A punt de celebrar els trenta anys de trajectòria, la Companyia Teatre Micalet estrenà a finals d’abril la seua 39a producció pròpia, L’oroneta, inspirada en l’atemptat homòfob produït en un bar LGTBIQ+ d’Orlando al 2016 que va deixar una cinquantena de morts. Dalt l’escenari només dos actors, Bruno Tamarit i Pilar Almeria, actriu per damunt de tot, però també directora, actriu de doblatge i fundadora d’aquesta companyia referent del teatre valencià fet en valencià que aposta esta vegada per una obra de Guillem Clua estrenada a Londres al 2017 que ja compta amb més de 25 produccions internacionals.
Per començar, explica’ns de què va L’oroneta.
És la història entre dues persones: una professora de cant, Amèlia, que sóc jo, i Ramon, que és un xic jove, d’una trentena d’anys, que ve a què jo li done classes de cant. A mesura que va passant l’obra es va descobrint que tenen alguna cosa en comú, que no diré perquè no vull fer spoiler. L’oroneta parla de l’amor, del dolor, de la culpa, de moltíssimes coses que ens afecten als éssers humans. La contradicció, que és una cosa tan, tan, humana, està molt present, com ho està l’amor en totes les seues vessants. És una obra fantàstica en la qual la relació entre els dos personatges és bàsica, és un tête-à-tête que té punts d’humor i de tendresa, té punts reivindicatius… És una obra molt, però que molt, molt completa. I per a dos actors és un regal.
Signa l‘obra Guillem Clua, Premi Nacional de Cultura 2022 en la categoria de Literatura Dramàtica, autor de la comèdia teatral Smiley que sigué tot un fenomen internacional i showrunner de la sèrie que va fer Netflix arran d’ella. Què destacaries de l’autor català? Quins són els punts forts del text de L’oroneta?
Clua és un autor molt reconegut, no li tinc jo que fer cap publicitat perquè la té tota feta. Escriu amb una intel·ligència suprema, fa fusteria teatral. És un gran coneixedor del que és escriure teatre, crea personatges molt rics i variats. Concretament, de l’obra de L’oroneta, vaig llegir l’obra i em vaig enamorar de com estava escrita. Sabia que l’havien fet però no he vist cap muntatge. La dramatúrgia és perfecta, està construïda com si fora un thriller perquè vas descobrint coses molt poc a poc. El públic va sentint-se intel·ligent perquè ha descobert coses que el mateix personatge encara no sap. És un text molt ric i molt ben construït, amb un llenguatge molt viu, una obra mestra realment. Jo crec que la gent vorà l’obra amb molt de gust perquè podrà riure, podrà plorar, podrà identificar-se amb els personatges…
El teu paper dins de l’obra ha sigut interpretat en castellà i francés per Carmen Maura i a Catalunya per Emma Vilarasau. M’has dit que no has presenciat cap muntatge de L’oroneta, però veure com han enfocat altres actrius el paper que estàs a punt d’interpretar és útil o pot embolicar el procés de creació del personatge?
No m’haguera importat gens haver-les vist, però si he de veure-les expressament per a fer el personatge jo preferisc no veure-les. Una cosa és que l’hagués vist i tinguera un record, però, realment… No. Perquè en la creació dels personatges sempre hi ha un punt de mira que és molt personal i estic absolutament convençuda que, de les 25 actrius que hem fet el personatge d’Amèlia, totes hem aportat des del nostre punt de vista. Perquè els actors treballem amb este material sensible que són les emocions, treballem amb un imaginari concret, i el que compta al final és el director. A partir de tot el material que, tant Bruno com jo, anem posant a l’escenari, el director [Joan Peris] és el que va modelant què vol contar amb eixe text. Moltes vegades, amb el mateix text, no dic que es conten coses diferents, però sí que hi ha punts de mira diferents per a contar una mateixa història. Evidentment, el meu imaginari, el meu idioma, no té res a vore amb el de l’última actriu portuguesa que acaba d’estrenar. Encara que partim d’emocions molt universals, per això li pot interessar a una companyia a Portugal o a Praga, sempre, sempre, cada u parla des de la seua cultura, des del seu imaginari i des de les coses que ha viscut.
