FINS AL DIUMENGE 27/9
L’ETNO. Corono, 36
Hi ha valencians que couen la pasta amb colorant; així d’arrelat està eixe color groguenc aportat pel safrà als nostres plats (abans que apareguera el colorant artificial). Està associat a la paella, per descomptat, però també a la fideuà o al gaspatxo manxec, que també és un plat de capçalera a algunes comarques del País Valencià. Precisament a La Manxa, a Albacete concretament, es cultivava el safrà que uns quants novelders espavilats saberen comercialitzar per a portar-lo fins a Mumbai, Manila o Casablanca. Parlem de la primera espècia que va viatjar d’Occident a l’Orient, i no a l’inrevés. El 1862, Espanya era el major productor mundial de safrà i hui encara romanen en actiu catorze empreses centenàries que es dediquen al negoci, algunes dirigides per la sisena generació. Tot i que moltes, ara, importen el producte de l’Iran —país que produeix el 90%— i hauran de buscar rutes alternatives si la guerra allarga.
Però a finals del segle XX era Albacete la terra de producció i València el centre neuràlgic de la comercialització, d’ací que la ciutat tinguera l’única llotja de safrà de l’Estat espanyol, al carrer Botelles (hui, Boatella). Abans d’arribar ací, les dones recol·lectores albacetenyes havien arreplegat les delicades flors en safranars tenyits de violeta i les havien esbrinat per a extraure’n els tres preuats estigmes, que després eren torrats per a intensificar l’aroma i el sabor. Es necessiten 250.000 flors per a extraure un quilo de safrà!! Després, les novelderes els envasarien en elegants estotjos metàl·lics adornats amb litografies per a atraure els mercats nacionals i internacionals.
L’exposició L’or roig conta una història més de la cultura popular valenciana, a partir de la col·lecció de David Beltrá Torregrosa. No és fàcil muntar una exposició al voltant d’una història ben documentada però poc explotable gràficament, però L’Etno ha suplit les carències amb grans fotografies impreses sobre les parets i un desplegament gràfic atractiu. Les protagonistes són un munt de llaunes de metall que contenien el preuat safrà, autèntics “llenços” artístics que desvelen les tendències estètiques de l’època. La dona és, sens dubte, la figura capital dels dissenys: la veiem evolucionar des de la pudorosa dama decimonònica fins a la refinada figura modernista. Però les imatges també inclouen monuments, escenes quotidianes, animals, mitjans de transport, deïtats hindús, motius religiosos, jocs de taula o temes de moda; i les formes d’alguns estotjos són pura fantasia: baguls, maletes i dominós… L’Etno posa l’ull en l’espècia més cara del món, la més valenciana de totes les espècies, lluint els seus bells embolcalls. S.M.
