UNTIL SUNDAY 11/9
CARME CENTER. Museum, 2
Aquesta mostra d’Art Contemporani de la Generalitat Valenciana és sempre interessant per se, per ser aparador de l’art que s’està fent al nostre territori, però té un valor estratègic afegit com a engranatge dinamitzador de l’art com a indústria dins de les nostres fronteres. La idea va sorgir al 2017 en una conversació entre el director del Consorci de Museus, José Luis Pérez Pont, i l’exconseller de Cultura Vicent Marzà, on es va plantejar l’articulació d’un sistema que permetera muscular als artistes i les galeries de la Comunitat Valenciana. Com? Comprant-los obres que passarien a integrar una col·lecció pública d’art contemporani. Rica en Sorolles i Benlliures, però manca en art que es fa ací i ara. Un suport a la producció artística —no només l’exhibició, que també— que està propiciant, for example, que galeries forasteresincorporen artistes valencians a la seua nòmina. El comitè d’experts ha elegit enguany l’obra de 19 artistes cercant un equilibri sempre costós, tenint en compte que es valoren paràmetres com la igualtat de gènere —irrenunciable—, l’equilibri entre comunitats, la representació de diferents generacions i la pluralitat de llenguatges i formats. Fotografia, paint, sculpture, aquarel·la, dibuix, instal·lació i vídeo és el que podreu trobar en aquesta quinta edició on la natura és una de les grans protagonistes.
Enceta el recorregut l’oriolà Ricardo Cases amb una sèrie de xicotetes fotografies que capturen la idiosincràsia particular del nostre racó al món plagat de tarongers. El detall mil·limètric de les aquarel·les de Manuel Saéz que estudien la carga psicològica del color, la fotografia de gran format de Raúl Belinchón trau formes geomètriques negres i oxidades de parets de pissarra en Les Hurdes —on Luis Buñuel Rodà el controvertit curtmetratge land without bread—, i les salines roses de Santa Pola (color que agafen en estiu) pintades amb pigments naturals i marmolina de María Dolores Mulá ocupen el primer tram. Després vindran una escultura de varetes d’acer modulades que juga amb la llum i l’ombra (Robert Ferrer i Martorell), botes marmolades de plastilina (María Zárraga), i la seqüència d’imatges que resulten d’emulsionar onze papers en cianotípia i col·locar-los, a cada hora, baix d’una copa amb la intenció de registrar el moviment de la terra (Clara Sánchez-Sala). Deixem per al final a la gran Pamen Pereira —la que fa no res ocupava la sala amb una exposició individual— i la seua instal·lació escultòrica de dues sabates de taló escamades amb ales que evoquen l’empoderament femení. There is much more, aneu a descobrir-ho! S.M.
