Buscant una lectura lleugera, Paula Bonet va arribar per casualitat al llibre El año que nevó en Valencia, un relat breu de Nuevos cuadernos de Anagrama que comença amb l’estampa de la Malvarrosa nevada l’hivern de 1956. El text autobiogràfic de Rafael Chirbes és una pasta fullada plena de capes que narra, amb la veu d’un xiquet de set anys, una història íntima i quotidiana. Ell és, probablement, la veu més potent de la literatura valenciana contemporània, i abans de morir va expressar el seu desig de veure en imatges aquesta historia que Bonet, sense saber-ho, va voler pintar. Anagrama donà el vistiplau i es va capficar a extraure imatges dels passatges chirberians (l’adjectiu s’ho val) amb només una lectura a l’esquena. El resultat és aquest artefacte que posa a dialogar l’art de dos grans artistes valencians.
El año que nevó en València va ser el primer llibre de Rafael Chirbes que vas llegir, i hi vas arribar a ell buscant un text lleuger. Ara que has llegit quasi tota la seua obra… Hi ha cap llibre lleuger quan parlem de Chirbes?
Res. No n’hi ha res. Evidentment, si hagués conegut la figura de Rafael Chirbes, hagués sabut perfectament que allò no anava a ser res lleuger. Em va atraure el format, el color i el títol: El año que nevó en València. Jo soc valenciana i el títol fa referència a una ciutat que és important en la meva biografia, és el lloc on vaig estudiar, on vaig començar la meva formació acadèmica, on vaig fer els primers descobriments emocionals vinculats amb la carn, la independència vital i econòmica. I és una ciutat en la que tinc un conflicte. La estime moltíssim i també la odie moltíssim.
Què et va atrapar del llibre?
El fet de llegir aquest títol i que em portés a imaginar la meva ciutat amb un filtre blanc, amb una nevada… Aquest símbol em va permetre apropar-me a construir altres mirades sobre la ciutat, no només evidents, sinó també simbòliques. Jo trobe que a València, al País Valencià en general, no hi ha tons mitjans. Quan tu estàs pintant, analitzes molt bé les zones d’ombra, les zones dels tons mitjans i les zones de llum. I a València és com que hi ha molta llum i moltes ombres. És una llum daurada, és una llum que cau com si fos or. Imaginar aquell cel gris de ciutat nòrdica i recórrer els carrers que jo tan bé em conec, amb aquesta catifa de neu blanca, em va semblar atractiu.
La pintura perd la seua materialitat tridimensional en passar a les dues dimensions del full d’un llibre. Per què tries la pintura per a il·lustrar la història?
Jo no he il·lustrat un llibre. De fet, vam arribar a pensar en publicar un catàleg amb les pintures i el llibre de Chirbes en una caixa, i que fos: El año que nevó en Valencia de Paula Bonet, i El año que nevó en Valenciade Rafael Chirbes. A mi L’anguila em va deixar seca. Llavors, m’atreia el fet de posar-me a pintar un llibre, que en un principi anava a ser de vint pintures xicotetes de paisatge, per com comença la narració: la Malvarrosa, la platja nevada, el mar a llengüetades sobre la sorra… Però es va acabar convertint en un treball de més de tres anys, es va fer molt gran. De sobte, tenia tríptics de quatre metres, i altres peces més xicotetes, vora quaranta pintures que he pintat després de la primera lectura i sense pensar absolutament en res, sense pensar en com seria el llibre, en què era un llibre… Hi ha molts paral·lelismes que he trobat després, un cop l’obra acabada. Per exemple, m’he adonat que aquesta metàfora inicial del mar llepant la platja, de les llengües d’aigua sobre la neu, està en moltes de les pintures. Sobre els personatges inclús. En Chirbes era molt important el paisatge i la figura, el paisatge i la carn. En el moment que jo entenc que he de pintar la figura, com he de pintar el paisatge, arriscant-me a rebentar-la i a perdre-la, amb les veladures, és quan el llibre té més sentit, quan el diàleg entre les imatges té més sentit. Jo vaig fer la meva obra. No és un llibre il·lustrat, he fet una exposició de pintura que ens ha costat horrors portar-la al format llibre. Jo no sé posar-me al servei d’una altra obra amb la que no comulgue. Per això em costa tant la paraula “il·lustradora”, per respecte als il·lustradors, perquè jo no m’he format com a il·lustradora.
Utilitzes molt de blanc i molta veladura per a il·lustrar aquesta història ambientada en una València nevada i jo diria que t’atrau aquesta sobrietat cromàtica. Tot i ser mediterrània, t’agrada pintar atmosferes sòbries, grises i gelades?
Sí. I no t’ho sé explicar. No sé si gaudeixo… La pintura és pensament, és mirada. És incòmoda. Jo busque entendre totes aquestes ombres, per això les pinte. No perquè les vullga evitar, no perquè em donen plaer, sinó justament perquè les vull fulminar. No crec que a ningú li agrade viure en el dolor. A mi, no. El que intente és fulminar-lo. L’Anguila existeix perquè no vull que el fet que denuncia aquest llibre es repeteixi mai. Hi ha una cosa evident: no pintem el que volem, jo no escullo els temes dels que parle. Ojalá! I ha una pulsió que et porta a pintar allò que et remou, que t’incomoda i que vols fulminar. Pintar per plaer, jo encara no ho he fet.
