El Diluvi es va formar quasi per casualitat, un grup d’amics s’ajuntaren per amenitzar l’obertura del Casal Popular Tio Cuc d’Alacant fent-li un homenatge a Ovidi Montllor i a partir d’ací decidiren continuar component cançons pròpies que han passat a engrossir l’imaginari musical valencià. Amb eixa actitud desenfadada de qui no es dona massa importància però fa coses ben importants, han pujat als escenaris del País Valencià, de l’estat espanyol i de més enllà dels Pirineus fent sonar un folk mediterrani compassat als acords del violí, l’acordió diatònic i la bandúrria, fos amb cúmbia, pop, ritmes balcànics i electrònica. Aquesta última, seguint els signes dels temps, ha guanyat pes en un repertori que ha anat incorporant noves sonoritats, moltes vegades, de la mà de grups amics com La Fúmiga, Dr. Prats, Els Catarres, Roba estesa, Zoo o Huntza. Al setembre de 2023, el grup de Castalla anunciava una parada temporal en acabar el tour A fer la mà que ha coronat dotze anys de carrera musical, deixant de regal l’EP El primer ball i un concert de comiat el 22 de març al Teatre Principal de València. Aprofitant l’ocasió, hem volgut fer-li unes quantes preguntes a una de les vocalistes del grup, Flora Sempere, la veu clara i neta que sentiu, puny en alt, en l’himne feminista “I tu, sols tu”.
Començareu fent versions d’Ovidi Montllor. Què significa ell per a vosaltres?
Per a nosaltres, Ovidi Montllor era un referent important per la seua música i pels missatges de les seues cançons, no enteníem com al País Valencià no era tan reconegut com, per exemple, a Catalunya. Hi havia cançons d’ell que ja havíem escoltat pels nostres pares, com “Homenatge a Teresa” o “M’aclame a tu”. Però al voler fer-li el nostre propi homenatge al cantautor alcoià vam descobrir moltes més cançons que ens vam atrevir a versionar com “Montserrat”, “Gola seca” o “Tot explota, bé pel cap o per la pota”. Sempre hem volgut recordar-lo i tenir-lo ben present, per això en tots els discs hem intentat fer referència a la seua figura, bé amb versions, bé amb algun recurs literari en les nostres lletres. I també, el nostre nom com a grup és el d’una cançó d’Ovidi que mai vam poder versionar.
Igual que feren els Manel, El Diluvi ha anat acostant-se als sons electrònics, i en este nou context la teua bandúrria té difícil encaix. Et dona pena haver-la deixat un poc arraconada? Com es fa això d’abraçar noves sonoritats sense perdre la identitat?
Tot i que la bandúrria no té la presència que abans tenia, sempre intentem que estiga a les cançons, encara que siga amb efectes i la resta, de fet, així ho hem mantingut. Algunes vegades trobe a faltar els sons més orgànics on la bandúrria encaixava molt millor, però també és cert que el camí que hem agafat com a grup és aquest que busca noves sonoritats apropades a l’electrònica, i per tant, em faig càrrec que ha de passar a un segon plànol. Crec que la clau per a no perdre la identitat mentre juguem amb noves sonoritats precisament està en mantenir, encara que siga amb efectes o en segons plànols, els instruments que ens caracteritzen com a grup: el violí, l’acordió i la bandúrria. En aquest sentit, el paper del productor musical també té molt de pes, ja que és qui aconsegueix que l’essència es mantinga però amb un so renovat.
Molts grups valencians estan plegant els últims temps: Tardor, Smoking Souls, Mafalda, Zoo… A aquests últims se’ls ha criticat per fer al festival Pirata Rock el concert de comiat al País Valencià. Veus justificades les crítiques? Vos han criticat a vosaltres per fer l’últim bolo a Barcelona?
Molts grups hem decidit fer una aturada, en molts casos és definitiva, en altres indefinida, però crec que com a responsables del nostre projecte hauríem de poder escollir com volem acabar. Si Zoo vol acabar al Pirata Rock crec que s’hauria de respectar la seua decisió. A la fi, és el seu projecte i, tot i que es deuen al seu públic, també han d’estar a gust ells fent el que fan. Al nostre cas, no sé si ens han criticat o no, però la veritat és que volíem fer-ho d’aquesta manera i així ho estem fent. Ens agradaria poder gaudir de la música que portem més de deu anys fent amb el nostre públic en llocs que ens resulten especials. Tant el Teatre Principal de València, com el Tradicionàrius de Barcelona, han sigut i són llocs importants per a nosaltres i volíem acomiadar-nos dels escenaris allí.
