Tenim a València un nou espai dedicat al pensament crític anomenat L’Espai Comú que aglutina cinc projectes units per tombar l’estaca del pensament únic estirant tots junts: el mitjà de comunicació La Directa, l’ONG de cooperació al desenvolupament Mundubat, la cooperativa feminista Formigues Liles, el moviment social Per l’Horta i La repartidora. És la llibreria que ha impulsat aquest projecte conjunt que començà a caminar el passat 15 d’octubre després d’aconseguir més de 32.000€ amb una campanya de micromecenatge per finançar la reforma d’un taller de cotxes de 220 metres quadrats a Benimaclet. Encara queden retocs per fer i murals que pintar en aquest espai d’aires industrials il·luminat per la llum d’una claraboia, però ja està en acció i amaga, darrere d’una mampara translúcida de policarbonat signada per tota la gent que va participar en el micromecenatge, una sala comú per a col·lectius que vulguen fer-ne ús d’ella, on es celebren entre quatre i cinc esdeveniments al mes. En aquesta entrevista parlem amb Jordi G. Miravet de la gestació del projecte, de la trajectòria de La Repartidora i la seua editorial Caliu, de masculinitat tòxica, de Benimaclet i del teixit associatiu valencià.
La Repartidora ha pegat molts bacs. Del carrer Arquitecte Arnau va aterrar a Torreta de Miramar —un espai molt xicotet amb trenta metres quadrats de llibreria i vint de sala— i ara planta vara a Rafael Tramoyeres. Què us ha dut d’ací cap allà?
Estiguérem tres anys a Arquitecte Arnau i ens va fer fora l’altre projecte amb què estàvem, per qüestions de titularitat de contracte. Van voler quedar-se el local i ens van dir: “aneu-vos-en”. En aquell moment pagàvem 250 euros per un local que, no estava molt ben ubicat, però era gran. I vam haver d’aterrar on vam poder. El projecte era deficitari en aquell moment, no cobràvem, però és que no guanyàvem ni per pagar les despeses. Era un projecte polític, una llibreria amb els llibres que nosaltres teníem. Nosaltres vivim en un projecte comunitari, és a dir, les persones que formàvem part de La Repartidora, quan vam començar, vivíem juntes. Dos treballàvem a la llibreria i les altres dos tenien altres treballs, i compartir l’economia feia possible que alliberarem a Mar, que era l’única persona que només treballava a la llibreria. Un projecte deficitari necessitava treball sense cobrament. Gràcies a eixa fórmula, el projecte va anar creixent i ara som tres persones en plantilla.
Com es va cuinar L’Espai Comú?
Va arribar un punt que veiérem que allí [Torreta de Miramar] no podíem créixer més. No un creixement de tindre més llibres —entenem açò com un projecte polític—, però no podíem portar a gent a les presentacions. A banda, estava el tema de la Covid, l’aforament era molt reduït, no estàvem treballant a gust, els llibres estàven molt amuntonats… Férem eixe pensament de fer un canvi, però això, no és un canvi en termes econòmics d’anem a créixer i créixer, sinó en termes d’estar a gust, estar tranquils, donar cabuda a projectes… Més en eixa visió. I, evidentment, si ens n’anàvem a un local gran, nosaltres sempre hem dit que no volem anar sols, som un projecte que entén que les coses s’han de fer en col·lectiu i amb una altra gent. No és un projecte en el qual diguérem, primer ens unim i després anem a buscar un local. És un projecte que impulsem des de La Repartidora. Vam parlar primer amb la gent de Per l’Horta, però en eixe procés moltes companyes ho van saber i es van sumar. Mundubat ho van saber a través de Per l’Horta; Formigues Liles, que són companyes també, ens van dir que també els interessava… Van sorgir ací unes inèrcies. Com funcionem molt a València, o almenys al nostre entorn. Les coses són molt naturals, les connexions, l’intercooperació, és molt espontània, molt natural, i parteix molt de trobar-nos en les pràctiques. I allà on hem anat, La Directa ha vingut amb nosaltres, tenim molta afinitat, jo col·labore també amb La Directa. A partir d’ací, una vegada teníem eixa assegurança de què el local no l’havia de pagar només La Repartidora i teníem uns mínims assegurats, decidim impulsar una campanya de micromecenatge a Goteo per pagar la reforma, que la va assumir totalment La Repartidora, a través del que poguérem traure (o no) de la campanya.
Que va tindre èxit total…
Sí, va arribar al nivell òptim, inclús el va superar. 32.600 euros, i van participar més de 500 persones, així que estem molt contents per això. Més enllà d’haver pogut obtindre els diners, per la idea de què tens una comunitat darrere que dona suport i que valora el que havíem de fer. Ells et donen suport, tu fas el projecte i després tens el feedback de: “hòstia, què xulo el que heu fet amb els nostres diners”. Ha agradat, la gent està molt contenta. Hi ha mil projectes oberts de tota eixa comunitat, i al final era la idea, buscar un espai gran per omplir-lo de vida, de coses relacionades amb el món del llibre, més enllà de què a nosaltres ens puga anar millor en el tema de vendre més, que és una cosa que no fiquem al centre.