La pintura només és exorcitzar? No hi trobes cap plaer?
Hi ha un desequilibri. I ha una part del procés creatiu que mai acabes de resoldre. Està sempre allà i manté viva la pulsió. Tu estàs pintant, i hi ha alguns moments (no passa sempre) en els que sí que estàs en eixa comunió, sents que vas a tocar algo, que esta ací, que estàs a punt, i quan ja ho has quasi aconseguit… desapareix i no ho has tocat. Jo pense que per això pintem, escrivim i ens entreguem a l’art. Perquè saps que això està i a lo millor algun dia ho toques. Hi ha una pintora alemanya que a mi m’encanta, Paula Modersohn Becker, que deia que, només amb pintar tres quadres bons, marxaria tranquil·la. Tres quadres bons! Jo amb un, ja em conformo. Perquè sé que és molt difícil. Per a aconseguir un quadre bo s’han d’ajuntar moltes coses i mai, el que està pintant, té la capacitat per a ajuntar-les.
Has dit que la carn te molta presencia en Chirbes. Aleshores, la pintura que naix de la seua literatura no hauria de ser figurativa?
Chirbes és molt abstracte. De fet, jo pensava que seria un llibre abstracte. La meua idea inicial del llibre era pintar la mar i els cels. Les pintures de paisatge són molt abstractes. Jo volia un llibre matèric, un llibre d’atmosfera, físic, tàctil. I això és el que vaig començar buscant.
Aleshores la figuració va aparèixer precisament perquè Chirbes és un autor sanguini?
Hi ha un equilibri evident entre el paisatge i la carn.
Tant tu com Chirbes sou valencianoparlants, però els dos escriviu en castellà. Ell va ser escolaritzat durant el franquisme, però tu ja anares a una escola on el valencià no estava proscrit. Aixina i tot, et sents més còmoda escrivint en castellà?
La meva formació va ser en castellà i, després, el gruix de lectures també, en castellà. A mi em costava molt parlar d’açò. Quan vaig començar amb aquest interès una mica obsessiu per la figura de Rafael Chirbes, vaig buscar totes les entrevistes possibles, les seves conferències… I em va sobtar que, hi ha una al CCCB, on comença a parlar en valencià i molt prompte demana disculpes i canvia al castellà, i ho explica. La seva reflexió era que el seu valencià era el de un xiquet de set anys i que la seva formació havia estat en castellà i que, clar, per a parlar de literatura estava molt més còmode fent servir el castellà. Va dir: “tinc un conflicte, o tenia un conflicte, perquè clar, jo estic construint personatges que pensen, parlen i senten en valencià, i els escric en castellà”. Va fer aquesta reflexió: “jo tenia aquest conflicte i al final he entès que no pot ser un conflicte”. I ja està. I a mi allò, d’alguna manera, em va alleugerar. Vaig dir, ostres, hi ha una persona que li ha posat paraules a una cosa que jo sent i que no sé com explicar i com explicar-me. I d’alguna manera, aquest lleugerament em va donar una mica de pau.
És possible que el castellà també em serveixi per a posar una barrera, un filtre per a protegir-me. Perquè, habitualment, els temes que tracte, encara que no tots siguen autobiogràfics o que no em toquen de cop, estan molt vinculats amb la intimitat i la intimitat s’ha de cuidar. Però sí, potser, hi ha una part de protecció, de sentir-me menys exposada. Però no sé, és una reflexió que faig sobre la marxa…
T’he sentit dir que Chirbes tenia una “mirada feminista total”. Pots argumentar-ho?
Només cal llegir El año que nevó en Valencia, La buena letra, En la orilla… I vore com construeix els personatges. En La buena letra, el personatge principal de la mare, Ana, és la que sosté a tota la família, a pesar de totes les penúries. També els personatges masculins estan abordats amb perspectiva de gènere. Trobe que el fet de posar les cures en un lloc important, com fa En la orilla, és obertament feminista. També com parla de la prostitució, o de la dona que va a fer la feina domèstica a casa dels homes. Al llarg de tota la seva carrera, apareix la masculinitat revisada, que és una cosa molt contemporània, és una cosa que estem fent els últims anys. En Chirbes ja està.
També està en Chirbes el desastre que es va viure fa poc a València. Ell critica que s’estiguen construint vivendes amb materials terribles en llocs inundables, que es venen a preu d’or. No li van preguntar sobre gènere. Pense, no ho sé. Però estic segura que haguera respost el mateix que responia quan li preguntaven sobre com predijo la burbuja [inmobiliaria]: “¡¿Predecir de qué?! Jo eixia de casa i eren tot grúes, estava mirant!” Ell parlava molt de ser testimoni del temps o símptoma. Que a ell el que l’interessa és ser testimoni. La seva obra és totalment política. I el feminisme està allà.