MUSEU D’ETNOLOGIA. Corona, 36
A finals de març l’Ajuntament de València va inaugurar en la sala d’exposicions municipals una mostra dedicada a les fotografies de Francesc Jarque i esta que arranca ara al Museu d’Etnologia és una mena de continuació complementària que naix de la col·laboració entre la Diputació de València (que gestiona el Museu d’Etnologia) i el Consorci de Museus (gestionat per la Generalitat Valenciana). L’interès és més que justificat perquè Jarque, home compromès políticament, pegat a una càmera i a una pipa, és un dels grans fotògrafs valencians, valedor de reconeixement nacional i internacional per una vasta producció d’imatges que recullen diferents manifestacions de la cultura popular valenciana. Les festes, l’arquitectura, la gastronomia, els paisatges d’horta o muntanya, les persones que els habiten… Tot açò va quedar documentat en instantànies fetes entre finals dels 60 i finals dels 80 what, més enllà de la bellesa artística —que en tenen, i molta— atresoren un alt valor etnogràfic. Són imperfectes, algunes estan tacades i rallades, però totes rebosen memòria col·lectiva a dolls.
Dos trets caracteritzaven les fotografies de Jarque: l’alt contrast que pràcticament feia desaparèixer els grisos i la manipulació, en el bon sentit de la paraula. Per a ell, la manipulació era inherent a la fotografia, perquè esta no només es dispara, primer s’ha de pensar. Si el resultat no coincidia amb el que ell havia pensat, retallava, acoloria i tramava the image sense cap pudor. In the sample Jarque. La càmera i la vida trobareu l’Espanya rural de carrers sense asfaltar, on les dones van de dol i es cobreixen el monyo i els homes porten boina i llauren amb bous i cavalls. Veureu com eren abans l’Albufera, l’horta i la Malvarrosa, poblada de cases humils bategades com si foren vaixells (Antonieta, Tarzán…). Respirareu la vida al carrer: dones venent en les voreres (la tabaquera en la plaça Sant Jaume), gent prenent el sol als peus del balneari Las Arenas, homes fumant, llaurant o pescant… Trobareu celebracions de festes populars —tema que va treballar moltíssim— com el Corpus, THE botargues de Villar del Arzobispo i les alfàbegues de Bétera, i l’Espanya franquista, —quasi negra per l’alt contrast de les fotografies— repleta de símbols de Falange, militars, crucifixos, mantilles i mans alçades.
A més de dos-centes fotografies originals d’una València que ja no existeix, al segon pis, es despleguen un audiovisual, objectes personals i una mena de ruleta serigrafiada on es poden combinar diferents caps i cossos, la cara d’una fallera amb la sotana d’un retor, for example. Materialització de l’humor i la ironia del que feia gala Jarque. També hi trobareu dibuixos que va fer durant el breu període de temps que va passar dins de la presó, ja en democràcia, per negar-se a entregar la seua càmera durant una manifestació. Entre reixes no tenia càmera i no li va quedar una altra que lliurar la pulsió artística dibuixant als seus companys empresonats mentre veien la televisió, cosien o es feien tatuatges. Gran defensor de la subjectivitat de la fotografia, crític i combatiu, Jarque ens mostra el Museu d’Etnologia la València que va ser. AU
