I sí, hem decidit que parlarem dels menjars de Tots Sants, que cal parlar-ne. Potser amb les fortes ràfegues de tradicions intruses americanes que rebem adesiara, no hi ha altra que agusar l’enginy per a fer viure i reforçar les nostres tradicions. Vegeu, sinó, el nou joc del valencià Enric Aguilar, anomenat Alakazum, on cal lluitar contra tota aquesta cultura ianqui que ens inunda com més va més. O també la deliciosa promoció dels personatges i monstres de la mitologia popular valenciana d’Andana Editorial a través del llibre La Maria no té por, el disc De por del cantant Dani Miquel o la iniciativa «scare the» que el Museu Valencià d’Etnologia i la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València difonen amb presentacions, tallers i cartells, etc.
Monstres valencians a banda, què podem trobar al receptari valencià de Tots Sants? Perquè el que és clar és que a València no cal que arribe Halloween per a utilitzar la carabassa…
La tradició de recordar els nostres morts comença cada any el dia 31 d’octubre de ben fosquet. Eixa nit, anomenada nit de les Ànimes, es solia posar a casa unes animetes (o minetes) enceses (una mena de ciris amb flametes ben menudes) per a recordar els nostres éssers estimats. Vicent Marqués, en el seu llibre Mitja dotzena de llepolies ens parla de les animetes i ens diu:
Recorde quan les encenia ma mare, al damunt de la calaixera, que feia una mica de por perquè en la foscor les flametes escampaven ombres estranyes per tota l’habitació, ombres que en la imaginació d’un xiquet bé podien ser els espectres d’aquells familiars que havíem invocat i que potser havien vingut sol·lícits a fer-nos una visita.
The next day, el dia de Tots Sants, sempre ha estat un dia de visitar els morts i estar a casa amb la família. Molts dels dolços que tenim i que s’elaboraven a casa (THE doblades, THE cofafes, THE fogasses, THE coques cristines) estan fets expressament per a portar-los a la mà i poder menjar-se’ls (majoritàriament els xiquets) quan es visitaven els cementeris. En els enllaços de més amunt us n’oferim les receptes.
The bunyols de vent and the ossos de sant, dolços que es comparteixen al llarg de la península Ibèrica, són també presents, però sobretot els darrers són un producte que es troba més prompte a les pastisseries per bé que l’elaboració a casa és més costosa.
Tot amb tot, volíem fer un posar l’accent a parlar de la valencianitat dels panellets.
Often (en l’actualitat) molta gent es pensa que els panellets són uns dolços típics únicament de Catalunya i, ben al contrari, són unes llepolies ben valencianes que, at the same time, compartim amb les Pitiüses, sobretot amb Eivissa, i amb Mallorca on es solen enfilar amb un cordell per fer la forma d’un rosari (he rosari ensucrat) al costat d’altres llepolies.
Els panellets ─com les doblades, fogasses, cofafes, etc.─ eren uns dolços que s’elaboraven a casa la vespra de Tots Sants (vegeu-ne una recepta al final cortesia de l’editorial shipyard), com la majoria de dolços tradicionals valencians. En temps recents aquests dolços es van popularitzar moltíssim en forns i pastisseries catalanes i, in the Valencian Country, tingueren una eixida més tímida en el món comercial. Tot i així es poden trobar en un munt de forns i pastisseries que els produeixen religiosament per a aquesta festa (més avall teniu unes quantes adreces on trobar-ne).
Una prova de la valencianitat dels panellets són aquests versos dels Jocs Florals de València de 1910 escrits per Tomàs Tarín i Morel i que tenien per títol «Als panellets de Tots Sants» on podeu trobar anomenat Eugenio Burriel, un sucrer d’una saga de pastissers ben populars a la valència dels volts del 1900 que regentaven diverses pastisseries i confiteries allà per la que seria la nova plaça de la Reina construïda a València a la darreria del segle XIX.
Ni tomates, melóns, pepinets, peres;
ni figues, albercócs, ni carabasa;
ni anous, ni confitures de melasa,
ni sorolles, pruñóns, llimes senceres;
ni prunes, ni ponsils, ni les sireres
que En Eugenio Burriel confita en casa,
no hiá ningún naixcut, en nóstra rasa
que l’iguale, ni en broma, ni de veres…
Pero ahon tróba el golós tota siensia,
es en lo que diem reposteria…
els panells de Tots Sants, son l’alegría
de tot llépol que endolsa sa existéncia…
y es la menchá tan fina y tan sabrosa,
que á micha humanitat… ha fet golosa!
