“Després de la guerra va vindre el més fotut. Vam passar molta gana. El cangur [el camió] s’enduia el blat que cultivàvem per a la guerra d’Alemanya a Europa”. Ho conta Consuelo Caudeli Cànoves, una de tantes dones que van patir la despietada repressió franquista en acabar la guerra civil espanyola. La fotoperiodista Eva Máñez va publicar el 2022 un llibre sobre les fosses comunes de Paterna i ara se centra en la Safor i obri el focus més enllà dels afusellats per a parlar d’altres formes de repressió. Memòria de l’oblit és un llibre que ens baixa la història a terra amb testimonis de primera mà sobre maquis, rapats de monyo, exili, valencià proscrit i la pava, una avioneta italiana que disparava a discreció contra la població civil gandienca. En una nova demostració que la memòria no és individual, Máñez ens presenta als hereus d’un trauma col·lectiu que lluiten per tornar la singularitat i la humanitat als que defensaren el legítim govern de la República.
Parla’ns del llibre com a objecte. D’eixe vel semi-transparent que només deixa intuir la coberta que hi ha darrere, el llom cosit amb fil roig…
El llibre és una metàfora de La memòria de l’oblit. Hi ha un vel sobre una cosa que està amagada, que no és transparent del tot. A més, esta sobrecoberta d’estrassa fa un soroll que és semblant a quan vas a consultar el sumaríssim del teu avi. Està cosit amb fil roig perquè busca semblar-se a eixos legajos. És un material que et vincula al teu passat, a la teua història familiar.
El llibre de Paterna era tot a color, però en el de Gandia has incorporat el blanc i negre.
Perquè ací estem parlant de dos moments, estem parlant d’un passat i d’un present. En present tenim la fossa i els espais que encara existixen hui, per això estan a color. Quan la gent parla de les històries de la seua família, està parlant del passat. He volgut utilitzar el color i el blanc i negre com una eina narrativa.
Entre els entrevistats trobem tot un referent de la literatura valenciana com Josep Piera, que va morir a l’abril passat. Com va ser l’encontre amb ell?
Vaig anar a sa casa a La Drova perquè necessitava algú que em parlara de la qüestió lingüística i la qüestió cultural. Perquè una de les coses que se van perdre durant la dictadura va ser la llengua. Ell no parlava tant de les seues experiències personals, sinó que va fer una reflexió més intel·lectual. Però està be, perquè fica un context.
Un altre nom conegut que apareix és el de Marifé Arroyo, dona de Piera, a la que Zoo li va dedicar la cançó “La mestra”. Ella va lluitar per la inclusió del valencià en l’escola pública, tot i nàixer a Salamanca i ser filla de guàrdia civil. Conta’ns com va ser la repressió sobre les dones.
Les dones de la Safor van patir una repressió específica pel fet de ser dones. Una violència, sobretot, econòmica, perquè els llevaven les cases i les propietats si el marit havia sigut represaliat; però també sexual. A més, hi va haver moltes dones rapades. A Xeraco vaig parlar amb una dona que tenia una àvia que va ser rapada. Això em va portar a dos o tres senyores més, i em van explicar que fins a quinze o vint del poble havien sigut rapades. Se’n recordaven perfectament de que les raparen en una barberia i del nom del falangista que ho va fer. El fet de rapar-les tenia molt a veure amb intentar humiliar i atacar la seua feminitat, perquè el franquisme, com a garant de la societat nacional-catòlica, les feia responsables de no mantenir la moral de les seues famílies.
Com van sobreviure?
Moltes van integrar la resistència posant-se al capdavant de l’estraperlo. Eren dones molt valentes que anaven des d’Oliva fins a Cullera en tren, bicicleta o caminant, portant oli, teles… La policia les parava i els ho furtava. Era l’única manera en que, segurament, podien tirar endavant, perquè eren les rojes i ningú les anava a donar treball.
Hi ha famílies que no volen exhumar les fosses. Per què?
L’Estat no està exhumant d’ofici i la gent s’ha d’organitzar: ha de muntar una associació, redactar uns estatuts, buscar els diners de la subvenció… Després, són processos molt llargs i no sempre són exitosos. Únicament un 10% de les restes trobades fan matx amb l’ADN. Aleshores, és molt complicat i jo entenc que hi ha gent que no vulga. A Paterna, als anys setanta, les famílies van pagar a l’Ajuntament per a tindre a perpetuïtat les fosses i que no pogueren buidar-les. Van posar uns taulellets amb el nom i la professió dels soterrats com a humil homenatge i hi ha gent que pensa que amb això ja és prou. Que si exhumem, si traguem a la gent que està allà dins, buidarem de significat aquell espai. Hi ha unes poques famílies que pensen que allà dins estan amb els seus companys, que aquesta és la història i que la millor manera d’honrar-la és continuar allí.
Alguns testimonis parlen del descans que sentiren en comprovar que el seu familiar no havia comés cap delicte. Encara roman la idea de: “alguna cosa hauria fet”?
