Es pot transformar el teatre en una horta per què els xiquets i xiquetes toquen la terra, escolten cançons i descobreixen històries? Es pot. Ho va fer Pau Pons en Horta, l’obra creada i dirigida per a L’Horta Teatre amb la que va guanyar el premi IVC al millor espectacle per a xiquets i xiquetes 2019. Ella és actriu, creadora i cofundadora de la companyia valenciana Pont Flotant —per a la qual ha coescrit i codirigit Les 7 diferències i Acampada, entre d’altres—, però al gener torna a col·laborar amb la formació de Castellar, esta vegada, en una peça pensada per als més majorets. Família Normal, escrita per Núria Vizcarro, arriba al Teatre Micalet per als que voleu començar 2021 amb costumisme, humor de la terra, i diàlegs tarantinians sobre l’escenari. Dos germanes que fa temps que no es veuen i la filla d’una d’elles es reuneixen en la casa del poble perquè han decidit posar-la a la venda ara que ha mort la mare, per llevar-se el mort d’enmig i traure un poc de diners. Entre confessions, crits i alguna plorera, els tres personatges ens faran reflexionar sobre la família, la propietat, l’envelliment, la relació mares-filles, la soledat i la desesperació de no estimar-se ni a una mateixa.
Vens de dirigir obres infantils i, per tant, d’un marcat caire didàctic. Com canvia la forma de dirigir atenent a si es una obra per a adults o per a xiquets?
Crec que no depén del receptor al qual va dirigit el treball que canvia la forma de dirigir, sinó del tipus de procés i de projecte que s’encara. Les variables i les normes del joc són altres i, per tant, la teua feina s’adequa a eixe nou marc creatiu. Sí que és cert que potser una obra com Família Normal és més complexa a nivell de creació textual, direcció d’actrius o plantejament de personatges, això ha exigit més formació i faena en estes qüestions. Però no és menys cert que els treballs per a xiquetes i xiquets plantegen altres tipus de reptes igualment difícils d’encertar. En definitiva, el focus del treball en un o altre tipus d’obres està en un altre lloc i, supose que trobar i/o descobrir quina és la clau i el to de cada projecte és fonamental per a plantejar la forma en què s’ha de dirigir. Sovint sentim, i jo mateixa ho he pogut afirmar en alguna ocasió —tímidament, però— que dirigir teatre per a xiquets és més “senzill”, però la realitat passa per encertar el tipus de procés i saber (o trobar) el rumb que vols seguir. En el teatre per a adults tens molts aspectes, escènicament parlant, a través dels quals connectar (encara que siga mínimament) amb l’espectador; en el teatre dirigit a xiquetes i xiquets si la connexió amb l’espectador no es produeix estàs perdut, el públic és diàfan i no perdona. Trobar aquesta relació de complicitat amb els més menuts és un repte molt gran que planteja el teatre per a menudes i menuts que fa que canvia la forma de plantejar el procés, prioritzant la investigació i el treball de direcció sobre la recepció de l’espectador de l’artefacte escènic.
En les peces que has escrit i dirigit per a Pont Flotant “la diferència” està molt present. En Família normal, el propi títol de l’obra fa referència a tot el contrari, a la norma. Com de “normal” és aquesta família que retrateu? Quins trets la fan valenciana?
La norma està present, precisament, en Família Normal, per absència, el títol fa referència a això. De fet, en un moment donat una de les germanes protagonistes, Marga (Rosanna Espinós) diu: “Normal… Normal… que no som normals, nosaltres.” I Adela, que és la germana major, la que en teoria més seny té de la família (Verónica Andrés) li contesta: “Ja estem, sempre igual. Tu no eres normal, però jo sí, jo sóc completament normal.” Sempre pensem que són els altres les diferents, els estranys, els que fan i diuen coses que no tenen trellat. Moltes vegades costa veure’s a un mateix des del prisma amb què mirem els altres, i això és precisament el que posa de manifest l’obra. Normal, normal, no hi ha ningú, qui més o qui menys, tots ens allunyem de “la norma”, no hi ha un patró de comportament absolut i, en tot cas, de quina norma estem parlant? L’obra, de manera subterrània, també parla d’això, que cada una de nosaltres som qui marquem —o hauríem de marcar— quina vida volem viure però, els últims anys, i més encara en temps de pandèmies, la globalització, el ritme de vida accelerat, la còpia de patrons de comportament i hàbits exportats a l’engròs i sense filtre, l’excés de consum, etc. han fet que molts dels costums que, en definitiva, representen els valors propis de les nostres vides, s’hagen anat perdent o abandonant. En esta peça construïm una metàfora al voltant d’aquesta idea, vendre o no vendre una casa de tota la vida a una gran multinacional especuladora i les conseqüències directes que això pot tindre no només per a la vivenda sinó, sobretot, per a la família i les relacions personals que és, en definitiva, del que parlem a l’obra.
