Núria Vizcarro és una meitat de la dupla que conforma La Ravalera Teatre, una jove companyia de Castelló que va despuntar amb la seua tercera obra, Instruccions per a no tenir por si ve La Pastora. La peça va fer un recorregut estratosfèric des del Cabanyal Íntim de 2018 als premis MAX 2019, on va ser finalista en les categories de Millor Espectacle Revelació i Millor Autoria Revelació. A puntet va estar de fer-se amb el guardó més important de les arts escèniques de l’estat una companyia menuda, d’una ciutat xicoteta, parlant d’un poble de trenta habitants. Però abans de la gala dels MAX de Valladolid, Vizcarro ja treballava en una altra escala per estrenar Somni al Teatre Principal de Castelló, una gran producció pública recolzada per l’Institut Valencià de Cultura (IVC) que va viatjar al Sagunt a Escena a l’estiu i ara s’integra en la programació regular del Teatre Rialto de València.
El teu teatre està molt lligat a la cultura oral i els mites de Castelló. En Instruccions per a no tenir por si ve La Pastora apareix gent del poble parlant sobre la llegenda de La Pastora i per armar l’obra Somni et documentares preguntant als avis i les àvies castellonenques sobre històries i personatges curiosos de la zona. Què descobrires durant aquest procés?
Em vaig documentar, a banda de preguntar a tothom que trobava, sobretot a partir d’autors com Josep Pascual i Tirado amb De la meua garbera o Antoni Porcar amb Les arrels d’un lledoner i buscava aquelles anècdotes, aquelles històries que em pogueren donar alguna característica especial per als personatges, algun fet puntual que es poguera traslladar a una nit màgica… Per a mi una de les descobertes va ser entendre que la identitat, allò que ens arrela al nostre entorn, es pot trobar en una manera de parlar. Hi ha tota una sèrie de paraules, de vocabulari que dibuixa un temps i una manera d’entendre el món, en el nostre cas està molt relacionat amb el camp, amb l’horta i la marjal, i que hagen desaparegut les persones que entenien la vida des d’aqueixa visió també vol dir que desapareix aqueix món. En els autors que et cite, aqueix vocabulari i aqueixa sonoritat estan molt presents i em va enjogassar molt la idea de buscar les paraules que afegien identitat a cada grup de personatges, trobar un llenguatge completament comprensible però amb cert regust poètic, m’atreviria a dir en alguns casos mític, que es relaciona directament amb el món a què pertanyen i que ens són propers i nostres.
Per complir amb l’encàrrec de l’IVC cercares un text clàssic per adaptar-ho. Per què Shakespeare? Per què Somni d’una nit d’estiu?
El projecte naix de la revisió d’un clàssic per poder explicar el nostre entorn i El Somni se’ns presentava com una bona oportunitat per dibuixar i inventar, tal i com ho fa Shakespeare, una mitologia o unes llegendes molt lligades a l’espai en què passen. El Somni ens donava aqueix marge per poder crear les atmosferes i els mons més propers i al mateix temps parlar d’un tema tan universal com l’amor o, més ben dit, la llibertat d’estimar i l’atreviment, la valentia que suposa estimar.
El clàssic de Shakespeare Somni d’una nit d’estiu parla d’una nit màgica en la qual s’obri una escletxa per on ixen éssers màgics que conviuen amb éssers reals, en el cas de Somni, vinculats a Castelló (tot i que no es pronuncia “Castelló” en cap moment). Quin tipus d’éssers màgics veurem? Els que no som de Castelló entendrem els referents que apareixen?
Vaig començar treballant i indagant sobre les llegendes castellonenques, els éssers màgics que hi podrien habitar i vaig trobar les dones d’aigua, dones màgiques que apareixen la nit de Sant Joan, molt lligades a espais aquàtics i que sovint viuen atrapades per amor. A partir d’aquests éssers vam pensar en l’aigua i en la mar, som gent de mar, però també de terra i de fang, de la marjal. Amb aquests ingredients i al llarg del treball hem anat desenvolupant la idea de la màgia per al final encaminar-nos més directament cap allò ancestral, la part de la màgia més terrenal, aquells personatges que sovint et pots trobar en llocs de pas, que no són d’enlloc però sempre han estat, que poden endevinar una tempesta i no saps mai on dormen.
