València era una ciutat romana que entre els segles VII i VIII havia quedat pràcticament en ruïnes i hui és una de les 150 ciutats (amb més de 500.00 habitants) més antigues del planeta, és a dir, que amaga molta història que cal desenterrar. Entre 2016 i 2019, l’historiador Vicenta Baydal va coordinar un cicle d’encontres públics que analitzaven les particularitats històriques, socials i culturals de diferents barris de València: el Carme, Russafa, el Cabanyal, Benimaclet, Patraix, Sant Marcel·lí, l’Eixample, Campanar i Velluters. La iniciativa La València Contada consistia en reunir a la gent en el nostre centre social per excel·lència, el bar, dins del barri a estudiar, amb arquitectes, arqueòlegs, historiadors, sociòlegs, periodistes i gent de la cultura per parlar relaxadament, amb una cervesa a la mà, de les particularitats de cada lloc. D’eixes reunions naix el llibre La València contada editat per Drassana, del qual parlem amb els seus autors, el mateix Baydal (VB), Frederic Aparisi (FA) i Ferran Esquilache (FE), per descobrir que, efectivament, València no s’acaba mai.
Hem enderrocat muralles, hem deixat morir alqueries, palaus, muralles, convents i molins, hem menyspreat l’horta… És evident que València no ha sabut cuidar del seu patrimoni històric com calia però, creieu que l’administració local ha sigut especialment negligent si la comparem amb la d’altres indrets de l’estat espanyol? Quina “desaparició” sentiu especialment?
VB: Sí, ací ha hagut una major destrucció patrimonial que en altres llocs. Què en queda de la València romana o de l’andalusina, per exemple? En altres ciutats en queda molt, però ací pràcticament res. Igualment, a partir del segle XVIII i sobretot del XIX, després que la monarquia borbònica eliminara les institucions polítiques del Regne de València i es perguera l’orgull col·lectiu d’un passat remarcable, es deixaren perdre edificis històrics sense compassió, com la Casa de la Ciutat, el Palau de Mossén Sorell, el de l’Ambaixador Vich, etc.
FA: En tot cas, quan s’enderrocaren les muralles de València el 1865 es feu d’acord amb unes necessitats urbanístiques i dins d’una lògica general en altres ciutats europees. Una altra cosa és el que ha passat en els darrers 50 anys. Llavors sí que se sabia el que s’estava fent i el valor patrimonial del que s’estava destruint, com és el cas de la partida de la Punta.
FE: N’estic d’acord. Si bé hui en dia considerem una tragèdia que al segle XIX s’enderrocaren també el Palau del Real, la Casa de la Ciutat o el Convent de Sant Francesc, que són alguns dels edificis que a mi m’hauria agradat vore en peu, cal entendre que quan això es va fer encara no hi havia desenvolupada de manera general una sensibilitat social pel patrimoni. Per contra, que encara a principis del segle XXI el Convent de Sant Domingo continue tancat a la ciutadania és una vergonya o que s’enderrocaren alqueries medievals a la Partida del Pouet de Campanar no sols fou una tragèdia, sinó un “delicte” patrimonial conscient, que els responsables no han pagat.
I la ciutadania? Els valencians tenim fama de meninfots justificadament? Sabem apreciar el que tenim?
VB: El meninfotisme ens l’han inculcat històricament a garrotades. A base de llevar-nos l’autogovern, imposar la militarització de l’administració, inculcar que la llengua i la història pròpies eren barroeres i menyspreables, etc. Afortunadament en les darreres dècades, en paral·lel a les actituds que han intentat mantindre eixa mateixa línia, també s’ha anat desenvolupant i estenent una consciència de valoració del nostre patrimoni. Ara hi ha molta gent que, independentment de la seua ideologia, sap apreciar allò que hem fet de manera col·lectiva al llarg de la història i vol preservar-ho, gaudir-ho i mantindre-ho per a les generacions futures.
Hem llegit a La València contada que la línia de la mar arribava (abans que es construïra el port) al mercat del Cabanyal aproximadament o que els russafers es desplaçaven per les sèquies de la zona amb barquetes impulsades per ganxos, com ara en l’Albufera. O que en la plaça de l’Ajuntament s’alçava el convent de Sant Francesc, enderrocat amb la desamortització del segle XIX. O que a Patraix es produí en 1927 la reunió fundacional de la FAI. Comenteu-nos algunes característiques destacables de la ciutat desconegudes per a la gent.
