Van ser pioners en fer conviure les titelles amb els actors sobre l’escenari, portaren el seu Quixot arreu del món i conquistaren el públic infantil amb Kiti-Kraft. Pel camí, al llarg de més de quaranta anys, han adaptat grans clàssics de la literatura universal com Hamlet o La Celestina i han posat al centre grans personatges històrics com Pasionaria o Lorca, cercant sempre l’avantguarda i l’originalitat. Jaume Policarpo es jubila i Bambalina Teatre baixarà definitivament el teló a l’octubre [15-18/10] al Teatre Rialto amb l’obra Corol·lari. Dir adéu sense acomiadar-se, on huit dramaturgs amics proposen peces breus inspirades en diferents espectacles de la companyia. Adéu, Bambalina!
Hui no sorprén veure als escenaris titelles interactuant amb actors / manipuladors, ho fan els andalusos El espejo negro, l’aragonès Javier Aranda o els valencians El ball de San Vito, entre altres. Qui era referent del teatre amb titelles quan vosaltres començàreu el 1981?
En aquesta època n’hi havia pocs referents perquè veníem del franquisme, on les titelles pràcticament havien desaparegut per efecte del règim, que les considerava maleantes. Les primeres companyies de finals dels setanta i principis dels huitanta ho vam revitalitzar. Hi havia molt poques referències, però a nivell europeu i internacional sí que hi havia un moviment de renovació general amb el qual nosaltres vam entrar en contacte prou prompte. Vam assistir a un festival internacional que es feia a Charleville, a França, i ací vam començar a veure companyies avantguardistes molt interessants.
Kitty-Kraft i Quixot són les vostres obres més reconegudes, però quines peces de Bambalina creus que van meréixer més crèdit del que aconseguiren?
Això, des de dins de la pròpia companyia, és molt difícil de saber. Tu mateix no saps si és merescut o immerescut l’èxit o el poc èxit que puga tindre una obra teua, saps? Però sí que se m’ha quedat una espineta clavada amb unes quantes, com a director i com a creador. La més recent, Curial i Güelfa. La vam fer amb molta confiança perquè estàvem recuperant o redescobrint un clàssic valencià en la nostra llengua i era un muntatge adreçat a la gent jove, però va tindre una repercussió mínima que ens va deixar prou decebuts. És indicador de l’estat en el qual, a eixe nivell, ens trobem els valencians, del desinterés i la falta d’organització a l’hora de donar-li ressò a una cosa que és molt nostra, que hauríem d’interessar-nos i despertar curiositat.
Parlem d’una obra fonamental de la literatura en llengua catalana, no?
Sí. Quan la llegeixes i t’interesses per ella, és una obra que té molts elements contemporanis, interessantíssima. Però n’hi ha més de les que podríem parlar: El Jardí de les Delícies, una obra molt experimental que vam fer molt prompte i va girar en festivals europeus, però ací en vam fer molt poques funcions.
Parla’ns d’aquest Corol·lari. Dir adéu sense acomiadar-se que posarà punt i final a la trajectòria de Bambalina.
Corol·lari és el fruit d’un handicap. Jo em jubile l’any que ve i anem a cessar l’activitat de la companyia. Aleshores, tenia sentiments trobats: volia anar-me’n discretament, perquè la càrrega emocional que això comporta, després de 45 anys seguits treballant, em resultava molt difícil d’assumir. L’instint em deia: “vés-te’n tranquil·lament sense que ningú s’entere”. Per altra banda, pensava que no era la millor manera de fer-ho. M’ha costat d’assumir i de dir: “anem a fer-ho bé i tancar el cercle”. Fruit d’això, de voler tancar bé la nostra trajectòria, naix aquesta posada en escena que no acaba de ser un espectacle perquè no tenim voluntat de representar-la després.
El nom Bambalina està molt nugat al cognom Policarpo, però ací deixes que siguen altres els que proposen la dramatúrgia. Amb quina intenció?
Per evitar l’autocomplaença i l’autobombo. En compte de ser nosaltres els que parlem de nosaltres mateixos, els hem demanat a amics dramaturgs, escriptors i escriptores de teatre que facen unes peces breus inspirant-se en diferents espectacles de Bambalina. Des del seu punt de vista, intentant reflectir la impremta artística que la companyia ha deixat en el seu propi recorregut artístic i en la seua pròpia sensibilitat. Són autors de diferents generacions, n’hi ha de molt joves i que porten ja tants anys com nosaltres, és gent que estimem i que ens estima. El resultat és una proposta molt calidoscòpica sobre la seua connexió amb la companyia, que nosaltres interpretem escènicament. És una manera de dir adéu positiva, confortable i que ens deixa a tots tranquils i satisfets.
El teu germà, Josep Policarpo, Marisol Limiñana i tu eixireu com a intèrprets a l’escenari?
Sí, Josep i Marisol d’una manera més testimonial. Josep ja fa molts anys que no actuava i Marisol des de Jácara. Però, com que és l’última, han volgut estar-hi també. Els ha costat perquè els dona inseguretat i vergonya, però els hem convençut.
Sabem qui seran els huit creadors valencians convidats, però quins espectacles estrenats per la companyia inspiraran les seues creacions? Han elegit ells?
