FINS EL DIUMENGE 25/2
CENTRE DEL CARME. Museu, 2
Raúl Belinchón fotografia el món penitenciari de Picassent posant el focus als pocs moments de “llibertat” que tenen els interns dins d’una presó claustrofòbica i controladora per natura que resulta ser la més poblada de l’estat, la segona més gran d’Europa. I ho fa intentant allunyar-se dels clixés pel·liculers que ens arriben als de fora. Algo parecido a la libertad conté retrats dels interns acompanyats amb els seus records d’infància en un intent d’humanitzar-los i desestigmatizar-los (no apareixen els delictes comesos en tota l’exposició) i fotografies del dia a dia allà dins, al gimnàs, a la piscina, passejant al gos, resant, prenent el sol, festejant o jugant als escacs, amb la presència permanent de càmeres i filferros punxeguts quan estan a l’exterior. També apareixen fotografiades ferramentes construïdes pels interns com punxos, un carregador casolà amb port USB, un artefacte per a tatuar i amagatalls per al mòbil: la carcassa del desodorant o un rotllo de paper higiènic. Belinchón va començar el projecte influenciat per la quarantena que tots vam patir en pandèmia i ho va fer ple de pors i prejudicis dels que se va anar buidant a mesura que coneixia els presos i les seues històries, condicionades per entorns conflictius i falta d’educació. Enrique no sap escriure, Beatriz va patir els abusos de son tio i Ramón recorda amb felicitat la primera vegada que va empunyar una arma per a cometre un atracament. L’esperança ve de la mà d’un intern amb el tatuatge d’una pistola en l’abdomen que duu un llapis a la mà perquè està estudiant per a traure’s el graduat escolar. S.M.
