El Tossal Cartografies són, en essència, Òscar Arnau, Pau Fuster i Natxo Segura. Tres artesans de la cartografia, tres professionals apassionats de la seua vocació dedicada a la muntanya i el territori, al patrimoni natural, etnogràfic i cultural. Amb perseverança, tècnica i amb un esperit inequívoc de servei a la societat, han tret endavant una magnífica col·lecció de mapes que ara, des de vora 2009, omplin un buit històric en la cartografia valenciana. Institucions i persones coneixedores i amants d’eixos camins de ferradura, arbres monumentals, senderes antigues, masos únics, fonts i rius vertebradors de comarques, també han ajudat a fer-ho possible: parlem d’un saber interdisciplinari, però sobre tot, de la gent sàvia del terreny, els quals atresoren gran coneixement què malauradament comença a escassejar hui en dia. SERGIO BELLO
Òscar, ara El Tossal Cartografies és més que una realitat, però… què necessària és eixa força, la determinació i el desig dels inicis! Parla’ns d’eixa dèria col·lectiva de tots tres a l’Escola Tècnica de Topografia i quina va ser la flama que va començar la vostra aventura editorial.
Ò.A.: Je je, és una dèria col·lectiva i tant! Hi ha que estar algo tocat per a dedicar-se a fer mapes, un producte tan minoritari, com exigent alhora de fer-ho, el gran desconegut i infrautilitzat, tot i que el mapa en paper és l’únic format capaç de transmetre, d’una sola ullada, un important volum d’informació (geogràfica, cultural, política…), així com les relacions espacials entre els diferents elements que conformen el paisatge. És el llibre per excel·lència del territori, de lectura lliure, contenidor d’informació que pots vore en un cop d’ull, relacionar-la i interpretar-la d’infinites formes, un llibre del territori en un altre format que ens permet estudiar-ho, descobrir-ho, reconèixer-ho, i alhora, al desplegar-ho damunt la taula, planificar les excursions i futurs descobriments, o simplement viatjar sobre ell des del saló de casa. Encara recorde que deien de nosaltres als inicis algunes de les poquíssimes persones que es dediquen a produir mapes: ”no se’n sortiran”… i no és fàcil, però com tu dius, la determinació i el desig, així com la necessitat vital, et porten a embolicar-te en projectes de dubtosa viabilitat que són els que t’omplin i alimenten el teu esperit. En el nostre cas, aquella necessitat ens va dur d’una manera inconscient i individual a l’Escola de Topografia per formar-nos en les tècniques necessàries per tal de plasmar, en format de mapes, totes aquelles experiències viscudes des de la infantessa, en eixe espai obert de naturalesa, amb la família i diferents grups excursionistes, en el qual cadascú de nosaltres s’ha trobat des de sempre en plenitud, lliure, feliç, i que d’alguna manera ens ha conformat com a les persones que som, vull dir, a la muntanya en general i a les nostres muntanyes, en particular. També imagine que el fet d’agafar l’atles quan estaves malalt de xicotet en lloc del còmic o aquella bola del món amb una llumeneta dins que ens acompanyava a l’habitació… Una barreja de circumstancies que amb eixa determinació, el desig i la incomprensió, i la inexistència de cartografia excursionista pròpia, ens va dur a encetar un projecte editorial costós però encisador i ple de passió i estima pel nostre territori.
Pau, parla’ns de la vessant bonica i absolutament necessària de georeferenciar tanta extensió de territori i que li dona encara més valor a l’obtenció final del treball acabat…
P.F.: La part d’anar a camp soles, fent quilòmetres i quilòmetres revisant tot l’estudi previ que has fet durant hores cara l’ordinador és, potser, la fase més gratificant, sense comptar quan obtenim el mapa imprès i plegadet. Heu de saber que per a començar un mapa fem una mena d’infostorming (com un brainstorming publicitari però enlloc d’idees amb informació), una tempesta de informació que la plasmem sobre la primera base de la zona que anem a cartografiar. Este procés són hores i hores revisant bibliografia de la zona, consultant el wikiloc, estudiant cartografia històrica de principis de segle passat on venen, per exemple, tots els antics camins de ferradura que llavors estaven en ple rendiment, classificant vies de comunicació amb les fotografies aèries més actuals, afegint tots els senders homologats i altres recursos turístics… i finalment dissenyant la primera cartografia amb la que anirem al camp a comprovar tot allò que hem treballat prèviament. Aleshores el treball de camp, és converteix en un procés de descoberta de la zona, de revisió de tota aquella sendeta que hem trobat a una cartografia de 1905, de revisió de l’existència d’eixa font que apareix en els mapes oficials… En definitiva diria que és una fase de connexió amb la zona i amb tu mateix. Tu et trobes sol davant un territori que has de furgar. I caminar sol per la muntanya, amb el teu entrepà, el teu vi, la fruita i la motxilla és una experiència que recomanem a tot el món. No sabeu el diners que m’estalvie en ioga o qualsevol activitat que fem avui en dia per a connectar-nos amb el nostre interior. Al final, caminar sol és el