La Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO) és una entitat conservacionista que va nàixer l’any 1990 amb professionals i aficionats a l’observació i estudi dels ocells al territori valencià. Actualment són, entre socis i voluntaris, unes 300 persones. Els ocells, animals fonamentals per mantenir sans i equilibrats els diferents ecosistemes existents, formen un grup més extens i especialitzat del que a priori podríem pensar. Són agents bàsics en la nostra vida quotidiana com, per exemple, controladors de poblacions d’insectes i portadors de llavors. La SVO està d’enhorabona perquè acaba de treure del forn el magnífic Atles dels ocells de València, una obra ambiciosa, científica —i per tant rigorosa— que recull tota la diversitat ornitològica a la província de València i que ha contat amb el treball apassionat i minuciós d’un bon grapat de professionals: il·lustradors, cartògrafs i lingüistes (i clar, ornitòlegs) els quals, amb l’ajuda de mecenes i espònsors, han aconseguit editar-lo i així oferir-lo a tota la societat. Parlem amb un dels artífexs del projecte, Toni Polo Aparisi. SERGIO BELLO
Toni, els ocells són natura, l’estudi dels ocells ja seria cultura —òbviament dins de la disciplina científica de l’ornitologia—. Com podem posar en valor això en un àmbit urbà com el de València ciutat?
La realització d’inventaris biològics, i per tant l’elaboració d’atles faunístics i florístics, respon a una doble necessitat científica i sociològica. Un inventari biològic equival a les dades d’un observatori meteorològic que ens avisa d’una ona de calor o d’un huracà, o d’una unitat de vigilància intensiva d’un hospital que ens subministra informació puntual sobre l’estat de salut d’un pacient. La necessitat d’elaborar i actualitzar inventaris biològics ja es va posar de manifest en la Conferència sobre la Biodiversitat celebrada a Rio de Janeiro l’any 1992, on va quedar patent la necessitat de realitzar un seguiment dels components de la diversitat biològica, a fi d’assegurar la conservació de la biodiversitat. És per açò que per a la identificació de les singularitats de la fauna a una escala local és molt recomanable la confecció d’atles que permeten caracteritzar les espècies presents en un territori, així com la visualització de la distribució i, si pot ser, l’abundància de cadascuna d’elles. Aquests compendis cartogràfics es converteixen en instruments necessaris per al diagnòstic singularitzat de fauna en un àmbit local, arreplegant informació relativa a aspectes com el seu estatus, àrea de distribució, hàbitat, reproducció, fenologia migratòria, hivernada, mida de la població, i conservació.
En els últims 30 anys s’han produït canvis molt significatius en el clima i el paisatge que han afectat la distribució de moltes espècies, tant en l’àmbit valencià com en una escala territorial més gran. Gràcies a la realització de l’Atles dels ocells de València hem pogut comprovar com, mentre unes espècies augmentaven les seues poblacions i àrea de distribució (escabussonet, oroneta cua-rogenca, àguila calçada, blanca, todó), altres minvaven de forma preocupant (guatla, tórtora, terrerola, òliba, xauet). Per a bé o per a mal, molts d’aquests canvis no els podem controlar nosaltres, la qual cosa continuarà afectant la distribució i abundància de les espècies, desapareixeran algunes i apareixeran unes altres, sempre quedaran buits d’informació, espècies escassament conegudes i territoris insuficientment prospectats. Tot açò aportarà un cert component de dubte en la distribució, abundància i ecologia dels nostres ocells que farà que haja de ser aclarit novament amb la publicació de futurs treballs.
Quin és l’anàlisi que heu tret?
El treball de camp que hem fet durant aquests darrers anys i la seua posterior anàlisi ens suggereixen diverses conclusions generals. En primer lloc, i potser la més important, ens mostra la gran biodiversitat d’ocells que tenim a València. Unes 191 espècies viuen tot l’any o es reprodueixen ací de forma regular o irregular; altres seixanta hi són exclusivament a l’hivern, la qual cosa els permet sobreviure al període fred de l’any; i altres huitanta es detenen durant les seues migracions entre Europa i Àfrica, i troben en els nostres aiguamolls, boscos i cultius un bon lloc on descansar i alimentar-se.