Imagine que teníeu clar que el vostre barri era Benimaclet.
Sí. Jo crec que una llibreria així seria complicat que funcionara en un altre espai que no fora Benimaclet. Això en termes més poc romàntics, més materials. Després, perquè Benimaclet és casa nostra. Abans d’entrar a la llibreria ja formaven part del teixit associatiu del barri, que al mateix temps ens ha fet formar part de la llibreria, que al mateix temps ens ha fet retornar al teixit associatiu del barri. Al final és casa nostra. Pels factors materials, però també pels emocionals, pels polítics, pels socials, no m’imagine la llibreria en un altre lloc.
A Benimaclet conviuen cinc llibreries [riures]: La Rossa, La Traca, Estudio 64, Gaia i La Repartidora. I Primado si la volgueres contar. I funcionen totes. Això vol dir moltes coses. Podríem dir que Benimaclet és el barri que més teixit associatiu i combatiu té a la ciutat de València i eixe és el nostre públic. Estem especialitzats en pensament crític i, al final, és el nostre públic. Possiblement ens enganyem i funcionaríem en altres barris, eh, però jo, no ho intentaria [riures]. Nosaltres som llibreria associativa, això vol dir que ens financem a través d’una quota que paguen les sòcies, són unes 200, que gran part són gent del barri. Això és per eixes connexions que hi ha, en la gent de Cuidem Benimaclet, la gent de l’assemblea feminista, el Terra i mil col·lectius més que hi ha. Eixes sinèrgies que vas creant el dia a dia. Clar, si no està tot eixe teixit en altres barris, és molt més difícil generar eixa comunitat que és la que a tu et dona suport i et manté. En Benimaclet és molt fàcil perquè la comunitat està, i és molt fàcil generar-la.
Quin tipus de llibres es poden trobar a La Repartidora?
Els llibres els tenim per seccions i tots tenen una mirada crítica. En la secció infantil no trobaràs llibres de princeses ni de Disney, sí torbaràs els típics contes clàssics, però canviats, amb una volteta més. També narrativa en català —perquè pensem que és important donar-li valor als llibres en la nostra llengua—, temes de diversitat sexual, els feminismes des de totes les perspectives, també una aposta clara per l’ecologisme en un moment com l’actual de crisi climàtica, molta memòria… És un tema clau, el fet de pensar-nos, de no perdre la memòria, de recuperar qui som i d’on venim. I després, també, altres temàtiques com marxismes o anarquismes —partint també de la memòria o del pensament—, antiracisme, resistències globals… Tota eixa idea de la política dels que moltes voltes no tenen veu. Una llibreria com esta, el que fa, és dir: ací sí que tenen veu, ací sí que poden tirar d’eixe pou de la memòria.
Són en català tots els llibres?
Nooo, de fet, la majoria són en castellà perquè la producció en castellà és molt més ampla. La nostra editorial [Caliu] sí que edita només en català, és una aposta política per donar-li naturalitat i normalitat a escriure en la nostra llengua ací. Que vaja, deuria ser el més normal del món, escriure en valencià a València, però com no ho és, fem eixa posta.
Conta’m un poquet sobre el catàleg de l’editorial Caliu.
Caliu naix per complir eixe buit que se dona. Perquè els moviments socials no tenien un relat, ningú que contara això. Hi ha molt poques editorials en valencià al País Valencià que parlen… Hi ha molt poques editorials en general. I les que hi ha s’encarreguen de temàtiques més generalistes, narrativa o infantil, com Bromera. Que fa moltes coses, però no tocava això. Nosaltres volíem posar damunt de la taula eixe relat. De normal fem llibres col·lectius on donem veu als moviments socials. Nosaltres veníem del moviment estudiantil i el primer llibre que vam fer va ser un dedicat als nostres anys del moviment estudiantil, perquè enteníem que és un procés cíclic. Tu ho deixes, després venen altres que no tenen ferramentes, no hi ha un relleu. Aleshores, editàrem un llibre per a deixar testimoni del que nosaltres havíem fet, el que havíem fet mal, el que havíem fet regular… Però que la gent sabera d’on podia tirar. Eixa és un poc la filosofia.