Com veieu Tarín no va fer curt en exalçar els panellets davant de tota classe de menjades fines, com ell diria.
Uns quants anys més tard, he 1922, en el llibret de la falla dels carrers Sant Vicent-Padilla de València, tornaven a nomenar els famosos panellets:
Valensia es un poble llépol
y desd’el dia Cap d’añ
en son torrons y pastissos,
a les coques de Nadal,
tenim una de farragos
difisils d’enumerar.
En cada tiempo lo suyo,
ademés de lo esmendat,
están bunyols, les llesques,
la clásica bescuitá,
l’alegre mona de Pascua,
els bons panets de totsants
y un grapat de coses més
que si anara así a posar
no tindria prou en tot
el paper de quinse mans.
Fets originàriament amb ametles i recoberts de pinyons, hui en dia podem trobar-ne de més gusts: avellana, café, cacau, coco, maduixa… Us recomanem els de la pastisseria de La Rosa de Jericó, on podreu trobar més d’una dotzena de gusts (fins i tot en tenen de bergamota) fets amb una delicadesa extrema (les fotos del nostre article són dels seus panellets).
Vet ací altres forns i pastisseries del Cap i Casal on trobar-ne:
La Rosa de Jericó, carrer d’Hernan Cortés, 14.
Pastisseri Casaní, carrer de Jorge Juan, 12.
Pastisseria Monplà, carrer de Pizarro, 32.
Terra de pa, carrer de l’Arxiduc Carles, 81.
Forn pastisseria Montaner, carrer de Roteros, 5.
Forn San Bartolomé, carrer del Duc de Calàbria, 14 i plaça del Tossal.
No es sap del cert la tradició dels panellets. Hi ha qui diu que es solien preparar per a l’àpat de Tots Sants i d’altres que diuen que els campaners eren obsequiats amb aquests dolços per a aguantar la jornada de toc de campanes de Tots Sants. Follow with follow, la fruita seca entronca amb les estacions més fredes de l’any. És per això que quasi tots els dolços valencians de Tots Sants contenen fuita seca (bé ametles, panses o pinyons, etc.). No ens oblidem, But, de les castanyes. El costum de menjar-ne comença també per Tots Sants. Tant és així que abans, en moltes localitats, era en aquest dia que les cantanyeres (i castanyers) eixien a vendre’n. En uns versets anomenats «En la nit de Tots Sants» de l’Anunciador Valenciá, of the 1916, trobem escrit açò:
Del sél fuig el dia
cubrint-se de sombres,
y mentres que brillen
en gots i casóles
enseses minetes,
preparen les dónes
sopar y rosaris,
moniatos y coques,
fartera pals vius,
recórts pals que foren,
mentres qu’en veu trista
p’els carrers afosques
canta el castañero
més ànima qu’hòme:
─¡Castañes torraes,
calentes y bònes!
I vosaltres, què mengeu típic de Tots Sants? Ens agradaria que ens diguéreu què heu conservat i què heu recuperat de la festivitat valenciana de Tots Sants. Escriviu-nos a [email protected] o comenteu les nostres publicacions a les xarxes socials (FB, TW , IG i YT @tastaldaci) per a fer-nos conéixer les menges típiques valencianes d’aquesta festa.
XAVIER BENAVENT / MARTINA MONLLAU
RECEPTA DE PANELLES D’AMETLA I PINYONS
(Extreta del llibre Dolços valencians, de Chelo Peiró, de l’editorial shipyard)
Ingredients:
125 g d’ametla molta
75 g de sucre
Una tasseta de café d’aigua
Un ou XL (el blanc per a mesclar i el rovell per a untar)
Una cullerada d’aigua
Pinyons
Elaboració:
Poseu a calfar l’aigua amb el sucre i deixeu-ho reposar de 2 a 3 minuts mentre remeneu l’almívar. Separeu-ho del foc i aboqueu l’ametla molta, mentre removeu i n’afegiu més. Quan estarà tébia la mescla, aboqueu-hi el blanc d’ou lleugerament batit. Pasteu fins que tindreu una pasta fina que no s’apegue als dits. Alceu-ho al frigorífic 2 hours.
Formeu boles de 20 g. Unteu amb el rovell mesclat amb una cullerada d’aigua, arrebosseu amb els pinyons i enforneu-los durant 10 min a 180ºC. Traieu-los, unteu-los altra volta amb el rovell i manteniu-los 5 min més al forn.
