FINS EL DIUMENGE 24/3
CENTRE DEL CARME. Museu, 2
Llorenç Barber creu que la música ha d’estar més apegada a la vida que a un pentagrama, que s’ha de “deixar els auditoris per als auditors” i traure la música a cel obert perquè la gaudisca el poble. La música que es fa allà dins és una meravella, però no és LA meravella, hi ha molt més per descobrir i inventar. Segons ell, hui s’emfatitza molt el treball sobre la partitura, que quasi s’ha convertit en l’objecte i el resultat final; malauradament, l’escenari ha quedat abocat en un segon pla. Mala situació de partida, sobretot si es viu a un país que menysprea la música. Des que va morir el dictador (1975) fins que arribaren els socialistes al poder (1982), Barber recorda nostàlgic una dolça transició en què estava permès experimentar i clavar la pota, però les coses canviaren i tot acabaren sent entrebancs per als que volien jugar amb la música electrònica, la improvisació o el minimalisme. Espanya s’ha perdut altres maneres de crear, “som herois en quedar-nos fora de la història”, afirmava l’artista en roda de premsa, convençut de què la música avantguardista que es feia a la resta del món no haguera entrat al país si ell no l’haguera programat. I és que, a més de músic, filòsof i teòric, Barber va ser un excel·lent programador en posar en marxa el festival Ensems d’exhibició de músiques i sonoritats actuals, encara en actiu 45 edicions després, el qual dirigí només quatre anys perquè no va aguantar més (Barber dixit). El mateix any 1978 va crear el Taller de Música Mundana dedicat a oferir concerts musicals que utilitzaven com a matèria primera sonoritats no convencionals produïdes per l’aigua, el vent o el paper.
Però, si per alguna cosa es coneix al músic d’Aielo és pels seus concerts fets amb el “dong” de campanes, algunes tan il·lustres com la Wamba d’Oviedo, la campana que més temps porta en ús de tot el món, més de huit-cents anys. Aquests concerts no es componen de notes precises sinó d’una mena de melodia de colors en què Barber relaciona tons greus i aguts, fent sonar ciutats senceres al compàs dels seus campanars. Es tracta del que va batejar com a “música plurifocal” per estar produïda des de diversos focus sonors. Tot i que el músic i l’instrument siguen els mateixos, la música canvia si ho fa l’espai i els espectadors. Però Barber és molt més que un concertista de campanes, aquest és només un fil dels molts que ha desenrotllat per a inventar noves formes d’escriure música. La rellevància del personatge i la seua trajectòria resulten inqüestionables, però les dificultats d’alçar amb èxit una mostra centrada en art sonor, també. En La construcció d’un nosaltres múltiple es combina la documentació de tota una vida (reculls de premsa, fotografies, cartells de festivals i concerts, xicotetes obres de poesia visual i partitures musicals) amb instal·lacions instrumentals que el públic pot fer sonar. Per exemple, un paellófono fet amb paelles oxidades, un orgue que funciona amb planxes de metall o un sambori amb caselles sonores inspirat en una peça dels setanta on els pardals creaven la melodia en arreplegar les molles de pa llançades sobre la superfície. Al corredor central de la sala Ferreres-Goerlich es desplega una gran filera d’estructures flotants en forma de plat invertit extretes de bombones de gas que sonen i es balancegen quan són colpejades, una bateria feta amb tradicionals campanes de bronze i una composició de llibrells de metall de diferent grandària que pengen a diverses altures perquè grans i menuts els facen sonar tirant cigrons. La primera gran retrospectiva dedicada a Llorenç Barber comença a saldar el deute de València amb aquest artista pioner de l’art sonor a nivell nacional. S.M.