Heu comptat amb Bruno Tamarit en quatre peces de Companyia Teatre Micalet (CTM). Què t’agrada d’ell? Per què l’heu triat per interpretar al teu partenaire en L’oroneta?
Des del primer treball que vaig fer amb ell en [Nadal a casa] Els Cupiello, que feia del meu fill, de vegades ho comentem. Ja ha fet del meu fill, he fet de sa tia, he fet de la seua germana! [riures] en Les tres germanes i, ara, en L’oroneta, no tenim una relació clara. Allò fonamental de Bruno és la seua mirada en escena. Jo em trobe en els ulls de Bruno, és molt fàcil treballar amb ell perquè és un actor que transmet sempre veritat, és un actor que t’escolta, és un actor generós. Va ser idea de Joan, però quan em va comentar que pensava en Bruno, vaig pensar: fantàstic.
Eres directora artística de la CTM junt a Joan Peris. En aquests quasi trenta anys heu representat obres de Txèkhov, Sanchis Sinisterra, J.B. Priestley, Manuel Molins, Rodolf Sirera i Eduardo de Filippo, entre molts altres. Només trobem quatre o cinc dones autores dins del vostre repertori, per què?
Nosaltres, normalment, fem repertori universal i, malauradament, la incorporació femenina és bastant recent. No som una companyia que només fa teatre contemporani i si tirem mà d’autors d’abans, malauradament, en aquella època encara no escrivien les dones. Però és una gran sort que les dones hui facen literatura dramàtica, perquè aportem. Jo no la faig, ja m’agradaria, sóc incapaç d’escriure una obra, però veig les dones que estan escrivint ara i pense que tenen tantíssimes coses a dir… En El verí del teatre vam fer una aposta: era una història escrita per a dos homes i nosaltres la vam fer dues dones. Moltíssimes obres que estan escrites per a homes en la literatura universal serien intercanviables perquè les dones, evidentment, estem absolutament preparades per a interpretar papers que en altres èpoques s’han assignat a homes.
Justament, recorde que Chema Cardeña em deia en una entrevista que els actors no teniu gènere.
No, la veritat és que no [riures].
Què ha de tindre un text per a què pareu atenció?
Crec que t’ho he contestat abans. Quan vam llegir esta obra concretament, ens va emocionar. De vegades jo li propose una obra a Joan i de vegades és ell qui me la proposa a mi, però com que ell és qui dirigeix, sempre diu: “ha d’haver alguna cosa que em moga”. I quan diu això és toca la panxa. Vull dir, hi ha coses que et mouen contar-les, i hi ha coses que no t’interessen, pel que siga. Des del seu punt de vista com a director, o si jo he proposat una obra perquè hi haja un personatge que puga fer jo, sempre ha d’haver alguna cosa que ens moga a nivell emocional. És molt difícil d’explicar, però tu lliges un text i dius: “vull fer-lo”. No és intel·lectual, no sabria definir-te exactament. El teatre no ha de ser una cosa pedagògica des del meu punt de vista, ha de plantejar situacions, mons i altres maneres de viure la vida perquè la gent que vaja a vore eixe espectacle puga obrir la ment. Però jo no vull dir-li a ningú el que ha de pensar. No és l’interés del teatre, l’interés del teatre és obrir el cap de les persones perquè sàpiguen que hi ha altres mons i altres maneres de viure molt més variades que la seua. Això és la cosa fonamental del teatre, mostrar mons molt diferents al teu i emocions molt paregudes a les teues encara que els mons siguen tan diferents. Si una representació teatral no et fa sentir, doncs realment no té massa interés.
Al 2021 posareu a onze personatges dalt l’escenari amb Les tres germanes, en L’oroneta sou només dos. Venen temps difícils? Cal estrènyer-se el cinturó?