En segon lloc, i potser el més preocupant, és la comprovació de l’escassetat d’una gran majoria d’espècies. Tots tenim en el nostre imaginari que ocells com els teuladins o les oronetes són, per dir-ho d’alguna forma, infinits, que hi ha tants que no s’acabaran mai. I el que hem descobert amb aquest treball és que no és així. Moltes espècies per a les quals ens imaginàvem xifres molt elevades, ens hem adonat que en realitat són menys abundants, si no escasses, la qual cosa ens ha de fer recapacitar sobre el futur de la nostra biodiversitat.
Un altre dels resultats generals que es destaquen en l’atles és la gran quantitat d’espècies exòtiques i invasores que existeixen en l’actualitat a València: ni més ni menys que sis espècies reproductores. Ocells que en molts casos competeixen amb les espècies autòctones, com ocorre amb la cotorra grisa i la cotorra de Kramer, o amb poblacions exclusives en l’àmbit europeu (cas del bulbul de bigots vermells i el maniquí bec de plom).
Finalment, una altra de les conclusions que podem extraure d’aquest atles és que el dels ocells és un món en constant canvi, i que aquests canvis molt sovint van lligats a les activitats humanes. Els incendis forestals, la urbanització de la costa o el despoblament de les comarques interiors són fenòmens que no sols afecten les persones, sinó també i molt significativament als ocells. Per això, conéixer la seua distribució i les seues tendències i seguir-les en el temps tenen un valor incalculable tant a escala científica com social. I aquesta és, encara que no l’única, una de les principals contribucions d’aquest atles.
El coneixement de la biodiversitat d’un territori implica la identificació i descripció de les espècies que l’habiten, la seua distribució, abundància i tendència futura, i açò és fonamental per a desenvolupar estratègies de conservació i dissenyar eines de gestió. Moltes vegades, els atles nacionals, realitzats en un àmbit territorial major, presenten les limitacions lògiques derivades d’utilitzar una escala xicoteta i per tant presenten poc grau de detall en la informació. Per aquest motiu, aquesta informació no sempre és tinguda en compte en valoracions d’impacte en àmbits localitzats. L’atles valencià pot ser per tant una eina imprescindible per a la conservació del nostre patrimoni natural, i en aquest sentit el posem a disposició de l’administració, gestors i tècnics mediambientals, ja que pot ajudar a les administracions ambientals a identificar àrees que haurien d’esdevenir prioritàries per a la conservació, moltes vegades davant de projectes d’implantació d’infraestructures diverses en el medi natural, i potser també per a la identificació d’espais potencials per a la restauració d’hàbitats i la recuperació de rangs de distribució perduts en moltes espècies, aspectes contemplats en la nova estratègia de biodiversitat de la Unió Europea per al 2030.
L’atles ha d’estar disponible també de forma molt important per a naturalistes i per a la resta de ciutadans, amb l’objecte de donar a conèixer, estudiar i gestionar adequadament la biodiversitat ornitològica i els hàbitats. Gràcies a l’atles, podem disposar d’una bona referència del paper que tenen els ocells en la provisió de serveis ecosistèmics, és a dir, dels beneficis que els ciutadans podem extraure del fet de tindre ocells. Més enllà d’aquesta utilitat pràctica, l’atles pot servir també com a carta de presentació del territori per a aquells que pretenen visitar-lo i conèixer la seua natura des de la perspectiva del turisme rural sostenible. L’atles té que servir també per a posar en valor els serveis ecosistèmics que ens aporten els ocells, és a dir, els beneficis que els ocells reporten a la població humana, directament o indirectament. L’estudi dels serveis ecosistèmics ha estat cada vegada més promogut com un mitjà per a documentar, quantificar i, en alguns casos, cartografiar els beneficis que els humans obtenen dels ecosistemes.
Pots enumerar-nos alguns dels beneficis que aporten els ocells als ecosistemes que els envolten?
Possiblement, a l’àrea mediterrània la dispersió de llavors i el consum d’insectes constitueixen els principals serveis de regulació aportats pels ocells, però no són els únics. Entre els serveis de suport, cal destacar el paper de determinades espècies com enginyers de l’ecosistema, sobretot com a conseqüència de la seua capacitat de construir nius que després poden ser utilitzats per altres espècies (per exemple els nius de l’oroneta cuablanca poden ser utilizats pels teuladins). Altres serveis que ens poden proporcionar algunes espècies d’ocells al nostre municipi estan vehiculats per funcions tals com el control de rosegadors (mussol, xoriguer), l’eliminació de carcases animals (blanques), o la pol∙linització (busqueretes i totestius). Aquest seria el paper dels ocells en els serveis de suport o de regulació a partir de les seues funcions dins els ecosistemes, però és evident que els ocells tenen i han tingut un valor d’ús i intrínsec molt rellevant per als humans. En sentit ampli, el component recreatiu o lúdic és un dels serveis culturals més rellevant dels ocells.