FA: En efecte, molta gent se sorprén dels canvis urbanístics. Per exemple, el carrer la Pau, que hui és una artèria essencial del centre, no té més que un centenar d’anys i es va construir a costa de destruir el que havia estat la jueria o call de la ciutat. I, sense deixar este carrer, la plaça de la Reina és igualment producte d’una transformació molt recent. Abans del segle XX no existia, sinó que era una illa de cases diverses i per això la porta dels Ferros de la Seu té un disseny a base de plecs, que donava sensació d’amplitud en un espai que en origen era força atapeït. Ara, en canvi, la porta ha perdut tota la seua força expressiva. Igualment, sense allunyar-nos-en molt, poca gent sap que sobre el jardí que hi ha just al costat del Palau de la Generalitat s’alçava la Casa de la Ciutat, precedent de l’actual ajuntament i que era tan gran com la mateixa Generalitat, però va ser enderrocada en la dècada de 1860.
VB: A llarg termini jo destacaria la importància de les estructures polítiques en la materialitat i la pròpia consciència dels habitants de la ciutat. En època romana València va ser una ciutat de províncies discreta i en època visigòtica, de fet, es reduí enormement, amb un espai de cases i carrers molt menut. En època d’al-Àndalus va destacar a partir dels segles XI-XII, però tampoc es podia comparar amb altres grans urbs islàmiques de l’època. En canvi, durant l’època baixmedieval, des del moment en què es convertix en la capital del Regne de València creat per Jaume I, la ciutat comença a créixer de manera incessant fins a convertir-se en el segle XV en la més gran i rica de la península Ibèrica, per davant de Lisboa, Barcelona o evidentment Madrid, que llavors era molt menuda. Eixa capitalitat, i la consciència de liderar tot un regne, fou molt important fins ser tallada de soca-rel en 1707. Amb posterioritat, el pas a la disgregació i la provincialitat també han influït en el desenvolupament de la ciutat i l’autoconsciència dels seus habitants. Per això crec que és molt important que València recupere aquell lideratge col·lectiu.
Dieu al llibre que València es va alçar on es va alçar per aprofitar els avantatges que proporcionava un riu navegable com el Tyris que, paradoxalment, va fer molt de mal per la seua “afició” als desbordaments. És cert que València ha viscut molt de temps d’esquenes a la mar? Quina penseu que és l’explicació?
FA: En realitat, la visió exclusivament positiva de la mar és molt recent, de la segona meitat del segle XX, lligada al desenvolupament del turisme de masses. Fins aleshores predominava una visió més negativa. És cert que era la principal via de comunicació, essencial per al comerç internacional, però també era la via d’entrada dels atacs marítims, les epidèmies, etc. Tampoc la geografia hi ajudava, ja que just darrere de la línia de costa predominen els aiguamolls i la marjal, que en època històrica era un espai molt poc antropitzat. Impossible construir res ahí. Per això mateix, si no hi havia unes condicions geogràfiques molt avantatjoses, les ciutats se solien construir lleugerament allunyades de la costa per evitar els perills de la mar i de la marjal. En aquest sentit, València no és cap excepció. I, en qualsevol cas, com a mínim des d’època andalusina sempre hi hagué activitats i certa població en la franja marítima, lligades al comerç naval i la pesca, i allò, tot i estar a uns quants quilòmetres del nucli urbà, sempre es considerà part de València. La idea de viure d’esquena a la franja marítima és molt més recent, i a vegades mediatitzada per interessos polítics.
La història es filtra fins a l’actualitat modelant costums, gastronomia, carrers i, inclús, llenguatge. Per exemple, al llibre llegim que el soroll que feien els mestres seders colpejant la fusta de la maquinaria era tan gran que s’acabaren encunyant dites com: “xilles més que un velluter”. Quines altres característiques actuals que hem heretat dels pobles que han passat per Valentia al llarg dels segles?
FE: Evidentment, com més arrere anem en el temps menys coses s’han conservat, perquè la història és canvi. Dels romans ens queden alguns costums, començant pel culte als sants, que no són més que l’adaptació cristiana als déus pagans, tot i que en la majoria dels casos no som conscients que venen de tant lluny. Però cal aclarir que no ens venen directament dels romans que vivien a Valentia, perquè hi ha diversos trencaments socials al llarg de la història i, per tant, són coses que es conservaren en altres llocs d’Europa i ens portaren després a l’edat mitjana els colons cristians que venien del nord. També de la societat islàmica conservem coses, per exemple les hortes, i fonamentalment algunes característiques gastronòmiques, però perquè els musulmans coexistiren amb els cristians entre els segles XIII i el XVII, fins a l’expulsió dels moriscos en 1609.
VB: La casca de Reis, per exemple, de la qual se’n parla tant últimament, és al remat una herència andalusina, ja que els musulmans foren els introductors del sucre, i de dolços semblants al massapà, a la península Ibèrica i a Europa. O també l’arròs, que és un producte portat igualment per ells! D’altra banda, la llengua valenciana és fruit de la colonització medieval dels catalans i aragonesos que venien amb Jaume I i els seus successors. O la toponímia també és un clar exemple de la llarga història de la ciutat: València és un topònim d’origen romà, però també Campanar o Patraix, mentres que Xerea, Russafa, Malilla o Benimaclet són d’origen andalusí i Arrancapins, Marxalenes, el Carme o Velluters d’època baixmedieval. La ciutat és com un gran plànol històric del qual anem esborrant parts, però alhora les tornem a traçar amb altres mans i la suma de totes elles forma constantment una nova ciutat, que és la mateixa però diferent.
