FINS AL DIUMENGE 1/2
IVAM. Guillem de Castro, 118
Atrevir-se a més reuneix dos-centes obres de cinquanta artistes que s’atreviren a trencar amb l’academicisme del segle XIX a València. Decidiren que ja n’hi havia prou de sorollisme en l’obscuritat dels primers quinze anys de franquisme, un període que s’ha considerat terra erma en el terreny cultural. Sembla que no va ser així.
Aquesta exposició —herència de l’anterior directora de l’IVAM, Núria Enguita— no és un producte empaquetat que ve de fora, ni un desempolsar els fons del museu. És fruit d’una llarga investigació de dos comissaris —Joan Ramón Escrivà i Nacho París— encabotats en rastrejar els treballs d’artistes i col·lectius que obriren una escletxa en la tradició més ortodoxa del moment, col·lectius com el Grupo Z, el Grupo Los 7 i el Grupo Parpalló, i artistes com Manolo i Jacinta Gil, Sempere, Genovés o Bayarri. Foren estudiants que es mobilitzaren a favor de la funció social de l’art i contra l’academicisme absurd d’arrel sorollista impartit des de l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, autoorganitzant exposicions en llibreries i botigues de mobles. Escrivà i Peris han alçat catifes per tot el territori per descobrir-nos peces de valor d’aquests artistes contracorrent, com les de Nassio Bayarri i Manuel Hernández Mompó en un indret a priori poc sospitós d’acollir-les com el col·legi El Pilar de València.
Atrevir-se a més ens descobreix l’obra de dos col·lectius artístics que fins ara no havien sigut més que una nota al peu de pàgina dins de la història de l’art valencià: Grupo Z i Grupo Los 7. Es fixa també en aquells artistes que apostaren per una evolució sense revolució, rebutjant el mimetisme academicista però sense deixar de banda l’ordre. I ens recorda que la història de l’art no és lineal ni estanca, que diferents llenguatges i estils coexistien en l’espai i en el temps, inclús, dins d’un mateix artista. No pertoca, doncs, el debat maniqueu entre figuració i abstracció.
L’exposició també mostra la irrupció de l’arquitectura hotelera, els projectes d’habitatge protegit de Goerlich, la irrupció del nuclear Grup Parpalló i la importància del mural dins de les noves obres arquitectòniques, com el de Manuel Baeza per als pavellons de bany de la platja del Postiguet a Alacant o el de Monjalés per al Hotel Astoria. Però el moment en que la mostra realment infla el pit, és quan centra la mirada en la renovació de l’art religiós als anys cinquanta. Paradoxalment, l’art sacre va ser una via de difusió de les noves formes d’expressió artística, que avançaren en paral·lel a la construcció de noves esglésies que assemblaven cada vegada més construccions civils influïdes pels moviments racionalistes de l’època. Com la Verge dels Remeis de València, un clar exemple de la simbiosi entre el treball d’un arquitecte compromés amb la renovació del llenguatge constructiu i un grup d’artistes vinculats al Grup Parpalló: Joaquín Michavila, Nassio Bayarri i Esteve Edo. Pura integració de les arts. S.M.