El paper dels ocells en el proveïment de serveis ecosistèmics a València està fortament condicionat pel seus hàbitats, que són a grans trets els ambients agraris i els ambients urbans. En aquest context, els serveis més lligats a la dispersió de llavors i control d’insectes es produeixen principalment als cultius i a les zones enjardinades del municipi. Sense deixar de banda el paper de les catorze espècies d’ocells dispersores de llavors de plantes autòctones, un element interessant és que aquests mateixos ocells actuen com a agents dispersors d’espècies de plantes exòtiques des de medis antropitzats a medis més naturals. Pel que fa al control biològic, és interessant remarcar el paper creixent que cal esperar de les més de quaranta espècies d’ocells insectívors registrats al municipi en l’actual tendència a reduir l’ús de productes químics. Finalment, a València hi ha 23 espècies que poden ser potencials pol∙linitzadores, entre elles les busqueretes, els fringíl∙lids i els totestius.
En relació als serveis culturals, la proximitat entre ciutadans i ocells és manifesta als ambients poblats. En contextos urbans, el ventall de persones que gaudeix dels ocells o simplement connecta amb la natura a través d’aquests organismes és segurament prou rellevant. Per exemple, els habitants dels pobles i ciutats valoren en general de forma positiva el paisatge sonor que aporten els ocells, en especial als parcs i jardins, un element que s’està començant a considerar a nivell d’implicacions en la seua salut. El paper dels ocells en l’educació ambiental resulta també particularment important al voltant de les escoles i instituts de les nostres poblacions; caixes-niu, menjadores o senzilles observacions, acosten xiquets i joves a la natura més propera. Cal reconèixer la quantitat d’informació científica que el seguiment de les poblacions d’ocells aporta sobre la qualitat dels hàbitats locals i l’ús que se’n pot derivar com a element d’avaluació de les polítiques ambientals municipals, i en aquest sentit vull remarcar la importància que pot tindre l’atles com a una eina fonamental per a la gestió de la biodiversitat local i municipal, ja que facilita el coneixement de l’espai geogràfic des d’una perspectiva ambiental aplicada.
Tot i que hi havia altres estudis d’importància, l’Atles dels ocells de València suposa una fita. Per què?
El 2011 va sorgir la proposta d’elaborar per part de la SVO un atles ornitològic que permetera actualitzar la informació sobre els ocells valencians. Hi havia un treball previ a nivell regional, l’Atlas de las aves nidificantes de la Comunidad Valenciana, publicat l’any 1991 i amb dades de la dècada dels huitanta, que havia quedat molt desfasat i, per tant, amb escassa utilitat pràctica. D’altra part, l’any 2015 s’havia publicat un atles d’ocells nidificants a la província d’Alacant, el qual ens va motivar fer un treball semblant a València. En aquests últims trenta anys s’han produït canvis molt significatius en el clima, el paisatge i la distribució d’algunes espècies i tot açò era necessari reflectir-ho en un treball.
La primera qüestió que calia resoldre una vegada presa la decisió d’acceptar el repte d’elaborar un nou atles era definir quin tipus de projecte i quines característiques havia de reunir aquest. Així, es van tindre en compte aspectes com el nombre de col·laboradors que participarien en els mostratges de camp, la viabilitat d’altres metodologies basades en models predictius, i l’existència d’una llarga sèrie de registres ornitològics que podia ser utilitzada com a font d’informació complementària. A més, vam pensar que el plantejament general de l’atles havia d’incorporar aspectes innovadors i singulars en relació amb l’estructura, metodologia i continguts. En primer lloc, es va estimar interessant que l’atles no abastara únicament els ocells nidificants, sinó que s’havia d’ampliar la informació a la resta d’espècies, és a dir, als migrants i hivernants. D’eixa manera, totes les espècies que utilitzen el nostre territori durant algun moment del seu cicle vital estarien representades en el mateix treball. Un altre aspecte important a tindre en compte en el plantejament del projecte és que aquest havia de consistir en un treball col·lectiu que resultara seductor per als col·laboradors. Per açò, la metodologia es va simplificar i l’esforç ha estat dirigit a l’obtenció de la informació que hem considerat estrictament necessària i de major utilitat per al propòsit d’un atles.