Què et va enganxar més del text de Núria Vizcarro?
Vam treballar molt conjuntament en la creació textual de manera telemàtica perquè ens va pillar un confinament pel mig, i ja sabeu com vam gestionar totes el teletreball aquells mesos, a través de la pantalla i a qualsevol hora del dia… Però eixa circumstància, lluny de ser un handycap, va provocar que estiguérem molt més juntes en tot el procés de creació inicial, que férem i reférem i gaudirem juntes de tot el procés d’escriptura. Així que ja venia enganxada al text des de l’inici! M’encanten els diàlegs ràpids, abundants, fins i tot excessius que té el text. És allò de parlar per no callar, i jo crec que esta peça té molt d’això. No necessitem escoltar totes i cadascuna de les paraules, sinó que sovint és una qüestió de ritme, d’intensitats, d’entendre la situació per damunt d’allò literari. És un text, podríem dir, molt escènic, i això m’encanta. És un text amb molta comicitat i els personatges són molt divertits, qüestió que era fonamental per a la construcció del projecte, així que el repte era fer versemblant a l’inici tant la situació com els personatges i després encaixar en eixe mateix context tota l’excentricitat que anava rebrotant a mesura que la història anava avançant. Tot això, sense abandonar el punt més tendre que aporta el fet de reviure històries passades amb la família, anècdotes, retrets… El repte era gran, combinar l’humor i l’agilitat dels diàlegs amb la tendresa i certa nostàlgia en reviure el passat, tot un repte que crec que Núria ha assolit amb molt d’estil; tota la meua admiració per la seua capacitat creativa i de treball; un plaer, en definitiva.
L’obra és molt textual i, per tant, exigent per a les intèrprets, que, com comentaves abans, han de fer semblar veritables situacions extremes, absurdes i esperpèntiques. Com ha sigut treballar amb les actrius, Laura Pellicer, Verónica Andrés i Rosanna Espinós? Què destacaries d’elles?
Efectivament, crec que és una obra exigent per a les actrius, no només per la quantitat de text i la velocitat que demana la proposta interpretativa, sinó perquè hi ha molts moments en què els tres personatges se solapen, parlen alhora —com si no s’escoltaren—, es xafen, s’interrompen… i això demana molta connexió entre elles, escoltar i estar molt alerta en tot moment. Per altra banda, també hi ha molt de treball amb els objectes, perquè la casa està plena de trastos i anem contant les seues històries a través d’elles, i a més transiten molt per la sala, hi ha moltes entrades i eixides a les habitacions, a la cuina, i això també demana un plus de concentració. Però jo subratllaria que és el component de present de la peça el que més atenció reclama. El text està fixat i sonorament prou coreografiat, però hem treballat també cert espai per a l’espontaneïtat, per a viure cada situació amb molt de present i que això permeta un marge d’improvisació que requereix molta atenció per tal de poder incorporar la veritat i organicitat del moment i el que puga sorgir inesperadament però alhora ser capaç d’enganxar-se i continuar amb l’estructura textual de l’escena. Eixe és el repte actoral: tota una coreografia textual i rítmica però amb marge per a la imprevisibilitat de la vida.
