FINS EL DIUMENGE 20/10
IVAM. Guillem de Castro, 118
Una mirada externa torna a rellegir el fons de l’IVAM des d’una nova perspectiva. Si fa uns mesos va ser Pedro G. Romero el curador convidat a rascar en un terreny tan esmunyedís com el d’allò “popular” dins de la col·lecció museística, ara és Diana Guijarro qui trasteja amb un concepte igualment conflictiu: la contemporaneïtat. Segons ella, el tema important no és definir QUÈ és contemporani, sinó descobrir QUAN ho és. Efectivament, tota obra d’art va ser contemporània en el seu moment i va estar subjecta als barems de validesa d’aleshores, sempre esquius i canviants. Contava l’artista Esther Ferrer (pàg. xx) en la seua exposició del Centre del Carme que el públic, avorrit, va arribar a llançar-li objectes durant una llarga performance que no va ser capaç d’entendre; hui la performance és una disciplina artística absolutament reconeguda i respectada en les altes esferes de l’art. Que algú s’atrevisca a tossir-li a Marina Abramović! Precisament, el que la mostra Un contínuum comú indefinidament llis diu voler aconseguir és reflexionar sobre l’anticipació de certs moviments artístics, el paper de l’artista i la naturalesa dels museus, rescatant unes peces que podrien haver sigut unes altres, posant-les a dialogar i proposant connexions més o menys visibles. Si popular era una proposta bigarrada, esta nova exposició diàfana i mínima mostra esgarrifosos cartells sobre els nazisme de John Heartfield, l’assaig audiovisual Rock my religion de Dan Graham sobre pràctiques del punk-rock intel·lectualitzades com la de Patti Smith, dibuixos de George Grosz o Sigmar Polke, xicotetes escultures de fang de Pablo Picasso o Jacques Lipchitz i de metall d’André Derain, Jorge Oteiza o Joel Shapiro, l’audiovisual Lip Sync de Bruce Nauman, fotografies de premsa de l’Agencia EFE com la de P.J. Harvey en el FIB de 2001. Poques coses més contemporànies (en el seu moment) que l’actualitat informativa. S.M.