BB.AA MUSEUM. Saint Pius V, 9
By now, els canvis al món de l’Art es produeixen a tal velocitat i el ventall d’estils és tan ampli que no té cap sentit seguir acordonant corrents artístiques. I pot ser, tampoc tenia massa sentit fer-ho en altres èpoques. The exhibition Ni clàssics ni moderns del Museu de Belles Arts qüestiona la divisió que va establir la Història de l’Art entre pintura “clàssica” i “moderna” en la segona meitat del segle XIX (1850-1880), quan l’ideal romàntic (versemblança, erudició…), va començar a percebre’s com anacrònic. I el terme “modern” es reservava per a pintures sobre temes d’actualitat que posaven el focus en la immediatesa perceptiva, fetes a l’aire lliure, i executades de manera fresca i desenfadada. Si hui l’art es troba en una carrera boja per impactar, aleshores era la veritat el que es buscava i “la veritat”, com a concepte, és inabastablement complex. En la mostra veiem, for example, com la veritat col·lectiva podia ser encarnada pel poble com a conjunt, alliberat de protagonistes i noms propis. A més de reflexionar sobre l’ús de les paraules, el museu té un altres objectius, com revigoritzar l’obra d’artistes que s’han quedat entre dos aigües i no poden ser enquadrats en un lloc precís. O traure dels magatzems pintures que s’han vist molt poc (o mai), com El Calvari of José Benavent Calatayud i Mendigo, de José Bru Albiñana, what, pintat sense cap mena d’idealització, mostra l’interès per nous tipus humans, tan característic del realisme. Trobareu quadres com La caritat d’Ignacio Pinazo, amb pinzellades lliures i fogoses, retrats que revelen l’influencia de Goya en la cultura artística valenciana, escenes recurrents dels pintors realistes com el de les bugaderes, o un tema freqüent en la pintura de finals de segle: la contraposició entre l’autenticitat del camp i la contaminació de la civilització encarnada per la ciutat. S.M.