Potser això ocasione sobresalts, de vegades, però les tres actrius són molt —molt— bones i s’entenen molt bé en escena i és per això que poden treballar des d’aquest lloc. El repte, per a mi a l’hora de dirigir era molt gran, però sense la capacitat creativa i tècnica de les tres, Verónica Andrés, Rosanna Espinós i Laura Pellicer, no haguera pogut traure-ho endavant, això segur. Elles han entès perfectament el rol de cada personatge, d’on poder traure l’humor a través de la seua pròpia expressivitat i, sobretot, entendre —emocionalment fins i tot— el que volíem contar amb l’obra: el dolor que provoca haver de desfer-se d’allò estimat però, alhora, la capacitat de valorar allò que tens més a prop, l’estima per la família. Jo ja sabia que eren tres intèrprets meravelloses, però aquest procés amb elles m’ho ha confirmat i és una qüestió a posar en valor: són actrius molt creatives, de les que proposen a tothora, de les que t’acompanyen en els encerts i en les dificultats, de les que entenen i treballen des de la situació escènica, de les que fan seues les paraules dels altres… i això és fonamental a l’hora de defensar una proposta com aquesta. A més, coincidim en moltes qüestions personals, pel que fa a valors vitals —i també teatrals, podríem dir— i això ha fet que férem un gran equip per a construir l’obra. No podria haver triat millor equip, me les estimava però ara encara més, això passa… és una de les coses bones que encara manté el teatre a diferència d’altres disciplines, poder treballar amb les persones de prop, íntimament. I en temps de pandèmia… encara més…
Família normal retrata una figura molt recognoscible per tothom. La de la mare que sap que s’han d’adaptar als nous temps però es troba incòmoda i perduda amb el que passa al seu voltant. Passen les generacions i sempre es repeteix el mantra “abans tot era millor”. Conta’ns un poc del personatge que interpreta Verònica Andrés.
Així és, Adela García Normal, que és el personatge que interpreta Verónica Andrés, és la germana major de la família, de les que tenen —o senten— eixa responsabilitat implícita, de ser la gran i, per tant, la responsable de mantindre unida la família després de la mort dels pares. En el moment de vendre la casa, havia viscut la seua vida fora del poble, tenia una filla i s’havia desentés prou de les qüestions familiars. (Eixa necessitat que tenim, sovint, d’allunyar-nos del lloc que ens ha criat i de les persones que ens han educat per a trobar o reafirmar la nostra pròpia identitat…) Però, en el moment de vendre la casa i tornar al niu familiar, sense ella desitjar-ho, tot se li rebel·la de nou: la relació d’amor/odi amb la germana; la inestabilitat emocional de la filla; la relació amb sa casa, el poble, els records… En un moment en què la seua vida trontolla, que ha fet l’impossible —fins i tot il·legalitats— per donar-li a la filla tots els capricis que pensava que necessitava, en un moment en què té una necessitat imperiosa d’aconseguir diners, és precisament la casa, els objectes i la seua germana la que li fan vore i (re)valorar el lloc d’importància de les coses que l’envolten en la seua vida.
I d’això va el personatge d’Adela, de la necessitat de reconèixer el passat com a … per a enfrontar-se al futur, no té a veure amb el mantra d’“abans tot era millor”, sinó amb intentar no donar l’esquena totalment a allò que teníem, sinó amb intentar conviure-hi, aprofitar-ho. No és una qüestió de nostàlgia, només, el passat no pot tornar i no seria gens bo que passara, però sí la necessitat de retrobar-se amb ell i poder acceptar-lo amb estima, canviant el que calga però no avergonyint-nos-en.
De les dues germanes, Adela sempre ha estat la que més ha treballat, s’ha esforçat, s’ha arriscat per a buscar un millor futur per a ella i per a la seua filla. La seua germana en canvi, Marga, interpretada per Rosanna Espinós, és qui ha sabut gaudir més de la vida, veure-hi el vessant lúdic, aprofitar al dia els recursos tant econòmics com familiars. Això sí, no ha triomfat en res, és precària en tot, però a diferència d’Adela, sempre s’ho ha pres amb molt sentit de l’humor i això ha fet que, aparentment, no patira tant les coses. I dic, aparentment perquè, en definitiva, tots dos personatges són desgraciats, no acaben de trobar-se, de sentir-se complets, d’alguna manera, tot els surt malament, sempre busquen alguna cosa que no troben, l’èxit laboral, econòmic, de relació de parella… I és eixa capacitat que tenen estos personatges, precisament, de patir el que els passa però plantejat des de l’humor, allò que ens fa riure com a espectadors amb elles, de la seua petita desgràcia diària, riure d’allò que ens fa identificar-nos amb la dificultat de viure plenament, tot i intentar-ho amb totes les nostres forces.
