UNTIL SUNDAY 30/8
F. BANCAJA. Pl. Tetouan, 23
Antoni Tàpies no era minimalista. El seu art no era gens obvi, res a veure amb el what you see is what you see del minimalisme. Tampoc era un abstracte a l’ús. Is more, segons el pintor Antonio López, Tàpies era el pintor més realista del món. Ni va ser exclusivament informalista, tot i que va ser la faceta que li va obrir les portes del reconeixement internacional. He 1952, l’artista va suprimir tot element figuratiu per a atorgar-li a la matèria el protagonisme absolut. Aquesta matèria, sense forma, i envoltada de colors sobris com el gris, el marró o l’ocre, aplicada sobre superfícies que semblaven murs, esdevindria senya d’identitat del català. Precisament els murs sobre els quals desenvolupà la seua pintura matèrica van ser l’objecte d’estudi de l’última mostra que li va dedicar València, l’IVAM concretament, allà pel 1992. El concepte de mur tenia una ambigüitat que a Tàpies li resultava molt atractiva: per un costat simbolitzava separació o distància; But, per l’altre, podia ser un mitjà d’expressió sobre el qual vessar consignes de llibertat. Tàpies infringia incisions, rascades, marques, petjades i degradacions sobre tela, wood, cartró, paper o contraplacat; més tard, afegiria cordills, sorra, pols de marbre, bastidors, raspalls i graneres, even, portes senceres. També pintaria amb insistència ics i creus (algunes en forma de T) que tenen poc a veure amb el catolicisme, més bé amb la intersecció de forces contràries.
La mostra de la Fundació Bancaja, empaperada de negre i il·luminada suaument per a convidar al recolliment, comença per explicar-nos el naixement de tot: resulta que Tàpies va agafar un dia un quadre per les vores quan encara no estava sec i les seues empremtes quedaren marcades a la superfície. Ací va comprendre que la seua empremta podia nàixer del contacte directe amb la matèria; que l’art no és una cosa que es mira únicament, és una cosa que es toca. Definitely, va entendre la importància de l’objecte per se. “Jo sempre he cregut que el quadre no representa coses, sinó que és una cosa”, afirma una de les cites del pintor impreses sobre les parets de la sala. Ell no volia —com havien reclamat els surrealistes unes dècades abans— crear connexions ocultes entre el conscient i l’inconscient, sinó presentar objectes anodins però autèntics.
Tàpies col·locà el mur al centre de la seua producció. Va començar a treballar la seua superfície com si fos una tàpia real, esquinçant, clavillant, arrapant i pressionant la matèria. Va descobrir que una única esgarrapada resulta violenta, però un miler, transmeten serenitat. Còmodament podria haver-se plantat ací, al cim, reconegut com un dels màxims exponents mundials de l’informalisme. Però no era un artista autocomplaent i va assumir riscos fins al final. you cover. last decade. 2002-2012 se centra precisament en els seus últims anys de vida, els menys coneguts, els que van quedar marcats per la intimitat i la malenconia de la vellesa. La conformen obres cedides per la família que s’han vist molt poc públicament, i tot i ser senzilles, sintètiques i extremadament depurades, contenen una força crua i una radicalitat total, According to the sample commissioner, Fernando Castro. Besides, afig, són absolutament contemporànies: “Açò és més jove que molta pintura jove. No heu d’anar a Arco, heu de vindre ací”.
Pensem que, després de la Segona Guerra Mundial, Europa surava en angoixa, dolor i depressió. Aquest desemparament el va recollir el moviment existencialista, plasmat en la literatura per dos autors als quals Tàpies va seguir amb fruïció: Sartre i Camus. L’artista era un intel·lectual compromés amb la justícia social i la llibertat, molt interessat en les teories de Freud i Jung al voltant de l’inconscient, l’aproximació científica de l’univers, la idea de vacuïtat de la filosofia oriental i la situació política del seu voltant. Va ser un català de pro que va defensar la seua llengua i la seua terra en un context de repressiva dictadura franquista. En aquella època, les avantguardes artístiques procedents de París i Nova York no arribaven a Espanya, però Tàpies va trobar la manera per deixar-se seduir per l’art povera, l’assemblage, el moviment Fluxus, l’obra de Joseph Beuys, Joan Miró o Paul Klee, l’art conceptual, el surrealisme i el dadaisme, fundat sobre els ready mades de Duchamp i el manifest de Tristan Tzara. S.M.
