FINS EL DIUMENGE 16/6
IVAM. Guillem de Castro, 118
Hi ha un puntet de resignació, quasi ressentiment, quan Llorenç Barber parla de la seua dilatada trajectòria en el món de la música experimental i de la manca de suport institucional que ha patit. “Molt amables, molta corbata i un palau que no veas”, però en cinquanta anys cap ministre ha volgut assabentar-se de la música experimental, no li han fet “ni puto caso”. Duu cinquanta anys proposant eixir-se’n del pentagrama, de l’escola i de la batuta del director, lliurar el so de l’academicisme i portar-lo amb la seua pròpia alegria a l’espai públic perquè aquest siga alguna cosa més que contenidor de tendes. Segons ell, la música troba majors espais de llibertat quan deixa d’ocupar els llocs pensats per a ella. Barber feia art sonor abans que s’inventara el terme i ha hagut d’esperar a què el món canviara i es posara a la seua altura. Barber dixit. L’any 1988 organitzà el seu primer concert de ciutat a Ontinyent, el primer de tantíssims que feu arreu del món combinant sons de campanes, de bandes de música i de focs artificials, amb els que desenvolupà el concepte de “plurifocalitat” que posa l’accent en els diversos punts d’enunciació i d’escolta que intervenen en els concerts en l’espai públic. Això d’“oír campanas y no saber dónde” que diu l’expressió popular. Segons ell, sempre ha sigut un “tipo raro” dins del mundillo, els músics no l’entenien i els artistes plàstics tampoc, i eixa soledat l’ha obligat a explicar-se a si mateix. Una gran part d’aquesta explicació està en els set mil documents personals que ha anat preservant en successives mudances i que ara cobren raó de ser dins de l’exposició Llorenç Barber. Arxiu d’escoltes que ens proposa l’IVAM.
Aquesta mostra s’ha trobat amb el mateix entrebanc amb el que va topar Llorenç Barber. La construcció d’un nosaltres múltiple que es pot veure al Centre del Carme, no és gens fàcil aterrar amb èxit material relacionat amb els sons i l’escolta d’un artista amb un pensament molt musical dedicat a fer accions efímeres. Ell no fa performances, ell fa concerts; la filera de plats invertits extrets de bombones de gas (utilitzades per a la il·luminació a l’IVAM) que ocupen el corredor central de la Sala Goerlich del CCCC no la concep com una instal·lació, sinó com un instrument musical. L’IVAM tenia menys espai disponible per a l‘exposició i s’ha centrat en recuperar, digitalitzar i recopilar els arxius del músic d’Aielo. La peça central és un travelogue sònic que reprén les idees d’escolta i plurifocalitat fent sonar amb sistema surround el seu arxiu sonor digitalitzat. Però trobareu també fullets del festival Nits d’Aielo, pòsters, vinils, el programa del 45 Ensems, publicacions, fitxers amb reculls de premsa, partitures (de la llegenda de la música experimental John Cage, per exemple) i arxius d’àudio on s’escolta música parlada, el borbolleig de l’aigua o el piular dels pardals. Sigué tot un pioner relacionant art, música i context (natura). Diu Barber que “la paciència no és per als artistes compromesos”, però ha hagut d’esperar cinquanta anys per a rebre el reconeixement de València en forma de dues exposicions simultànies, l’última d’elles, a l’IVAM. S.M.