La filla té somnis utòpics, vol ser rapera però canta fatal. El seus deliris de grandesa tenen a veure amb el discurs televisiu mentider i neoliberal del “si vols, pots”?
Totalment, és eixe discurs del “si vols, pots”, “si t’esforces ho aconseguiràs”, “dóna el millor de tu”, “creu en tu”, “tu vals molt”… i tants i tants eslògans que des de les plataformes mediàtiques pretenen convertir en valors vitals perennes per a les noves generacions. És per això que la filla gravita entre diversos estudis artístics inacabats, entre València i Londres, entre “no sé què fer amb la meua vida” i “ara vull ser cantant”… De nou, des de l’humor, dibuixem un personatge que pateix les seues pròpies incerteses i inseguretats des d’un lloc molt exagerat, excèntric, però que ajuda a transformar en humor la seua tragèdia i que ens puguem riure amb la seua manera —frívola, sovint— d’enfrontar-se a la vida perquè, en el fons, molts de nosaltres ens reconeixem en eixos canvis de decisions inexplicables o veiem les nostres filles o nebodes o alumnes en eixes maneres de parlar tan randoms o loosers, en eixes conductes poc reflexionades que, en definitiva, són fruit de la manca de maduresa i inexperiència pròpia de l’edat. Supose que ni millor ni pitjor que la nostra joventut o adolescència, simplement diferent, perquè ara el context i els inputs són diferents i el camí cap a la maduresa s’allarga.
L’obra pivota sobre dos generacions de dones. Heu volgut retratar els canvis que el feminisme ha aconseguit en els últims anys respecte a la consideració de la dona? Com?
Realment hi ha tres generacions de dones en escena, perquè la iaia, tot i no estar present, conviu amb elles durant l’obra, i s’entreveuen els seus valors i les seues inquietuds. Realment no és una qüestió de feminisme la que protagonitza el discurs de l’obra, però sí que veiem tres dones, autònomes, que trien la seua pròpia manera de viure de forma independent, que valoren positivament el llegat històric i social que han heretat però que no sacrifiquen els seus propis valors en el disseny del seu futur. Dones valentes, emocionals, sensibles, autònomes, que pense que són la millor mostra de com el feminisme va avançant en la història més recent i fins i tot sovint, a pesar de molts col·lectius influents. Per altra banda, hem intentat que el feminisme no només estiguera en el vessant discursiu de la ficció dramàtica, sinó que formara part del disseny estructural del projecte: hem treballat en un equip on els rols amb més visibilitat estaven exercits per dones, qüestió que ens sembla fonamental de cara a la normalització de la presència de dones en càrrecs de responsabilitat com l’autoria o la direcció.
Tens altres projectes en marxa per a un futur pròxim?
Doncs… la veritat és que sí! Tinc dos projectes en marxa, de moment: un són les classes que estic impartint en l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València, en l’especialitat de Direcció, que és un dels projectes més il·lusionants -i exigents alhora- que he mamprès mai. M’encanta fer classe i compartir amb els alumnes el seu trajecte formatiu en una disciplina que m’apassiona i m’encoratja —a parts iguals—, la direcció escènica. I, per altra banda, amb Pont Flotant arranquem ara un nou treball d’investigació escènica amb un procés de creació llarg —com sol ser en la companyia— que em desperta molt d’interés i curiositat pel tema que tractarem. Com sempre, enfrontar-se a una producció Flotant és tot un repte, sempre gratificant però que genera una incertesa i un vertigen creatiu que m’excita molt. I, per descomptat, en un futur més llunyà i si em deixen —com se sol dir— tornaré a submergir-me en un altre projecte per a la companyia Horta Teatre. Treballar a l’Horta és per a mi habitar un espai familiar, on em trobe molt a gust entre l’equip humà que hi treballa i, sobretot, que tant Alfred Picó com la resta de l’equip em donen una llibertat creativa i unes condicions de producció que m’ajuden molt —molt— a continuar creixent i projectant processos escènics propis. De fet, m’agradaria acabar estes ratlles mostrant-los la meua satisfacció i agraïment per la confiança i estima que sempre han compartit amb mi.