Tenim llibres al voltant del feminisme com Teixir feminismes, un llibre en el qual hi ha una perspectiva feminista des de les diferents lluites que estan havent, des de l’urbanisme, les cases comunitàries, l’ecologisme… També tenim llibres sobre les lluites pel territori que s’han donat els últims anys al País Valencià, pensem que també és important donar eixa informació. I de tot un poc, texts de Rosa Luxemburgo, que és una pensadora amb la qual ens alineem molt. Fa dos anys es compliren cent anys del seu assassinat i li férem un llibre en homenatge. Tot molt vinculat al territori i a parlar des d’ací.
Recomana’ns una novetat que haja entrat recentment…
Mira, jo acabe de llegir un llibre d’una pensadora antiracista i feminista d’Estats Units, Bell Hooks, que parla sobre la masculinitat. Fa un anàlisi de per què existeix la masculinitat tòxica, de com afecta el patriarcat als homes, i perquè moltes voltes tampoc se posa dins de l’agenda dels feminismes. Des d’una perspectiva molt pedagògica, fa una anàlisi i dona propostes per a canviar la situació, com ajudar a combatre eixa masculinitat tòxica i a fer que els homes puguen sentir altres coses i relacionar-se més enllà de la ira i d’estos comportaments. M’ha paregut molt encertat perquè és una escriptora que no té por de parlar de coses que sap que en el seu entorn poden ser problemàtiques, perquè dir que el patriarcat afecta més als homes que a les dones és una cosa que no ens plantegem, però quan la lliges et convenç.
Es comença a sentir eixe plantejament i és de veres que els homes també carregueu un pes gran a l’esquena per culpa del patriarcat, el d’haver de ser forts, valents, proveir per a la família…
No s’ha de perdre la perspectiva de què, al final, la violència acaba sent més cruel i més explícita i fatídica per a les dones perquè els homes són els que exerceixen el poder, però tampoc s’ha de perdre la perspectiva de com es genera tot això. Que als homes, en els primers moments de la seua vida, se’ls desposseïsca de molts sentiments i moltes maneres de relacionar-se, és evident que els genera uns problemes mentals. No poder expressar-te és una cosa molt forta realment, i això s’ha de tindre en compte.
Però no només de llibres viu La Repartidora, també teniu samarretes…
Al principi vam buscar eixa doble vessant, més enllà dels llibres, per mantindre el projecte. Les samarretes eren un bon complement. Tenim molta relació amb el projecte Ubeefe de Carles, de disseny de samarretes, que també ha muntat una cooperativa d’estampació que es diu Cendra. I gràcies a ell, amb el marge del que guanyàvem de les seues samarretes, vam sostindré un poc el projecte al principi. Sempre li ho diem, que estem molt agraïts per això. El projecte ha crescut, ell per exemple treballa en La Repartidora de manera indirecta perquè en Caliu hem fet una col·lecció que es diu Xicalla per a xiquets i xiquetes, i ell és el dissenyador d’eixa col·lecció. També ho ha sigut de L’Atles il·lustrat de les comarques valencianes.
Tema samarretes: estan integrades dins del que coneixem com roba ètica, és a dir, feta amb criteris de sostenibilitat, de drets laborals. I ell en això està fent un treball molt important. Per exemple, en les últimes samarretes, el cotó és d’Andalusia i la producció és valenciana, aleshores s’estreny el procés de fabricació, distribució i venda del producte. Si ve gent amb roba que no compleix eixos paràmetres li diem: “mira, el disseny està molt xulo, però no ens val perquè el que diem ha d’anar d’acord amb el que fem”. Si tu m’estàs dient que les dones han de fer la revolució, però desprès eixa samarreta l’ha fet una dona en Bangladesh, a mi això no em serveix de res.
Quins esdeveniments teniu al desembre?
Al desembre s’acabarà un curs que parla sobre la idea dels comuns. L’ideal del comú és generar una política que no tinga com a centre ni els mercats, que seria el neoliberalisme, ni l’Estat, perquè al final entenen que l’estat també és un agent de poder. En les revolucions que s’han fet amb l’estat, al final ha acabat havent una jerarquia i unes elits dominant a la gent del poble. Com, per exemple, a la URSS, que al final ha sigut un comunisme d’estat, hi ha hagut un partit que ha dominat a la resta. Aleshores, nosaltres parlem de posar la comunitat al centre, com el zapatisme o els moviments indígenes a América Llatina. Són comunitats més horitzontals. Sí que hi ha organització popular, però hi ha una assemblea real, no hi ha unes elits. Al curs treballàvem com es pot concretar això ací, perquè la realitat a América Llatina és molt diferent. Hem dut a ponents que parlen de cooperativisme, de gestió públic-comunitària dels bens comuns que siga més horitzontal i arribe a tot el món.