És que els han estat dient tota la vida que el seu pare és un assassí. I clar, això et cala. Eixa gent respira finalment quan, gràcies a la Llei de Memòria Democràtica, pot accedir als sumaris judicials, i veu que tot és una pantomima. És una mena de reparació, però caldria fer una reparació judicial a tota aquesta gent.
Una de les veus del llibre, Alegria Just, conta que, quan va morir Franco, algú va dur xampany i son pare va dir que no es beu per la mort de ningú, es beu quan es guanya la guerra i no l’havien guanyada. Creus que el fet que Espanya no aconseguira derrotar el feixisme té a veure amb que siguem un país desmemoriat?
Clar, clar, clar. És que, hi ha un franquisme que ha continuat. Els jutges continuen sent els mateixos. Mira el problema que tenim ara amb la judicatura i amb l’educació. Qui és l’escola privada? Són institucions de l’església que volen continuar tenint privilegis de l’Estat, a pesar de ser aconfessional. Qui són els militars? I els empresaris? Com han fet eixes fortunes? Amb mà d’obra esclava, furtant terres i propietats… Per això els interessa que no es faça memòria. L’exposició va anar a l’Argentina i la gent flipava, no entenia res. Perquè, clar, allí sí que s’ha fet un procés judicial, s’ha parlat de qui són els perpetradors. Ací, la Llei de Memòria Democràtica parla de víctimes, però no parla de victimaris, per això està incompleta.
Com dius, les teues fotos han estat exposades a l’Argentina, també a Cuba i Luxemburg. T’esperaves que aquest treball interessara fora d’Espanya?
Interessa molt. A Cuba, la gent plorava molt. Jo crec que no he plorat tant en una exposició. Perquè hi anaren molts descendents d’immigrants i tenien una vinculació molt emocional amb la República. A l’Argentina vaig poder estar amb la gent d’H.I.J.O.S., les mares de la Plaza de Mayo, fer entrevistes… Ells han fet un procés molt més potent que nosaltres, un procés de veritat, justícia i reparació, de juí a les Juntes Militars, de dignificar els espais de memòria, de restitució dels bebès furtats… Conèixer a eixa gent va ser com fer un màster en Drets Humans. A Luxemburg, el centre d’Europa, s’entén molt bé el que va ser la Segona Guerra Mundial. Les preguntes eren diferents. Vaig estar prou amb dones feministes, també amb familiars dels brigadistes internacionals, i les preguntes estaven molt vinculades amb el tema antifeixista. Pot ser per la memòria que ells tenen dels partisans de la Segona Guerra Mundial, que encara està i és prou forta.
Tens previst viatjar a més països amb este treball?
Et vaig a donar una primícia: l’exposició anirà a Mèxic, a través de l’Ateneu Cultural d’Espanya, que és on estan tots els familiars dels republicans. Volen vincular Les guardianes de la memòria amb les dones buscadores, eixes dones que estan buscant els desapareguts del narcotràfic. El treball està tenint un recorregut prou interessant. Un treball que m’he empenyat en que estiga fet en valencià —malgrat les meues limitacions amb l’idioma—, perquè crec que és important, ha viatjat a altres cultures i s’ha traduït al francès i al castellà. Jo crec que els drets humans són internacionals i interessen pertot arreu.
Fa unes setmanes inauguraves a Xàtiva l’exposició Dones i Repressió franquista. Les Roses de Paterna i les Guardianes de la Memòria. És una rèplica de la de Luxemburg? Què hi podem trobar?
No, és diferent. L’exposició de Xàtiva és súper xula. És una exposició feminista i antifeixista. És una exposició divulgativa que posa en valor les Roses de Paterna, les vint dones que van ser afusellades a Paterna. Es basa en els estudis de Vicenta Verdugo i altres historiadores que han investigat a aquestes dones en articles acadèmics de la universitat. El que fem a Xàtiva és una síntesi, combinant uns textos breus —perquè la gent no llig més— amb fotos meues de les famílies, dels objectes trobats a les fosses —en col·laboració amb L’Etno—, peces del sumari o fotografies d’època que ens han cedit en l’Arxiu del Regne. D’altra banda estan Les guardianes de la memòria i algunes fotos de les exhumacions de Paterna que fan entendre com és un procés d’exhumació. Ací estem parlant de dues vessants: les dones que pateixen la repressió més brutal, que és, ser assassinades; i les que mantenen la memòria, que també estan patint una repressió. Són les dues cares d’aquesta mirada femenina i feminista a la memòria democràtica del nostre País Valencià.
En els cinquanta anys que portem de democràcia no s’ha restaurat la memòria. Supose que els familiars no esperen res de les dretes però, que pensen respecte que l’esquerra no haja donat en la pràctica sepultura digna a tots els represaliats quan ha estat en el poder?
