THE ETHNO. Corona, 36
Feia quinze anys que l’exposició permanent del Museu Valencià d’Etnologia romania immutable als pisos superiors de La Beneficència, tota una eternitat tenint en compte que és una mostra sobre cultura popular, per natura, dinàmica i adaptativa, sobretot en aquest moment de la història tan líquid i globalitzat on la tecnologia empenta canvis gegants sense descans. Parlem de cultura valenciana en el sentit més ampli, aquella que parla dels bens materials que hem creat com a poble i ens singularitzen. La reforma duta a terme ha rejovenit els objectes que s’exposen —s’han restaurat més de 700 peces en dos anys—, però també ha modernitzat el discurs museogràfic. És fàcil idealitzar els usos i costums de cada poble, in fact, és una eina que acostumen a gastar els nacionalismes (centrals i perifèrics) per justificar una singularitat forçada que té més de mite que de real. Diuen els responsables del museu que, precisely, han fugit d’eixe romanticisme per acostar-nos una visió de la cultura que s’adapta a les noves realitats socials, útil, innovadora i amb capacitat crítica. El primer apartat dedicat a la ciutat és el més innovador a nivell expositiu i toca temes com els canvis en els hàbits de consum i de transport (del carro al 600, al transport públic, al ValenBici…), la gentrificació voraç als barris de moda i les friccions que des de fa temps sorgeixen entre allò local i allò global. Materialitzades, for example, en la desaparició de la paqueteria Carbonell dins d’un món colonitzat per Amazon, en un orinal de l’Alcora de 1930 decorat amb un dibuix Disseny o en una Estació del Nord, tan singular, que es contraposa a l’estació de l’AVE Joaquín Sorolla, un no-lloc asèptic que podria pertànyer a qualsevol altre país del món. El tram dedicat a l’horta i la marjal recull els tòpics valencians per a després desfer-los: la idíl·lica barraca no és un espai còmode, el treball dels camperols és dur i moltes voltes ingrat i la sacrosanta paella pot ser (i és) profanada amb xoriço constantment. Assumim-ho! Finally, Muntanya i secà apunta a les regions d’interior, més invisibilitzades en esta terra nostra de platja i turisme, però sustentadores d’activitats industrials tan tradicionals com els joguets o el torró. La cultura està viva i potser ens uns anys veurem amb la mateixa estranyesa la cabina de telèfon com hui admirem bocabadats un dels primers ascensors que van funcionar a la ciutat, un artefacte de fusta absolutament meravellós. Voleu saber què és això de ser valencià o valenciana? Entreu, entreu… AU