Al desembre presentarem un llibre que se diu Cuina de rebost. Nosaltres treballem la cuina com a manera de pensar el territori, la cuina en clau de sobirania alimentària, de consum de proximitat. Són les receptes d’Al paladar, amb les històries de vida dels productors que fan possible Al paladar, perquè no tenen un gran distribuïdor, sinó que cada cosa la compren en xicotets distribuïdors: la carn és de ramaderia extensiva d’Alcublas, la cervesa és ecològica d’Alcoi… El presentarem el divendres dia 17/12, farem una taula redona i després un tast dels productes d’Al paladar.
I ja per a acabar, tenim a València un moviment associatiu fort?
Jo el veig millor que mai. Va haver un cicle més de carrer que s’acabà en 2015, va ser el 15M el que va estirar fins que els municipalismes o la política institucional van absorbir això. O els moviments socials es van integrar dins, diguem-ho com vulguem. Dona igual si va ser de baix cap a dalt o de dalt cap a baix. Ací hi ha un procés de tancament de la presència política als carrers, de manifestacions, i a partir de 2015 hi ha tot un procés institucional, més invisible. Per a mi, que em considere anticapitalista, és un procés que no ha dut endavant uns canvis estructurals potents, en el sentit de què canvien l’economia i les condicions materials de la gent. Això no s’ha donat, tot i que sí que han hagut millores. Tot i la sensació de derrota, de què eixes coses no s’hagen canviat, o que tot eixe moviment més explícit en el carrer dels anys abans del 2015 pareix que s’haja perdut, jo pense que en eixos anys que molta gent se n’ha anat a les institucions, molta altra hem fet un treball de formigueta. La Repartidora està des de 2014-2015, quan comença eixe procés. Apareix Caliu, el nucli de La Directa al País Valencià, se generen mogolló de cooperatives i moviments polítics.
I una altra cosa que pense que és positiva és que s’han trencat les identitats d’organització molt marcades, i ara es pensa la política més des de les pràctiques, es més oberta, va més a les necessitats reals de la gent. A València pense que hi ha tres moviments clau: d’una banda Per l’Horta, un moviment molt important que ha aconseguit guanyar les últimes batalles en termes territorials i de blindar un poc l’horta, tot i que hi ha molt de treball per fer i ojalá pogueren ser-ne més; d’altra banda el moviment feminista, que és una victòria molt gran. El més potent del moviment feminista és que ha tingut la capacitat d’entrar dins de tots els altres moviments. És a dir, pensar en feminisme, més enllà del feminisme com a moviment, que també està sent molt potent. Però pense que això ha acabat tocant totes les lluites i pense que és molt important. I per últim el moviment veïnal. L’organització Entrebarris està articulant tota una resistència veïnal de treball i assemblees de barri, compensant la política des del més micro, que és el barri. Aglutinen les diferents assemblees de barri que hi ha: Cuidem Benimaclet, Orriols en Bloc, Sindicat de Barri Cabanyal… Hi ha huit barris de València que tenen les seues assemblees. Això és molt potent perquè s’està fent una política més real i menys identitària. Perquè, al final, la bandera negra, roja, l’estelada… tot això és molt identitari, se veu molt, però qualla poc i aterra molt poc a les necessitats reals de la gent. Ara hi ha moltes cooperatives, molts projectes, que no es veuen tant, però estan generant una alternativa més clara. Eixa és la meua idea. Igual és molt optimista, perquè la problemàtica que tenim actualment és molt greu, i possiblement els moviments encara no estiguen prou sòlids per fer-li front.
Se sent dir que el problema ve de què la classe obrera —si és que es pot parlar de classe obrera, però per entendre’ns— ja no lluita per un objectiu comú, que la lluita s’està compartimentant. Els vegans per ací, el col·lectiu LGTBI per allà… tots més precaris però cadascun en la seua mini lluita que l’aïlla.
Bé, sí que és possible. Justament jo t’estava dient el contrari. Tot i que pense que passa això en termes globals, la meua realitat, la que jo conec, està fugint més de tot això. De pensar-nos des de la diversitat i no des de la identitat. Però això és una cosa que en tot moment has de tindre present perquè els moviments tendeixen a tancar-se i fer-se identitaris i has d’estar en la perspectiva de: “no, no, jo soc açò, però jo no tinc la veritat absoluta”. Som una realitat en una diversitat molt més gran i tots hem d’anar a la mateixa arrel que és al poder. Un poder que és capitalista, racista, colonial i biocida, perquè va contra la vida, contra el Planeta. Eixa és l’arrel i cadascun, des de la seua realitat, ha de lluitar. Però és veritat el que dius. Hi ha un llibre que es diu La trampa de diversidad que defensa eixa tesi, la de la classe obrera. Però jo pense que pensar la identitat de la classe obrera és un problema perquè, al final, és una identitat més. Tots tenim un objectiu comú, però si no ens pensem des de la diversitat és complicat arribar-hi, perquè estàs excloent a molta gent. Pensar eixa diversitat per a mi és la clau per poder arribar a un objectiu conjunt.