Respecte a les referències castellonenques, precisament hem volgut que tot i que la nostra història passe en un lloc determinat, els conflictes i allò de què parla es puga traslladar a casa de cadascú. Per això pensàrem que el context històric en què volíem situar l’obra era important. I vàrem trobar una època de canvi provocada per la industrialització que va patir Castelló durant els anys seixanta i tota la mobilització ciutadana que cridava en contra de les fàbriques i demés que es van instal·lar al grau de Castelló a la vora del mar. L’obra remet i sobrevola la idea d’aqueix context i és una època fàcilment identificable per a moltes ciutats, el moment en què es passa de ser un poble gran a una ciutat menuda, els canvis que això suposa, l’abandonament del camp i de les tradicions, la necessitat d’anar a treballar a les fàbriques…
Somni trasllada el clàssic de Shakespeare al Castelló de mitjan segle XX i per enllestir la peça has comptat amb l’ajuda del mexicà Juan Carrillo, autor de l’obra Mendoza que ambienta Macbeth en el Mèxic revolucionari de 1910 i poguérem veure en el Festival Tercera Setmana de 2017. Us heu portat algú de l’altre costat de l’Atlàntic per dirigir un teatre molt local. Ha sigut complicat? De quina manera ha enriquit Carrillo l’obra?
El projecte neix, precisament, de la prova, del repte que suposa aqueix trobada i aqueix intercanvi i aprofite per agrair a l’IVC la valentia que suposa alimentar este tipus de projectes des del teatre públic, on la investigació i el diàleg entre creadors és un dels objectius principals. No ha sigut fàcil, no ens hem d’enganyar, durant la preparació, abans dels assatjos, la diferència horària entre nosaltres complicava un poc les coses i moltes vegades teníem la sensació que era necessari que vinguera, que veguera el nostre món, el grau, la marjal de què li parlava per poder entendre allò que li estava dient. Però que no fóra fàcil no vol dir que no fóra profitós i una vegada ací, el treball va ser molt intensiu i es va facilitar. Pense que el fet de portar algú que veu per primera vegada tot allò amb el que tu has crescut li dóna una nova perspectiva al que tractem i li aporta en certa manera aqueixa universalitat que busquem quan anem a allò més local.
Per acabar, parlem de dones dramaturgues de Castelló, perquè veniu molt fortes. Vas compartir nominació al MAX per Millor Autoria Revelació amb una altra castellonenca, d’Altura, Mafalda Bellido. Com veus el panorama teatral a Castelló? A qui hem de seguir-li la pista?
El panorama teatral a Castelló el veig amb molta esperança. He viscut uns quants anys fora, com molta gent que vàrem marxar a estudiar, jo primer a València i després a Barcelona, Mallorca… i vaig tornar farà uns anys. Quan vàrem començar amb La Ravalera, farà cinc anys, hi havia gent que ens deia que Castelló era molt estrany, que ací no funcionava mai res. Nosaltres vàrem esgotar totes les entrades des de la primera edició de la Fira que vàrem fer i no només perquè el que féiem estava bé (que també!!) sinó perquè crec que la gent tenia ganes de veure coses, però s’havien d’oferir. Estos últims anys a Castelló he pogut veure obres que només hagués vist si hagués viscut a Madrid o Barcelona i també altres propostes que només poden existir perquè naixen en un lloc molt menut. Tota activitat, tota proposta suma i crea un brou de cultiu que amb el temps dóna els seus fruits, no és casualitat que siga ara que els nostres noms comencen a sonar, no som persones que acabem d’arribar, però és ara quan se’ns veu o se’ns ha fet visibles, quan hem pogut treballar amb certa dignitat i evolucionar amb el que fem.
Seguiu-nos la pista a totes i a tots, aprofiteu aquella companyia que ha vingut a València des de Castelló o des de qualsevol altre indret i que no la coneix ningú, que això siga l’al·licient per anar al teatre i no, precisament, el que fa que et quedes a casa. Descobrim què diu la gent que treballa des de fora de les grans ciutats, perquè tenen moltes coses a dir!