En Alemanya, en França i en Itàlia, les dretes no han amagat el que van ser els partisans. Poden fer-los més heroics o menys, però no amaguen aquesta memòria. Ací, és que, s’ha amagat directament. No pot ser que, per exemple, el terrer de Paterna, on van ser afusellades 2.278 persones, no estiga senyalitzat ni condicionat, que siga un mur enmig d’un bosc brut. És un lloc que, si no està abandonat del tot, és perquè les famílies van, i perquè la gent de la Coordinadora de la Memòria Democràtica té un projecte molt interessant de portar allí als instituts. L’ús adecenta el lloc, sinó, això seria un abocador. No pot ser que un país democràtic existisca aquesta anomalia democràtica, que encara hi haja gent en fosses, acusada de delictes que no han comés, amb aquests estigmes familiars i socials al damunt, no pot ser. Per a avançar democràticament hem de superar açò, i per superar-ho cal justícia, veritat i reparació. Si no, no podem ser una democràcia completa i sempre estarà ressorgint aquest fantasma del franquisme i de l’extrema dreta. Per a tancar les ferides, cal curar-les; si no, s’infecten.
Al cementeri de Gandia es van construir nínxols damunt del terreny on es sabia que hi havia una gran fossa. Qui pren eixa decisió i amb quina intenció?
Qui va prendre aquesta decisió, jo, exactament, no ho sé. De fet, el franquisme a Gandia està poc estudiat. Cada vegada que faig una xerrada ho dic: “historiadors, historiadores, gent que estudia història, que ha de fer el TFG de final de curs: la història a Gandia cal investigar-la molt. Ahí hay un nicho!”. Sí que està estudiada la guerra, però el que va ser la dictadura i el tardofranquisme, gairebé res. Les fosses no són el resultat d’assassinats en calent, de gent que ha mort en guerra. Són el resultat de plans pensats als despatxos per fer una aniquilació sistemàtica i organitzada de tot aquell que no pensava com el règim.
Què cal exigir?
És un fet que la Llei de Memòria Democràtica ha permet exhumar. Ací, el govern del Botànic, primer amb Rosa Pérez Garijo, d’Izquierda Unida, i després amb la Diputació, amb gent del PSOE, es va fer un esforç molt gran per fer moltes exhumacions. Ara, la Diputació de València, que és de dretes, continua fent algunes exhumacions, no s’ha parat del tot. Però la Llei de Concòrdia és una vergonya [impulsada per PP i Vox el 2024 en un intent de derogar l’anterior Llei de Memòria Democràtica]. Jo pense que haurien d’haver fet més, que la Llei de Memòria Democràtica hauria de parlar també dels perpetradors, que s’haurien de revisar els judicis sumaríssims, hauria de ser una llei més efectiva, tindre més dotació i ser més ràpida, i que hauria d’haver una oficina d’atenció a les víctimes. Quan estàs clavada dins d’alguna cosa, sempre et sembla que és insuficient. Però bé, el que hi havia abans era no res i ja anem contra el temps. Hi ha coses d’aquesta llei que no s’estan complint, com el banc d’ADN. Necessitem un banc d’ADN per a tot l’estat espanyol, que siga efectiu i que permeta el creuament de dades, no únicament de persones represaliades, també dels bebès furtats. I açò no s’està fent per una manca de voluntat política. Hem de reclamar més i millor, continuar donant la batalla perquè, al menys, es complisca el que hi ha, però amb els màxims. Al PSOE hi ha gent que està fent un bon treball. Estem en un moment, amb la dreta lladrant tant, en que necessitem recolzar-nos dins de l’esquerra, sense perdre de vista allò que hem de reclamar.
Veient aquest revival totalitari que s’està estenent per Europa, hi ha pressa per exhumar abans que arribe la (ultra)dreta al govern espanyol?
No, no hi ha pressa. Ara mateixa no s’està exhumant quasi res. Per exemple, Gandia està pendent d’uns diners per a moure eixos nínxols dels que parlàvem abans, i com tot és una qüestió de voluntat… L’ajuntament té la voluntat de fer-ho, se necessitaria la voluntat de Diputació per a ficar els diners. Però jo espere que no guanye la dreta. Més que amb pressa per si arriba la dreta, estem amb l’esperança de que torne l’esquerra i siga més atrevida i vinga amb més ímpetu que a l’anterior legislatura. Perquè va ser un poc timorata. Però la memòria no s’acaba el dia que estiguen totes les fosses exhumades; açò és una part, però queden moltes coses: dignificar espais, fer memòria dels moviments socials, de la Transició, de les dones, del col·lectiu LGTBI… Falten moltes coses encara. Memòria cal fer sempre, per a no oblidar el que hem viscut.
Si no s’ha fet encara, quan els feixistes s’amagaven avergonyits, ara que estan embravits…
La societat civil també ha de fer coses. No podem esperar que tot ho facen les institucions. Si la societat civil no està organitzada, no reclama i no fa la seua… El que no fem nosaltres, no es farà. Cal donar batalla, sempre.