Moltes variables a tindre en compte, veiem que no hi ha una fórmula definida…
No, no hi ha cap fórmula per a fer un atles. És més, malauradament, no existeix cap llibre d’instruccions que explique com fer-ho. I encara que n’hi haguera, tampoc ens serviria de molt perquè cada projecte té les seues particularitats, derivades cada territori, l’extensió de l’àrea d’estudi, l’àmbit temporal que es pretén abastar, el format i dimensions del llibre (que et limiten l’extensió dels textos i del contingut gràfic), el grau de detall de la informació presentada, etc. Així i tot, cal reconèixer que, gràcies a entitats com l’Institut Català d’Ornitologia, la Societat Espanyola d’Ornitologia i la Universitat d’Alacant, amb una gran experiència en l’elaboració d’atles ornitològics, els que hem vingut darrere hem pogut aprendre molt, la qual cosa ens ha ajudat a plantejar més encertadament els diferents continguts del llibre i les metodologies de treball (tant de camp com de gabinet). Només es pot arribar més lluny perquè uns altres abans han acumulat el coneixement necessari per a fer progressar el nostre.
Un atles es fa des de l’entusiasme més absolut, i eixe entusiasme naix únicament de la gran passió que tenim els ornitòlegs pels ocells. No hi ha diners que puga pagar el treball que hem fet, ni cap altre tipus de compensació pel temps i el sacrifici que hem invertit totes les persones que, d’una o d’altra manera, hem intervingut en aquest projecte per a fer-lo realitat. Els objectius que ens vàrem plantejar a l’hora d’elaborar l’atles van ser diversos. Per una part, volíem conéixer la distribució i l’abundància actual de les espècies reproductores a València, i comparar-la amb la distribució que tenien als 80. Un altre aspecte ha sigut conéixer la distribució de les espècies migratòries i hivernants, que tradicionalment es mantenen al marge de les espècies nidificants en aquest tipus de treballs. Així mateix, hem volgut estimar la mida poblacional de moltes espècies, millorar el coneixement sobre la seua ecologia i determinar l’estatus de conservació. Amb tot açò, disposem d’una eina útil per a l’estudi i conservació dels ocells valencians. Finalment, hem volgut promocionar la nostra llengua i ajudar al coneixement dels noms vernacles de les aus, per això hem concebut l’obra en valencià.
Com de dur ha sigut el procés de treball?
M’atrevisc a dir que tots els membres de l’equip de coordinació de l’atles hem gaudit i patit el treball d’elaboració de l’atles a parts iguals. Fer l’atles ha sigut un autèntic plaer, crec que parle en nom de tots els companys i companyes que han participat d’una o d’altra forma en ell, si dic que hem posat tot el nostre entusiasme, tenacitat, temps i coneixements en ell. Però també hi ha hagut moments durs. De comprovar que a vegades el ritme de treball no era l’esperat, que algunes coses no eixien quan un esperava; o de vore com mentre els companys d’afició gaudien en el camp fent observacions pel seu compte, alguns ens quedaven a casa davant de l’ordinador fent feina, durant molts dies, també dies festius, perquè clar, ningú de nosaltres ens dediquem professionalment a açò i hem hagut de compatibilitzar vida familiar, social i professional amb tot açò. Però també hi ha hagut moments d’eufòria, els més, de veure com s’anaven avançant els continguts, de la satisfacció de comprovar el resultat dels capítols, però sobretot, de l’experiència que suposa fer un treball d’aquestes característiques i dels llaços tan sòlids que es poden crear amb les persones amb les quals comparteixes una mateixa il·lusió. Jo pense que la constància i la il·lusió són clau en tot el que es fa a la vida, siga un projecte o organitzar-te per aconseguir un objectiu, però de totes formes, el suport dels nostres companys de la SVO, els amics i la nostra família ha sigut fonamental per a seguir endavant i acabar amb èxit tota aquesta feinada.
