FINS EL DIUMENGE 13/10
MuBAV. Sant Pius V, 9
Antonio Muñoz Degraín era “eixe paisatgista que pintava en temps de Joaquín Sorolla” al qual cal reivindicar perquè, com tot pintor valencià d’entresegles, ha quedat irremeiablement engolit pel monstre sorollesc. Aquest fou un gegant de la pintura, sense cap mena de dubte, però les seues branques són tan frondoses que no deixa veure altres estels, i és una pena. Amb l’excusa del centenari de la mort de Degraín, el Museu de Belles Arts de València llueix la figura d’un pintor vint anys més major que Sorolla al que mai se l’ha entés; va ser una mena de post-romàntic en temps on el realisme era tendència i no s’adequà al gust burgés de l’època com ho feren Pinazo o el mateix Sorolla. No es van entendre les seues constants experimentacions amb la llum, el color i la matèria, que utilitzara el color malva en paisatges simbòlics que no es corresponien amb la realitat o els seus pegots de pigment blanc empastat per a representar l’acumulació de neu en les horitzontals de les muntanyes de Sierra Nevada. Són alguns dels elements que expliquen que Degraín no tinga a València una estació de tren amb el seu nom, només un carrer minúscul del barri de La Xerea que ningú no coneix. Son paraules del director del Museu de Belles Arts i co-comissari de la mostra Pablo González Tornel, convençut que els personatges il·lustres que donen nom als carrers d’una ciutat diuen molt sobre aquesta. El fet es que, sembla, Degraín es mereix almenys una avingudeta, per les seues pintures literàries, el seu orientalisme i els seus paisatges fantàstics, espirituals i cromàticament innovadors.
En aquella època, els pintors començaren a tindre al seu abast una ampla gama de tubs de colors sintètics que permetien explorar nous mons cromàtics. Degraín, a més, jugava amb la perspectiva situant l’espectador en la part baixa del paisatge perquè haguera de mirar cap amunt i es sentira xicotet davant l’exuberància de la natura i la grandiloqüència i el dramatisme de l’escena. Els quadres de gran format es despleguen al MuBAV sobre parets morades i diagonals, sota projeccions a gran escala que fan zoom sobre la gestualitat del pinzell i els detalls de la composició, i amb música de Wagner sonant al rerefons en contemplar el quadre Las Walkirias, on els minúsculs personatges es mouen sobre un paisatge fantàstic i irreal amb un gran congost pel que discorre el riu Rin. S’assembla al quadre Ecos de Roncesvalles on l’artista renúncia a la narrativitat del quadre —d’arrancada històric i per tant academicista, si ens guiem pel títol— perquè el seu interès no era contar la retirada de l’exèrcit de Carlemany des de Saragossa a terres franceses, sinó els ressons d’aquell combat sobre un paisatge amb personalitat pròpia. El tema històric és una excusa per a representar el paisatge, per això, allò figuratiu queda relegat a la mera l’anècdota. La importància dels paisatges d’Antonio Muñoz Degraín dins de la modernitat pictòrica espanyola és el que proposa el MuBAV en aquesta revisió antològica que reclama espai per a altres pintors dins de l’Olimp dels pintors valencians d’entresegles. S.M.
