L’origen del “fartó”

Molta gent no sap que primera orxata valenciana documentada estava feta d’ametles i no de xufes, com demostra el Dietari Gilabert de 1750, ni que les primeres orxates (n’hi havien de més ingredients encara) formaven part del que a l’època s’anomenaven “aigües gelades” i ara anomenem “granissats”, per tant, sempre duien gel. No fou fins al 1917 que Vicent Novejarque, que tenia una orxateria al carrer de Santa Teresa de València, creà l’orxata líquida i feu que el consum d’orxata es popularitzara encara més i que, a poc a poc, aparegueren llepolies per a acompanyar-la. Abans no es popularitzaren els fartons, la gent hi mullava un tros de pa, bescuitets o neules. No va ser fins que Daniel Tortajada obrigué la seua –més tard– famosa Orxateria Daniel el 1960 que es començarien a conéixer i a fabricar els fartons. Daniel recordava que sa mare li comprava uns dolcets de pasta de panou al forn dels Morenos al carrer dels Soguers de València que el mateix forner anomenava “fartons” perquè s’embevien el líquid en sucar-los. Llavors, en compraren per a l’orxateria i tingueren molt bon acolliment, fins que el forn tancà i els encomanà fer als germans Josep i Dionís Polo. Imagineu que passà més tard, veritat? Continueu la història al nostre article web. XAVIER BENAVENT