Somni

Nuria Vizcarro (nominada a dos MAX per la peca Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora) s’enfronta ací a la titànica tasca d’adaptar Somni d’una nit d’estiu, una de les comèdies més jovials del magnànim William Shakespeare, escrita amb tan sols 21 anys. Originalment, era una obra d’embolics amorosos plena de màgia i fantasia que es desenvolupava a Atenes. Bàsicament, Hermia està compromesa amb Demetrio però està secretament enamorada de Lisandro, i com son pare no accepta el match decideixen escapar a un bosc (de bastides). Però Helena, la amiga de Hermia, li revela a Demetrio (del que està enamorada) els plans de la parella fugitiva i este, desesperat, ix a buscar-los. I Helena, clar, darrere. “L’amor autèntic mai no ha transitat per un camí planer”, diuen. Per complicar més la situació, un beuratge fet amb dos gotes de la rosada de la primera lluna d’estiu, vessat sobre els ulls, fa que la persona en qüestió s’enamore perdudament del primer ésser que veu. La festa està servida! En aquest Somni de Vizcarro ens situem lluny de Grècia, entre el camp, les fàbriques i la mar, en una terra envoltada de sèquies i marjals, que cultiva la taronja, pesca angules i il·lumina el cel amb focs artificials. Efectivament, estem a Castelló, un personatge més de l’obra. Com ho són les fàbriques que amenacen la natura, el conflicte entre ciment i marjal visibilitzat per uns obrers de llanda tan alienats que preguen per rebre abraçades. Què passa quan aconsegueixes el que vols? Se pot estimar a algú tota la vida? Són mentida totes les històries d’amor? El mestre Shakespeare ens planteja totes estes qüestions en un Castelló que es troba en el dilema entre “desenvolupament” o destrucció de la natura. Ja sabem qui acaba guanyant sempre. S.M.