Les col·laboracions amb La Fúmiga han sigut recurrents els últims anys. La teua veu es pot sentir a la cançó “Mediterrània”, ells han col·laborat en el vostre “Espere”. Després de l’anunciada aturada de Zoo, queden ells com a principal referent en actiu de la música en valencià. Creus que els venen temps difícils?
La Fúmiga és un grup més que consolidat i crec que ja són un dels principals referents musicals en actiu de la música en valencià, al marge de què Zoo estiga en actiu o no. Crec que ells ja tenen el seu lloc dins dels caps de cartell dels festivals, que han captivat al públic amb la seua alegria i el seu bon rotllo i, sincerament, no crec que els vinguen temps difícils. Les seues cançons tenen melodies que enganxen i que tot el món canta. Crec que hi haurà Fúmiga per a rato.
Fa temps que les dones comencen a traure el cap dins de la indústria musical valenciana: Mireia Vives, Clara Andrés, Tesa, Jazzwoman, Maluks, Lisasinson, Sandra Monfort, Colomet, Esther… S’està reduint l’escletxa de gènere? Tenim raons per mirar el futur amb esperança? Qui t’agrada de la nova fornada de músiques valencianes?
En aquest tema, tot i que veig que hi ha cada vegada més dones que fan música en la indústria musical valenciana, crec que encara hi ha una escletxa de gènere important. En aquest sentit veig que els caps de cartell i els espais encara estan majoritàriament ocupats per homes. És cert que hi ha més oferta femenina, però això no ha influït massa en la presència igualitària als escenaris. L’esperança mai es perd, però si la lluita feminista s’atura o es dilueix, afectarà directament en aquesta presència femenina als escenaris (entre altres coses). Personalment, m’agrada molt la proposta de Sandra Monfort, perquè crec que és original i ella em sembla una gran música. Però també m’agrada molt la manera que té de cantar Esther, amb la seua sensibilitat i la seua proposta tan orgànica, lluny d’ornaments innecessaris.
Deixeu per a la posteritat tot un himne feminista com “I tu, sols tu”, que ha sigut cantat en gallec, eusquera, occità, aranés, asturià, castellà, francés i anglés. S’ajunten ací dues vocacions oposades, la internacionalització i la posada en valor de les llengües minoritàries. Com d’important és la música en la defensa del valencià?
La música, en si mateixa, és un llenguatge universal. Mitjançant la música es transmeten missatges que arriben a tothom i que obrin la ment a aquells que l’escolten. Aleshores, el simple fet de cantar en valencià ja suposa, no només una defensa del valencià, sinó també la difusió i la prevalença de la llengua. La música és capaç de reviure el valencià.
En la cançó “Heroïnes de la fosca nit” dius que “no som hereves de Neruda, som filles de Marçal”. Qui va ser Maria Mercè Marçal i per què la consideres tan important? Explica’ns aquesta declaració de principis que renega del Premi Nobel xilé.
Maria Mercè Marçal és una referent a nivell literari en la nostra llengua, però també és una referent per la seua lluita feminista. Crec que és important pels missatges que ens envia a totes nosaltres i pel seu llegat cultural. A partir de la seua cita “a l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel” va nàixer “I tu sols tu”. I en la cançó d’“Heroïnes de la fosca nit” també fem referència a un dels seus poemes “Les bruixes de dol”. Ens sembla un pilar d’inspiració per a fer música i transmetre el missatge tan necessari que ella volia transmetre. I respecte a la declaració de principis que renega de Pablo Neruda, crec que està més que clara. A banda d’abandonar a la seua primera dona i la seua filla, perquè la filla estava malalta, també estava acusat de maltractament a diverses dones, i en definitiva, era una persona que no ens sembla digna d’admirar.