que ens permet connectar amb la zona a cartografiar. Que pot sonar molt bucòlic però es que realment és aixina. Intentem transmetre una forma de viure del passat en les nostres cartografies, i això sols pot aconseguir-se establint eixa relació tan personal amb la zona. Estàs tu sol amb la natura, amb l’univers si voleu. Una experiència única i més gratificant encara si no oblidem que estem allí buscant i confirmant tot allò que prèviament hem vist a la pantalla de l’ordinador. Trobar eixa font perduda que apareixia documentada en un llibre, eixa senda que antigament ja caminaven els nostres avantpassats, et fa connectar a un nivell superior. I finalment, no hi ha que oblidar que després d’eixa fase de caminar sol, de revisió, de reconeixement de la zona que anem a cartografiar, ve una fase en la que ens acompanyen les persones sabudes del territori. Persones que has anat coneixent durant la fase de caminar sol. Perquè quan acabes de caminar, vas al bar del poble, parles amb els vells que coneixen el territori com la palma de la seua ma, que et coneguen. Currant-te la seua confiança. Eixes són les persones que han viscut (inclús patit) el territori, que durant segles han dibuixat el paisatge humà que amaguen les nostres muntanyes, aquelles persones que amb el seu sacrifici de fer carbó durant la setmana, dia i nit a la muntanya, d’anar a per aigua a la font a diari per a la seua subsistència, ens han regalat un present millor, més còmode. En definitiva, mapes que pretenem que ajuden humilment a ser conscients d’allò que han passat els nostres avantpassats i així valorar el present i poder dibuixar un futur millor, més amable i respectuós amb l’entorn i amb les persones.
Natxo, ja heu aconseguit publicar molts mapes, però encara en queden. Quins són els pròxims projectes que veuran la llum , i quan?
N.S.: Podem dir que tenim un grapat de mapes que van cobrint el territori, nou de conjunts orogràfics (la Tinença de Benifassà, Els Ports I, Desert de les Palmes, Serra d’Espadà, Serra Calderona, Alto Turia, Serra de Mariola, la Serrella i Font Roja-Carrascqueta) i altres 17 de terme municipal. A més, hi ha en marxa diversos projectes (Penyagolosa, la Serra d’en Galceran o la Serra de Corbera) que aniran veient la llum en un temps indeterminat… diem això perquè l’elaboració d’estos projectes és molt costosa i difícil de quantificar… són treballs profunds de recopilació d’informació on intentem implicar a la gent coneixedora del territori com deien abans i tractar de donar-li el caire excursionista per a l’ús a la muntanya. Al final, el que ens condiciona més és que som un projecte menudet on som ”auto” tot: auto-productors cartogràfics, auto-editors, auto-distribuïdors. Però tot i això anem fent, fent mapes que és el nostre objectiu principal, encara que també, recentment, ens hem embolicat en la venta online a través del web eltossalcartografies.com, a banda, per suposat, de la distribució a les llibreries especialitzades i altres llocs adients. I en una nova ferramenta per donar un servei més a través d’una aplicació mòbil per tal de poder descarregar les nostres cartografies offline i navegar amb el mòbil o la tablet sobre el mapa alhora que xafes el terreny, és una passada perquè et permet descobrir tots els elements georreferenciats guiat pel gps del teu dispositiu mòbil.
Òscar, definiu poèticament el mapa com una “mentida meravellosa”. Què li diries a algú que li agrada la muntanya, però no s’acostuma a fer servir els mapes?
Ò.A.: El mapa és una gran mentida, i tant, una falsedat i com diu el nostre amic i valedor, Jorge Cruz Orozco, és contradictori i ambivalent, paradoxal artefacte cultural fet d’abstracció, de càlcul, d’enginy, que és una forma intel·ligent i legitimada d’engany, una forma d’engany que falseja la realitat portant una porció enorme de terreny a un trosset de paper, una forma esfèrica al pla, una realitat de tres dimensions a una altra de dos. Però és una mentida meravellosa i, en definitiva, és l’eina base a partir de la qual podem traçar projectes, actuacions envers l’ordenació del territori, dotar de contingut plataformes digitals i sistemes d’informació geogràfica, introduir-lo en aparells tecnològics, promocionar i donar difusió al territori o ser l’eina d’ensenyament que ajuda a mostrar i conèixer, per tant a respectar, el patrimoni, tant natural com humà. A qui li agrada la muntanya li diria que un mapa, al fons de la motxilla o a la butxaca, ens el duguem on siga i ens orienta en qualsevol moment que el puguem necessitar a la muntanya, que si n’aprenem a llegir-ho ens mostra, ens condueix i ens incita al descobriment profund de l’espai cartografiat en tota la seua dimensió humana, geogràfica i cultural… sempre que siguen cartografies amb contingut i estima, es clar. S’ha de fer pedagogia de l’ús dels mapes, trencar l’analfabetisme cartogràfic i ensenyar la lectura de mapes com a ferramenta bàsica per al coneixement del territori. Una eina potent de coneixement, es a dir d’enteniment, de respecte i d’estima pel territori, que és allò que tenim i que hem de preservar per a les generacions que ens segueixen.
