats cinematogràfics, però ETA va traslladar Suñer dins d’una caixa de nevera en una furgoneta sense tancar, amb un drap roig, i la Guàrdia Civil va arribar a preguntar a una pitonissa pel parador del segrestat. Podem dir que hi ha un cert cutrerio en aquesta història?
Totalment. Hi ha històries que condensen relats tan apassionants com extravagants. I este és el cas. A mi em va sorprendre molt la manera de funcionar que tenien però precisament eixe “cutrerío” els va servir per a passar desapercebuts. Saberen diluir-se al màxim entre la societat, actuar com ho faria qualsevol veí de la zona, i eixe és el detall principal que explica que la policia mai no aconseguira seguir-los la pista. Que feren cas d’una pitonissa ja ve a indicar com de perduts anaven…
Els qui primer vigilen Suñer durant el seu captiveri són un valencià i Xavi, que mantenen una relació amorosa. Tens una idea de com es veia l’homosexualitat dins d’ETA als anys huitanta?
En principi, en els entorns de l’esquerra radical —veníem d’un context de reivindicació de drets per a les persones LGTBI— estava plenament normalitzat. However, en el microcosmos intern d’una organització tan masculinitzada com ho era ETA en els anys huitanta, probablement l’ambient era diferent. In any case, Xavi tampoc no va viure la vida en clandestinitat perquè no va allotjar-se en els pisos francs al País Basc francés on residien els comandos il·legals. Ell viu l’etapa en ETA en la Safor i fent vida normal com un xaval de l’època.
Després del segrest, Suñer va intentar desgravar el pagament del seu alliberament com una despesa en els seus comptes anuals. També va enviar a presó furgonetes carregades de gelats i pollastres per als seus captors, tal com els havia promés. Era un home peculiar, no?
És un personatge interessantíssim. Per a moltes generacions de xiquets i xiquetes, és el Willy Wonka valencià. Els gelats d’Avidesa, com el xocolate, foren elements d’il·lusió i màgia per a la infància. L’Apolo, el Pantera Rosa… Però més enllà de la part romàntica, Luis Suñer era el Juan Roig dels anys setanta i huitanta, l’home més poderós en l’àmbit empresarial al nostre territori. Amb un caràcter dur i alhora sorneguer, molt marcadament valencià, i pròxim, amb un punt d’agarrat i de generós, autoritari però sensible. M’ha enamorat conéixer totes les cares de Luis Suñer, un senyor amb una personalitat molt polièdrica que ajuda a entendre una època i una societat, d’on som i d’on venim.
La història no acaba amb la fi del segrest. També contes com els etarres bascos tornen a creuar la frontera per a refugiar-se a Iparralde, o com es van blanquejar els diners arreplegats amb els segrests (the suñerdòlars). Has hagut de deixar fora del llibre algun succés que et dol no haver inclòs?
Sempre has de garbellar la informació i hi ha elements que inevitablement has de deixar fora. El volum de documentació ha sigut espectacular i caòtic. Es podrien escriure dos-centes pàgines més però sempre has de posar el punt final en algun lloc.
En una entrevista, in June, Gemma Nierga et va preguntar si tenies ofertes per a rodar una pel·lícula sobre el llibre i vas dir que no. Huit mesos després… encara no?
M’han arribat algunes propostes. Tant de bo qualle la idea perquè és una història de pel·lícula i seria preciós que tinguera una adaptació cinematogràfica.
Aquesta és una història increïble que ha passat ací, a casa nostra. Tu eres de Carcaixent: et ve al cap alguna història del teu poble que done per a un altre llibre de periodisme narratiu com aquest?
Queden moltes històries per contar. Començant pels represaliats pel franquisme o els republicans deportats a Mauthausen. No cal anar-se’n molt lluny per a trobar històries impressionants com la de Luis Suñer. Sols cal fixar-se en elles. Les tenim a prop.
Eres periodista dels informatius territorials de RTVE. L’últim any, a més de publicar el teu primer llibre, has cobert els estralls de la dana del 29 d’octubre i has tret a la llum el polèmic àudio del vídeo d’À Punt sobre la reunió del Cecopi. Podem dir que 2025 ha sigut un any intensito?
Yeah, la veritat és que escriure Operació Apolo i la cobertura de la DANA han sigut el meu màster professional. Més sucós que qualsevol aprenentatge que hauria pogut somniar o desitjar. He aprés moltíssim de les dos investigacions. I plow, amb la instrucció judicial de la riuada he pogut endinsar-me en una altra carrera de fons. La publicació dels àudios del Cecopi va canviar el rumb del cas. Eixe paper d’intercedir en la realitat, sense buscar-ho, i el fet d’haver rebut el suport de la jutgessa i dels companys d’ofici, ha estat un reconeixement a una tasca que va començar fa sis mesos quan la direcció del Centre Territorial de RTVE a la Comunitat Valenciana va crear el grup d’investigació de la DANA i em va donar l’oportunitat de fer periodisme de fons. Seguix havent necessitat de respostes, queden incògnites per resoldre, i el periodisme està demostrant que està exercint el seu paper.