Han sigut moltes hores dedicades a l’atles, des de la gènesi de les primeres idees i plantejament del projecte, passant per innombrables jornades en el camp recorrent el territori, com després elaborant els continguts del llibre, des de la redacció de les fitxes d’espècies, la construcció d’una base de dades que aglutinava milers de registres que després era la matèria primera d’un Sistema d’Informació Geogràfica que permetera generar els mapes de distribució i abundància, l’elaboració de les il·lustracions i dels gràfics de tendència de poblacions, la maquetació i edició del llibre… Deixant a banda el treball de camp, m’atreviria a dir que l’elaboració de les bases de dades de les espècies (estem parlant de 954 bases de dades de distribució i abundància amb milers i milers de dades), juntament amb l’elaboració dels mapes i les il·lustracions, han estat les tasques més laborioses de l’atles. En definitiva, ha estat un esforç titànic que, sense les aportacions econòmiques de moltes persones i algunes institucions que han recolzat la campanya de mecenatge, no hauria sigut possible. I no és un dir o una frase feta, sinó que ho dic en el sentit absolutament més literal: hui no tindríem el llibre ja a les nostres mans si no haguera sigut per la generositat de totes eixes persones i entitats que han ajudat desinteressadament a la SVO a fer-ho possible.
A més de la distribució de l’Atles, quins altres projectes porteu entre mans a la SVO?
La Societat Valenciana d’Ornitologia és una entitat de caràcter no lucratiu formada actualment per uns 300 socis i voluntaris que té com a objectius principals l’estudi, conservació i difusió dels ocells silvestres i els seus hàbitats dins de l’àmbit geogràfic del País Valencià. Des de 1994 realitzem estudis i projectes científics relacionats amb els ocells valencians, informes tècnics, xarrades i cursos de formació ornitològica, tallers i visites de camp. La divulgació ambiental és un dels nostres pilars, ja que el coneixement del patrimoni natural que ens envolta és fonamental per a saber apreciar i estimar la nostra natura.
Entre els projectes més atractius i interessants que duguem a terme figuren diversos censos d’ocells tant en període reproductor com hivernal en les zones humides i el litoral marí, així com censos d’ocells rapinyaires en migració i anellament científic. Els companys del projecte Mussols estan centrats en la conservació i reforçament de les poblacions d’òliba a l’Horta Nord de València, mentre que els companys del projecte Monau instal·len caixes niu per a afavorir la nidificació de passeriformes en diverses àrees del territori. A banda d’això, comptem amb el projecte OCA (observa, classifica i aprén), orientat especialment a la formació i aprenentatge de les persones que s’inicien en el món de l’ornitologia i que no disposen o encara no han adquirit molts coneixements.
La SVO també colabora amb alguns ajuntaments en la realització d’activitats ornitològiques per als ciutadans. Així, per exemple, al desembre del 2014, juntament amb l’Oficina de Sostenibilitat Local de Burjassot, vàrem engegar el projecte Rutes per l’Horta, en el qual els ciutadans —assistits per membres de la nostra entitat— tenen la possibilitat de gaudir de l’observació de les espècies d’ocells que es presenten al municipi [Burjassot] al llarg de l’any. Des de llavors, s’han realitzat nombroses jornades de camp pels ambients agraris del municipi en les que han participat una mitjana de vint a vint-i-cinc persones per visita i s’han pogut identificar fins a cinquanta espècies d’ocells. Algunes de les espècies albirades durant aquests recorreguts han estat l’esplugabous, el picaport, el xoriguer, la gavina corsa, la gavina vulgar, el todó, la tórtora maleïda, la cotorra grisa, la falzia comuna i el pulput, entre els ocells no passeriformes; mentre que al grup dels passeriformes o xicotets ocells destaquen la cogullada del topet, el totestiu, l’oroneta vulgar, l’oroneta cuablanca, la busquereta de capell, la busquereta capnegra, el trist, l’estornell negre, la merla, el papamosques gris, el pit-roig, el fumat, la blanca, el teuladí, el teuladí morisc, la cueta blanca, el verderol, la cadernera i el gafarró. Les activitats que realitzem estan obertes gratuïtament a totes les persones que vulguen participar en elles. Ens reunim tots els dimecres a la vesprada, en horari de 18 a 20h. en la seu social que tenim al carrer Pintor Velázquez, 3 de Burjassot, on estarem encantats de poder atendre a totes les persones que tinguen interés pels ocells i la natura i on podeu tirar-nos una maneta en tot allò en què desitgeu participar.