MUSEU BB.AA. Sant Pius V, 9
Només el nom, “pintura d’entresegles”, ja tira un poquet cap a rere. Tot l’art no impressionista fet a les acaballes del segle XIX i principis del XX —anys on sorgeixen les fascinants avantguardes (cubisme, futurisme, dadaisme…)— ha quedat prou deslluït dins de la historiografia, especialment en el cas valencià, amb Sorolla projectant la seua allargada ombra. Però va haver-hi altres grans pintors com José Belliure, Antonio Fillol, Antonio Muñoz Degrain i Joaquín Agrasot, protagonista d’aquesta mostra amb la qual el Consorci de Museus i el Museu de Belles Arts de València volen retornar-li l’esplendor que es mereix. Per seguir els corrents del seu temps, en consonància amb el gust burgés i l’estètica de l’època, el pintor oriolà va ser encasellat dins del gènere costumista i regionalista, però la mostra que podreu visitar vol enderrocar el reduccionisme ampliant el ventall, exhibint orientalismes, (auto)retrats, paisatges, jardins, nus i bodegons florals que ens el dibuixen polifacètic. Va ser costumista, sí, però moltes coses més. A més, el costumisme de Agrasot té una particularitat, i és que dignifica a la classe treballadora engalanant-la en actes festius (bodes i batejos) i labors domèstiques (brodant, cosint…). Era un excel·lent dibuixant, el que es pot apreciar en aquarel·les com la del Cardenal, que penja al costat d’una altra de Fortuny, present en la mostra junt a altres artistes de l’època per dialogar amb el treball d’Agrasot i ajudar a contextualitzar. Va viure molts anys i va pintar fins al final, de fet, el seu últim quadre, inacabat, penja de la sala amb un afegit del seu fill sobre el llençol: “Pintando este cuadro enfermó y murió mi padre, el pintor Agrasot, a los 82 años”. El Museu de Belles Arts ens parla de l’èxit de l’escola valenciana del segle XIX en l’escena internacional mitjançant la figura d’Agrasot, un clar exemple de com allò local pot transcendir a l’àmbit internacional i triomfar. AU