Sí, clar, clar, evidentment. Hi ha un mal costum en els canvis de govern, sobretot en la cultura, on la gent vol influir sempre. O li dona igual, que també és una altra de les coses, que la cultura no sol importar massa a la gent que governa. S’hauria de blindar igual que es blinden contractes. El teatre, la música, tot el que significa obrir l’ànima de la gent i fer-la millor. La cultura fa que la gent visca millor, ajuda a viure, té efectes terapèutics, és tan important… I encara estem sense donar-li importància. Jo crec que en els països que són un poc més avançats sí que ho saben i la cultura està blindada i no sofreix estos canvis que tenim nosaltres, que cada vegada que hi ha un canvi al govern hi ha canvis en les maneres de fer les coses. Pensem que hi ha un futur incert i, aleshores, pleguem un poc de vela perquè no sabem massa bé què passarà. Quan canvien els governs hi ha un temps fins que s’acostumen i les coses, en principi, no han pintat massa bé. Ja fa quasi un any del canvi i no hem acabat d’arrencar, hi ha molta inconcreció i no sabem massa bé encara què passarà, aleshores…
El conseller Vicente Barrera està parlant de generar programacions no polititzades. Tens idea de què vol dir amb això?
Quan parla de “no polititzades” no sé el que vol dir, sincerament. Perquè tota la vida és política. Cada volta que una persona obri la boca, ell, quan obri la boca, està fent política. Tots, cada volta que donem una opinió sobre la manera de viure, sobre les possibilitats de viure de les persones, tot això té un sentit polític perquè la política és la vida. És la manera de fer possible que les persones visquen millor, o pitjor. És impossible ser imparcial, no ja quan fas cultura o una obra de teatre, cada vegada que tu obris la boca, d’alguna manera, estàs emetent una opinió i eixa opinió té un punt de vista.
T’he sentit dir en una entrevista que “la cultura no és només entreteniment, és identitat”. Com ajuda el Teatre Micalet a crear identitat?
Són paraules molt grans dir que “creem identitat”. Nosaltres, des del principi, sense cap tipus de militància, sense cap propòsit de lluita, férem les obres en valencià. Sincerament, nosaltres ho vam fer d’una manera natural. Les tres persones que vam fer la companyia, Joan, Ximo i jo, veníem de pobles, cap de nosaltres era de València: jo venia d’Alcoi i Joan i Ximo de Castelló. Aleshores, per a nosaltres, l’única forma de fer teatre era en la nostra llengua. Els problemes els vam trobar després a València, quan diguérem: “què passa, què ningú parla valencià ací?”. Pareixia que estàvem a Salamanca. Parlar en valencià és la meua manera de transmetre els meus sentiments perquè és la meua llengua materna. En una entrevista, a Ricardo Darín li preguntaven perquè no anava a Hollywood i ell deia: a banda de què no tinc ganes d’interpretar al que passa droga o al mafiós, a banda d’això, és que jo vull expressar-me en l’actuació en la meua llengua, perquè per a mi no és el mateix estimar en anglés que estimar en espanyol. Nosaltres hem seguit fent el que pensàvem de tota la vida, i esta coherència, esta tossuderia, ens ha donat un públic molt fidel que sap que si venen al Micalet veuran espectacles, no sols en valencià, que també, sinó de qualitat artística, amb coherència, amb el segell de la companyia. Això ens congratula i ens reconforta, i encara que de vegades dius “ai, per favor, que farta estic de tornar a començar”, és la força que ens dona empeny per a continuar.
Respecte a la llengua, és inqüestionable que les ficcions fetes en valencià ajuden a l’arrelament i a la difusió de la llengua, però la normativització pot fer que els diàlegs perden autenticitat. Moren tres filòlegs quan algú diu “entonces”, però és una paraula que s’utilitza al carrer. Què en penses d’aquesta reflexió? És més important cuidar la correcció lingüística que la naturalitat dels diàlegs?
