El teatre sempre va tindre relació amb el culte als morts i amb la figura del revenant: el retornat o la retornada, renaixcuts en escena; els i les que poden articular la seua història post mortem. Primera sangre invoca una xiqueta segrestada i assassinada en els noranta, el cas de la qual va ser arxivat sense trobar-ne el culpable. Absent i present (els morts no respecten el descans), Laura interpel·la les veïnes de la seua edat, el comissari encarregat del cas i un educador: Eduquem en la por?, la por evita el perill o evita la vida? És la cultura de la violació una societat secreta a plena llum del dia, com diu l’antropòloga i activista Rita Laura Segato? Amb quines estructures de l’abús convivim hui dia? Com viuran els homes el canvi de paradigma que s’acosta?
A mig camí entre el memorial i el document, el thriller i el conte de fantasmes, l’autoficció guardonada amb el Premi Nacional de Literatura Dramàtica 2024 i el XXXI Premi SGAE de Teatre Jardiel Poncela obliga a la reflexió al voltant dels abusos sobre la infància que s’escriuen en el cos de les dones. Amb lirisme (la poesia com a clau) i rotunditat, Primera sangre ens convida a recuperar la memòria de les que ja no hi són per a multiplicar la nostra existència.
“No tinc por dels espectres. Només són terribles els vius, perquè posseeixen un cos”. Marguerite Yourcenar.
Text i direcció: María Velasco
Repartiment: María Cerezuela, Javiera Paz, Vidda Priego, Francisco Reyes i Valèria Sorolla
