S’inaugura Quater Botanicum, la nova exposició de fotografia del Jardí Botànic de la Universitat de València que ocuparà les seues dues sales fins a l’11 de gener del proper any. Una proposta col·lectiva que reuneix a quatre fotògrafs que, tot i les seues diferències estilístiques o formals, tenen en comú l’estima per la natura i la voluntat de mostrar-la des d’una mirada molt particular. La seua forma de posar l’objectiu davant el nostre entorn natural pot no semblar-se massa, fins i tot poden ser postures allunyades a nivell tècnic, però si parlem d’art i botànica descobrim que segueixen camins paral·lels.
“Quater Botanicum és la mirada de quatre fotògrafs davant la fragilitat del món vegetal que ens envolta; quatre formes d’enfrontar-se a allò quotidià, en allò què tot just apreciem amb les presses del dia a dia, tal volta degut a la sobreabundància d’imatges que consumim sense parar”, explica José Luis Montero, el dissenyador i fotògraf que ha comissariat l’exposició i ha treballat per a que el quartet de propostes fotogràfiques.que en un principi es presentaren per separat per a exposar al Botànic, caminen juntes fins a una idea expositiva que qui la visita perceba com un tot.
Només aplegar al Jardí, a la Sala Hort de Tramoieres les escorces ens envoltaran gràcies a Piel, el projecte de José Fernando Vázquez Casillas, que mou la càmera als límits d’allò fotogràfic i conceptual per a mostrar l’extraordinària natura que respiren els seus arbres – gratacels. Segurament no ens caldrà alçar molt la vista per a entendre aquest skyline botànic. I junt a ell ens sentirem transportats a l’art abstracte i al mateix temps sentirem l’influx dels boscos encantats de Silva, de Pedro Cerrada. Passejos per la particular llum d’alguns boscos europeus amb una estètica que no imaginem.
I després ens caldrà endinsar-nos dins del Jardí per aplegar a l’Estufa Freda on ens estaran esperant les escultures vegetals de Jordi Hidalgo amb Improbable, una idea amb la qual flirteja amb el land art en recuperar fragments de plantes valencianes que coneguem bé i transformar-les en elements que podrien cobrar vida. A més, comparteix l’espai amb una natura lluitadora i bellíssima que s’obri camí entre el paisatge antropogènic. Maleza, de José Carlos Ñíguez, sublima allò que els nostres ulls, sense maldat, rebutgen.