Això té una trampa claríssima. Un sector de la societat diu que la llengua s’ha d’escriure com es parla. Jo en això no estic en absolut d’acord. El que passa és que la normativització de la nostra llengua encara està en bolquers, aleshores, fer asseveracions d’este tipus sobre la nostra llengua, que és una llengua minoritzadíssima, és un conflicte. Nosaltres, des del principi, hem intentat utilitzar les màximes expressions populars amb correcció lingüística, perquè tenim la intenció d’arribar a l’espectador. És més, hem arribat a inventar nivells de llenguatge que no eren. En la segona obra que vam fer en la companyia parlaven editors, gent de classe alta, uns aristòcrates, i vam fer que parlaren amb un nivell de valencià molt elevat, quan això era absolutament impensable, perquè la gent amb un nivell cultural alt de la societat valenciana no té perquè tindre un nivell molt alt de valencià. En la primera obra que vam fer hi havia moltes expressions i frases fetes del valencià. En la pronúncia, solem utilitzar el “vore” en compte del “veure” perquè en el col·loquial el “vore” és correcte. Les nostres obres, sempre, sempre, estan escrites de forma correcta. De tant en tant ens plantegem: “si diem esta paraula no l’entendrà ningú”, i moltes voltes diem: “que n’aprenguen una en aquesta obra”. Però això depén molt de l’obra. En El malfet d’Inishmaan parlàvem d’un ambient rural i en l’obra original de Martin McDonagh hi havia molt d’slang, aleshores vam fer un esforç sobrehumà perquè eixa versió reflectira una manera de parlar que puguera reconèixer qualsevol persona. Tenim molt de compte en com ho fem, intentem que el llenguatge siga correcte, com a mínim a nivell col·loquial. Tenim preocupació perquè les coses es diguen bé, però si podem utilitzar una paraula que aprope a la gent a l’escenari, la utilitzem.
S’està utilitzant el concepte de “llibertat” per a qüestionar la presència del valencià en allò públic. La llibertat, per exemple, dels pares per a elegir la llengua en què aprenen els seus fills a l’escola. Com es contraargumenta davant un concepte tan potent com el de “la llibertat”?
La “llibertat”, eixa paraula tan sofrida. No es tracta de llibertat. Els pares no tenen llibertat de fer el pla d’estudis, no? Dic. No tenen llibertat per a fer el pla d’estudis perquè no tenen la capacitat i això és una cosa que han de fer els mestres. És absurd tindre un govern autonòmic, tindre una llengua oficial com és el valencià, i que després no la sàpiga utilitzar ningú. Això per una banda, però és que, després, per als xiquets és fantàstic aprendre el valencià perquè els dona una capacitat bilingüe que està instaurada ja en la nostra cultura. Saber llengües no els pot fer gens de mal, tot el contrari. Si els serà útil saber valencià o no, ja és un tema polític, depén molt de la gent que estiga manant, faran que siga útil o no segons la seua conveniència.
La mofa política de Xavi Castillo és un clàssic del Teatre Micalet, però quan els personatges de Rita, el yonqui del dinero o el capità moro d’Alcoi deixaren de donar titulars, deixaren de tindre tiró teatral. Amb el panorama polític actual hi ha bon caldo perquè Pot de Plom invente nous personatges?
Això li ho hauries de preguntar a Xavi. El que jo puc dir-te és que Xavi Castillo és un actor com la copa d’un pi, pense que és el nostre Dario Fo. Tenim moltíssima sort de tindre una persona que tinga este punt de vista tan brutal. No és fàcil. Jo veig coses i m’enfade, i no em traus d’ací. Però pegar-li la volta i fer una catarsi, que és el que fa ell dalt de l’escenari amb l’espectador… Parla de coses que tu has vist a la tele i t’han emprenyat i de moment estàs rient-te. Això és una cosa tan important, és taaan important el que fa Xavi, i molt difícil. És un grandíssim actor i pense que tenim moltíssima sort de tindre’l i que puga fer estes sessions de catarsi col·lectiva criticant el que passa en la nostra societat.
El tretze de maig de 2025 la Companyia Teatre Micalet fa trenta anys. Què teniu pensat per a celebrar-ho?
Nosaltres som de què, de moment, dius “ai, que ja fem trenta anys!”. Som persones que ens dediquem a fer teatre contínuament, i esta espècie d’esdeveniments, que són importants, els resolem a últim hora. No som persones de planificar, de farem un llibre, i farem un tal, i farem un qual… Fem teatre, que és una cosa efímera. Vas, fas l’obra i s’ha acabat. El Joan i jo ho hem parlat, no quedarà res de nosaltres quan nosaltres desapareguem perquè hem sigut molt poc de deixar un llibre, no sé, una petjada d’ací vam estar. Jo pense que el que hem pogut fer durant estos trenta anys és el que ha viscut la gent, el que li ha servit per a ser millor, per donar-se compte d’alguna cosa, per haver gaudit, per haver-se enfadat… Estem absolutament contents d’haver arribat a tantíssima gent durant estos trenta anys. Encara no sé massa bé què és el que anem a fer… TEATRE.
