CASA DELS BOUS. Eugenia Viñes, 173
Joaquín Sorolla i Vicente Blasco Ibáñez coincidiren en l’espai-temps: els dos passejaren per la platja del Cabanyal-Canyamelar a finals del segle XIX. L’un, cercant inspiració per a escriure la novel·la Flor de mayo, la tràgica història sobre una comunitat de pescadors del Cabanyal que naveguen com poden la mar i les passions humanes. L’altre, per a pintar en plein air eixos quadres que capturaren la vida de la gent de la mar i els bous arrossegant els falutxos a l’aigua. Diuen que, precisament, pintava molt prop de la Casa dels Bous i guardava allí els llenços per a seguir treballant l’endemà. Per això, els dos, fills insignes de València, són el fil discursiu que uneix, amb pintura i cites literàries, el nou Museu de la Mar dedicat a la pesca dels Poblats Marítims. El primer pas d’un projecte més ampli que contempla diverses seus. L’Ajuntament de València pregona orgullós que és el primer museu municipal que obri a València en més de vint anys i que ha aconseguit aterrar un projecte que portava 64 anys en l’aire. La primera intentona, sense projecte museogràfic específic, va recalar a les Torres de Serrans el 1974, i d’allí es va mudar a Les Drassanes, on va acabar per desaparèixer. Fins a hui.
Té tot el sentit del món que el Museu de la Mar trobe acomodo en aquesta Casa dels Bous —hi hagué més d’una— a la qual li ha respectat l’estructura de planta basilical i coberta a dues aigües. Va ser construïda el 1895 per la Marina Auxiliant, sense pati davanter —s’establirien ací el tenyidors anys després—, per a acollir els bouers i les quadres del animals, imprescindible per a l’art de la pesca del bou que es practicava al Cabanyal. En realitat, la tècnica pren el nom de la forma en la que dos vaixells navegant en paral·lel arrossegaven la xarxa baix l’aigua, com dos bous junyits al mateix jou; no dels bous que ajudaven a portar embarcacions dins de la mar amb l’ajuda de taulons de fusta col·locats davall del buc. En qualsevol cas, el bestiar era una infraestructura imprescindible, per això dos bous, a escala real, protagonitzen el passadís central de l’exposició, darrere de dues reproduccions de Sorolla i Blasco, i davant d’un llaüt real flanquejat per maquetes. Era una embarcació tradicional amb vela llatina, d’eslora variable i poc tonatge, que s’emprava fonamentalment en la pesca del bou que pivota la mostra. Sòlid, lleuger i molt manejable, resultava ideal per a suportar l’impacte de l’onatge i dels vents canviants del Mediterrani.
El projecte conjumina paraula, imatge, objecte i memòria oral, recollida en xicotetes entrevistes a un calafater, una peixatera o un remenador (o xàrcier), de la família dels “Nasllarg”, aquest últim. Ell explica les diferents maneres de pescar del moment —al pis de dalt trobareu un espai dedicat a les pesqueres que es practicaven des de penya-segats de la Marina Alta— i com la grandària de les “eixàrxes” variava en funció de la potència del motor de les embarcacions (quan ja no es navegava amb vela llatina). Les xarxes són un dels objectes etnològics que es poden trobar a la mostra, junt amb corrioles, nasses, boies i eines que empraven els diferents artesans vinculats a la pesca: filadors que manufacturaven cordells; mestres d’aixa o fusters de ribera, dedicats a projectar, construir i reparar embarcacions; velers que confeccionaven o reparaven les veles de lona grossa, de lli o de cànem; o calafaters, encarregats d’assegurar l’estanquitat dels bastiments, omplint les juntes entre les taules del buc i impregnant la fusta d’alquitrà, seu o brea per a protegir-la. El barri mariner de València li dona la benvinguda a un museu que és memòria d’un poble i d’una manera de ser al món. S.M.
