FINS EL DIUMENGE 16/2
L’ETNO. Corona, 36
El periodisme acostuma a posar el focus unes quantes setmanes sobre persones que són noticia o formen part d’ella, però s’obliden d’elles quan decreix l’interès i la notícia s’esvaeix en el torrent informatiu. El fotoperiodista Gervasio Sánchez es nega a acceptar esta màxima quan li para atenció a persones que han esdevingut víctimes directes de la guerra molt de temps després de que s’haja enterrat la destral. Les víctimes d’eixes maleïdes mines antipersones soterrades que amputen braços i cames de xiquets i xiquetes acabats els conflictes, retratades dins del projecte Vides minades que començà el 1995. Gervasio no les ha abandonat mai, les ha retratat al llarg de 25 anys per a conèixer la seua evolució. La de Manuel Orellana, al qui li va esclatar una mina mentre cultivava café a El Salvador; o la de Sofia Elface Fume de Moçambic, qui va trepitjar una mina quan arreplegava llenya. Set persones d’arreu el món que Gervasio va creuar en hospitals, centres ortopèdics o fundacions i que ara son retratades, no com a víctimes mutilades, sinó com a persones amb dignitat que, malgrat els entrebancs, han aconseguit eixir endavant. Com l’angolesa Joaquina Natchilombo, qui, amb una cama mutilada per l’explosió que va matar la seua filla i la seua germana, camina amb crosses cinc quilòmetres tots els dies portant la collita de dacsa sota el cap. Fa 25 anys, Gervasio ens mostrà els efectes criminals de les mines antipersones; hui ens parla en imatges de la capacitat de resiliència de l’ésser humà. Segons ell, “enmig de la desfeta, hi ha persones que es resisteixen a la guerra, a la violència, i es comporten amb dignitat, amb la dignitat que sol fallar a tot arreu”. S.M.