La vostra música conjumina lletres reivindicatives amb ritmes ballables d’esperit festiu. Feu vostra la famosa frase d’Emma Goldman “si no puc ballar, no és la meua revolució”? En aquesta revolució caldrà “tendresa insubmisa”?
Efectivament vam fer nostra la frase d’Emma Goldman en la cançó “No hi ha ningú que balle com tu”. Sempre portem aquest missatge per bandera, és important fer revolucions, però les podem fer amb un somriure, ballant, cantant i sense violència. La tendresa és una característica humana ben bonica, però no s’ha de relacionar amb feblesa i conformisme, la tendresa també es pot portar per bandera en la nostra lluita. Es pot ser tendra i també insubmisa, i per descomptat que apostem per aquesta actitud.
T’he sentit dir en alguna entrevista que tornaríeu als carrers i als ateneus on començareu si la nova administració vos tancava les portes. No obstant això, la decisió ha sigut parar. Per què?
Hem decidit parar pel moment personal que estem vivint els membres del grup. No ens importa tornar als carrers i als ateneus, allí sempre ens han acollit molt bé, i de fet, si El Diluvi ha arribat fins on està ha sigut gràcies a aquests espais que ens van donar l’oportunitat de donar-nos a conèixer. Però hem estat dotze anys donant-ho tot, deixant de banda alguns aspectes de les nostres vides personals. Tenim ganes de descansar del ritme frenètic que suposa tocar en un grup de música, i necessitem prestar atenció a altres aspectes de les nostres vides. Això no significa que, en un temps, no tornem. Tal volta, aquest moment de descans ens servisca per recuperar forces i replantejar-nos el projecte.
El vostre últim EP, El primer ball, inclou una cançó que li ha donat nom al tour de comiat: “A fer la mà”. Just ha coincidit amb el canvi de govern autonòmic, casualitat? Què o a qui enviaries tu a fer la mà?
Casualitat? Doncs no sé jo. Quan vam fer la cançó encara no s’havia produït tot aquest canvi a l’escena política, però el nom de la gira no ha estat una casualitat. Aquest canvi polític ens ha suposat als grups de música que cantem en valencià un retrocés important. Partint de la base de què el conseller de cultura relaciona qualsevol manifestació cultural en valencià amb el pancatalanisme i la resta, i per tant, no va a donar suport, doncs la situació de canvi ha provocat bastant incertesa i desànim entre les persones que fem cultura en la nostra llengua. Jo enviaria a fer la mà precisament a aquest senyor que prefereix subvencionar bous d’altres comunitats autònomes que donar cap tipus d’ajuda a la cultura pròpia en la llengua pròpia.
Com heu plantejat el concert de comiat del Teatre Principal? Hi haurà sorpreses?
El concert del Teatre Principal de València l’estem preparant amb molta il·lusió. Volem readaptar el nostre directe de carrer al teatre i, aprofitant tots els recursos possibles que tindrem a l’abast, fer-lo més bonic. Crec que està quedant molt bonic i els espectadors podran gaudir molt de l’últim ball amb el Diluvi. Evidentment, hi haurà alguna sorpresa que anirem anunciant a les nostres xarxes socials quan s’aprope més la data del concert.
L’últim senzill del darrer disc, “El caminant”, fa un paral·lelisme entre el viatge introspectiu del personatge del llibre homònim de Herman Hesse i el d’El Diluvi. Estàs disposada a anar-te’n i trobar un nou camí?
Evidentment que sí! Moltes vegades ens fa por el canvi, però no sempre és dolent. Crec que aquest missatge ens representa a tots els membres del Diluvi ara mateix. Necessitem anar-nos-en un temps, fer el nostre camí personal, enriquir les nostres vides amb un altre tipus d’experiències i gaudir d’altra manera que ara mateix no coneixem. Caminar cadascun un nou camí per separat.
Aquesta aturada és un “fins prompte” o un “adéu”?
Aquesta aturada de moment és indefinida, perquè en realitat no sabem què passarà. Quan parlem els membres del grup, pensem que serà un fins prompte. Però aquestes coses no se saben fins que no va passant el temps i va definint-se un poc més tot. A mi, personalment, m’agradaria pensar que serà un “fins prompte”, perquè il·lusió en el projecte i ganes de fer música encara ens queden.
