El viatge d’un actor-personatge que es col·loca en els clevills que hi ha entre la veu i la paraula; la performance i el teatre; el moviment i la dansa; el bufó i el clown, com a metàfora del parany que hi ha darrere de la il·lusió de poder-ho engolir tot.
No para, no para. Vol assaborir-ho tot. I salta, superficialment, per damunt de les coses. “No sigues egoista. Quina vergonya. Tapa’t la boca que se’t veuen les dents.” Es va fer xicotet, xicotet… i ara és un expert en complaure tothom. Aprofitant-ne els beneficis, és clar. Un hàbil arlequí. Mira’l, salta d’ací cap allà evitant, d’esta manera, parar un moment i observar tot el que l’envolta. Ell és feliç en la fantasia. Balla perquè ja no recorda qui és. Ningú ho recorda. Ara ja només s’esforça perquè el miren. No pot fer més. No para, no para. Aconseguir ser vist, encara que siga oferint una pobra imatge, l’allibera de la torturant tirania de la insignificança.”