Hem heretat del romans i dels àrabs, però què ha sigut dels jueus? Queda alguna cosa en la València de hui?
FA: És cert que queda poca cosa visible, encara que físicament hi ha més del que la gent sol pensar. D’entrada, entre el carrer Colom i la plaça dels Pinazo queden les restes de la Porta dels Jueus, que rep eixe nom perquè el cementiri de l’antiga jueria estava a prop. Per una altra banda, al subsol de la seu històrica de la Universitat de València s’han trobat fonaments de cases jueves i de la jueria han perviscut alguns carrers com el de la Mar, que era un dels seus eixos principals, o el dels Medines. Igualment, l’existència històrica de Joan Lluís Vives no hauria estat possible sense la presència jueva a València, ja que pertanyia a una família de conversos. Amb tot, la petjada és menor que la d’altres societats perquè sempre van ser molt minoritaris; fins a la seua expulsió en 1492 mai van sobrepassar el 10% de la població de la ciutat.
Al llibre s’afirma: “si Campanar no haguera existit, en l’actualitat l’illa de Cuba no seria un Estat independent”. Expliqueu eixa agosarada afirmació.
VB: És una boutade, evidentment, però amb això també introduïm en el llibre el sempre problemàtic paper de la individualitat i l’atzar en la història. Sense la tasca revolucionària de José Martí probablement Cuba no s’hauria independitzat d’Espanya en 1898, o ho hauria fet en un altre moment i amb altres condicions molt diferents. D’altra banda, José Martí no hauria existit sense la família que el va engendrar i fer créixer, la de Leonor Pérez i Mariano Martí, que era fill d’una família de l’horta de Campanar i evidentment tingué un gran pes en la vida del mateix revolucionari. Per tant, estirant la corda, podem dir que sense Campanar l’illa de Cuba no s’hauria independitzat… Recentment, estudis de José Luis Grosson han mostrat que la família de Mariano Martí també va viure a Benimaclet, el Canyamelar i el carrer Sagunt, on, de fet, ell va nàixer. Les seues arrels valencianes eren fondes.
Vicent diu que València no s’acaba mai… Quines parcel·les penseu que tenen pendent un estudi en profunditat? Què queda per descobrir?
VB: Hi ha milers de temes per conéixer i investigar encara de moltes èpoques històriques diferents, des de l’Antiguitat fins ara. A partir de l’edat mitjana només amb la informació que hi ha a l’Arxiu Municipal de València, l’Arxiu del Regne de València, la Biblioteca Valenciana i l’Hemeroteca Municipal, que són mines inesgotables d’informació, podríem fer llibres i llibres i llibres de temes que no es coneixen o dels quals se’n sap molt poc, ja siguen de caire demogràfic, genealògic, social, cultural, polític, institucional, lingüístic, tecnològic, militar, jurídic, econòmic, professional, etc. D’altra banda, falta també moltíssim pel que fa a la història dels barris, ja que tradicionalment la historiografia sempre s’ha centrat en el passat de la gran ciutat, el que hui és Ciutat Vella, però ha deixat de banda el coneixement de la resta de nuclis que en l’actualitat també conformen València.
FE: Jo afegiria que l’arqueologia encara ha d’aportar moltíssimes coses al nostre coneixement de la història de València. En les últimes dècades s’ha excavat molt arran del boom urbanístic, però encara és molt més el que queda per excavar. I no sols dins de Ciutat Vella, sinó que també a l’horta s’han de descobrir encara moltes coses.
De tots els racons amb solera de València que han sobreviscut en el temps, amb quin us quedeu i per què?
FA: Per a mi la Universitat, per tot el que representa com a centre del coneixement, però també és un espai de silenci i calma enmig de tot el bullici i l’enrenou de la ciutat.
FE: Hi hauria molts, per exemple la Llotja, que no per més famosa deixa de ser una delícia, però jo ho tinc clar per interés professional: l’horta de València. Molta gent pensa que és un espai natural, però en realitat és una construcció humana tant o més important des del punt de vista històric que qualsevol edifici patrimonial. La ciutat de València podria haver passat durant segles sense la Llotja, però no sense l’horta.
VB: Hi ha tants que no puc triar: la visió de les Torres de Serrans travessant el riu pel pont homònim, el Portal de Valldigna, la plaça de Sant Vicent Ferrer i l’església de Sant Joan de l’Hospital, el claustre renaixentista del Convent del Carme, el carrer Roteros o el de Serrans (amb la visió de la torre de Sant Bertomeu al fons), la plaça Redona i la de Lope de Vega, l’ermita i el racó del Pouet de Campanar, la de Vera… Crec que estic enamorat de València.