CARME CENTER. Museum, 2
L’any passat va haver un romanent als pressupostos de cultura de la Generalitat Valenciana i la conselleria del ram va llançar una iniciativa amb vocació de permanència prevista inicialment per enguany, el pla incentiu d’adquisició d’obres d’art de creadores i creadors valencians. Amb menys temps del desitjat, es van consensuar les compres que avui veiem exposades en quatre sales del Centre del Carme, 33 obres adquirides per l’administració amb la intenció d’anar construint una col·lecció d’art contemporani de la Comunitat Valenciana alhora que s’ofereix recolzament a les galeries i visibilitat als artistes. Han buscat un equilibri territorial i de gènere, però no hi ha hagut cap criteri temàtic o generacional, de forma que les obres seleccionades són una mostra de les inquietuds que mouen als nostres artistes actualment. Vos presentem algunes de les que més ens han impressionat.
A la sala Refectori, dedicada al temps i la memòria, comença el recorregut amb la sèrie sobre pensadors exiliats (Benjamin, Valente y Joyce) d’The Oterge Dear Fund, i continua amb les fotografies de Bleda i Rosa, el fil d’or de la delicadíssima pintura teixida de la carcaixentina Anna's speech (una debilitat) i les dones poetes que han sigut immortalitzades en la instal·lació de paloma navares. La sala Carlos Pérez, dedicada a les friccions entre allò quotidià i allò tecnològic, conté obra d’Olga Diego, un globus aerostàtic molt rudimentari que pot elevar-nos al cel per salvar-nos d’un perill imminent; i d’Ernesto Casero, nou dibuixos sota tipografia del nacional-socialisme que reflexionen sobre la destrucció humana sobre el món animal. Les sales 1 i 2 reflexionen al voltant del binomi individu-societat a partir de peces de Mar Arza, que fa de la documentació bancària poesia; o Agustín Serisuelo, que recrea un paisatge de ruïnes d’immobles mig construïts que ens va deixar l’esclat de la bombolla immobiliària. També es tracta la urgència d’una cultura de la sostenibilitat mitjançant els treballs de Nelo Vinuesa, que amb el seu políptic de formes geomètriques reformula el gènere pictòric del paisatge; Hugo Martínez-Tormo, que ens fa odiar encara més les borses de plàstic utilitzant els desagradables sorolls que poden produir; i Inma Feminine, tancant l’itinerari amb pantalles cara a la paret que projecten aures lumíniques de colors rothkians per apel·lar a la consciència crítica de la ciutadania convertida, inevitably, en usuària digital. S.M.