No, els he proposat jo i els he distribuït en funció de qui és cadascun, de qui pensava que podia anar millor a cada espectacle. Per com són i per la seua estètica quan escriuen. A veure si me’ls sé de memòria: Pinotxo, La Celestina, Kitty-Craft, Cosmos, La Sonrisa de Federico García Lorca, Quixot, Hamlet i… em falta una
Quan la històrica Ananda Dansa va deixar els escenaris (2020), Rosángeles Valls va dir que deixava la companyia perquè l’estructura que se suposa que ha de protegir el producte artístic l’estava amargant. Te sents identificat?
La meua intenció fa uns pocs anys era donar-li continuïtat a la companyia després de mi, no volia eternitzar-me. El que passa és que, busques fórmules i no trobes eixida. Rosángeles Valls tenia tota la raó del món, ho compartisc. En el sentit que, cada vegada —i jo crec que ara encara és més difícil que quan ella s’ho va deixar fa quatre o cinc anys—, és més difícil sostindre una estructura, perquè t’estrangulen les institucions per les pròpies dinàmiques de finançament que han establit. Necessites un finançament fort per a mantindre gent treballant de manera contínua i una estructura fixa que done suport a totes les activitats artístiques que desenvolupes. Però tot el món paga amb retard i malament, i els terminis no es respecten. Vull dir, tu acabes sabent els diners que tindràs per a funcionar durant un any quan l’any ja està acabant-se. En dos mesos has de desenvolupar-ho i pagar-ho tot, perquè ho has de justificar abans que acabe l’any. Aleshores, t’aboquen a una manera de funcionar molt perversa i estressant. Treballes sempre amb molta pressió i molta angoixa, especialment econòmica, que és la que menys et deixa dormir.
Hui seria més difícil que una companyia aguantara quaranta anys en actiu?
Cada vegada és més difícil. De fet, cada vegada n’hi ha menys companyies com la de Rosángeles i la nostra. Són estructures productives però moltes no tenen l’equip humà estable ni el criteri artístic continuat. Altres sí, encara en queden, però normalment estan vinculades a una sala. Al final, amb la sala d’exhibició, amb les classes que donen i els cursos que organitzen… amb tot, poden sostindre un projecte, però és molt difícil i t’has de matar a treballar. Arriba un moment que dius: ja no puc més. I has de soltar un poquet eixa rèmora perquè, si no, t’asfixia. Portes tants anys, i veus que la situació, en comptes de millorar, empitjora… Això és molt dissuasiu, molt decebedor.
Decebedor com el tancament abrupte del Teatre Principal?
Es tracta d’una nova calamitat que exposa, a la vista de tots els valencians, la incompetència dels responsables del nostre patrimoni cultural, històric i identitari. És inconcebible que un símbol tan rellevant de la societat valenciana s’haja degradat a la vista de tots sense que res no passara. Tots hem de reflexionar, especialment la Diputació de València, propietària del teatre, que no ha sabut conservar un edifici essencial, un edifici què ha deixat d’existir just en el moment en que ha deixat de fer-se teatre al seu escenari. Després de quasi deu anys, es repeteix el drama del Centre Escalante, així que tots ja sabem el que tornarà a passar: desorientació, populisme, mesquinesa, incompetència i desdeny per la cultura… Tardarem deu voltes més del necessari a veure obert el Teatre Principal de València, amb el públic assegut al pati de butaques veient una funció de teatre. I no vos podeu imaginar quant m’agradaria equivocar-me.
Deixes l’escena completament o seguiràs vinculat d’alguna forma? Eres dels que saps gaudir del temps lliure o patiràs desfici sense tindre projectes creatius entre mans?
Jo faig moltes coses a banda: escric, pinte… Coses per a fer en tinc, però, en principi, m’agradaria descansar un poc. És un procés molt complicat. De fet, està constant-me, no és una cosa fàcil de fer. Però ja veurem què faig. Jo en principi vull deconnectar-me, reconèixer-me en este nou estat i després anar decidint. Però tampoc tinc la idea de no fer res i ser un jubilat d’estos típics que miren obres pel carrer. Evidentment, d’eixos segur que no seré.
Quines de les companyies valencianes que deixeu en actiu vas a seguir amb interés des del pati de butaques?
Jo, totes. El que es fa a València sempre m’ha interessat. Més que altres espectacles que, potser, són més interessants, millors, o de més qualitat. Sempre m’ha interessat més, per ser valencià, el que es produeix a València. Però per una cosa molt simple: una sensibilitat pel que és el teatre nostre, el teatre valencià. Per pensar que estic treballant en conjunt, en equip. Sempre estàs actiu en les associacions, et relaciones amb tota la gent que fa teatre —èpoques més i èpoques menys—, però sempre tens aquesta consciència que estem treballant junts per una cosa comuna. Hi ha gent que no la té, eh! Gent instal·lada a València que treballa a la ciutat, però que podria estar igual a Extremadura o a París. Però molts sí que tenim aquesta consciència, i per eixe fet només, sempre m’interessa més el que puguen fer ací els creadors valencians i la gent pròxima, que són col·legues, que no el que puga vindre de fora, que és interessant però a un altre nivell.
