Des del 6 d’octubre i fins al dia en què Pere Portabella (Figueres, 1927) farà cent anys, la Filmoteca Valenciana se suma a les més de cent institucions de tot el món que participen en Acció Portabella, un projecte impulsat per Filmoteca Espanyola i Filmoteca de Catalunya que commemora el centenari del cineasta. Esta celebració internacional estén el missatge vital i artístic del creador: l’impuls al diàleg, al coratge, a la centralitat de l’avantguarda, amb la seua proverbial tenacitat per a generar acord, provocació, moviment i transmissió. A València es podra veure tota la seua filmografia com a director i part de les pel·lícules que va impulsar com a productor.
Productor, guionista i director, Pere Portabella és una figura irrepetible i d’enorme rellevància històrica dins del cinema espanyol. El recorregut per la seua trajectòria invoca conceptes com avantguarda, experimentació, resistència i política. Una pràctica artística profundament arrelada en el seu context cultural, polític i històric i present en els festivals de cinema i en els grans museus i centres d’art com el MoMA, la Documenta de Kassel o el Centre Georges Pompidou, entre altres.
A finals dels anys cinquanta inicia la seua activitat com a productor a través de la seua firma Films 59, amb tres títols essencials: Los golfos (Carlos Saura, 1959), El cochecito (Marco Ferreri, 1960) i Viridiana (1961). Uns anys després debuta com a director amb No compteu amb els dits (1967), on enceta la seua col·laboració amb el poeta Joan Brossa, a la qual continuen Nocturn 29 (1968), el primer treball de molts amb el músic Carles Santos, Vampir–Cuadecuc (1970) i Umbracle (1972). Són obres que unixen la reflexió i l’experimentació entorn del llenguatge cinematogràfic amb un compromís polític que mai va abandonar i el convertixen en un dels protagonistes indiscutibles de la modernització del nostre cinema, en un marc de radicalització desenvolupada en pràctiques semiclandestines o obertament d’oposició antifranquista. Portabella va formar part del Grup de Treball, col·lectiu d’artistes actiu entre 1973-1975 centrats en la reflexió al voltant dels límits i de la naturalesa de la pràctica artística des d’una perspectiva crítica i en la defensa de la funció social de l’art, en sintonia amb altres corrents internacionals. El cim de totes estes preocupacions és Informe general sobre algunas cuestiones de interés para una proyección pública (1975), un retrat coral de les alternatives polítiques que s’obririen després de la mort del dictador i un reflex del desig de canvi social.
En paraules de Marcelo Expósito en el catàleg de Documenta 11, Kassel 2002: “el cinema de Portabella polvoritza els mecanismes que produïxen el naturalisme de la representació clàssica, atacant els modes burgesos de vida i les seues formes alienades d’identitat social. (…) Una pràctica fílmica fortament antiidealista, que es mou entre l’exploració a l’extrem de la fascinació que sobre l’espectador exercix la projecció tècnica a la sala fosca i el distanciament crític antiil·lusionista”.
Durant la Transició, Portabella es va centrar en l’àmbit polític institucional, exercint com a diputat i senador. En 1989 va tornar al cinema amb Pont de Varsòvia, una ficció aparentment més convencional però tan política com la seua obra anterior, entorn de la situació d’Europa en el moment de la caiguda del Mur de Berlín. Amb El silencio antes de Bach (2007) entronca amb els seus treballs previs sobre la música i la seua relació amb la imatge. En 2015 compon una segona part d’Informe general, amb el subtítol “El rapte d’Europa”, un retrat de la greu crisi sistèmica, del nou protagonisme ciutadà enfront d’ella i de la recuperació de la política per la gent comuna.
11.10.26 DIUMENGE / 18.00 h
14.10.26 DIMECRES / 20.00 h
Viridiana
LUIS BUÑUEL. Mèxic, Espanya. 1961. B/N. 90′. 35 mm.
Int. Silvia Pinal, Fernando Rey, Francisco Rabal, José Calvo, Margarita Lozano, Lola Gaos.
Don Jaime, vell gentilhome espanyol, viu retirat en una hisenda abandonada des de la mort de la seua esposa. Allí rep la visita de la seua neboda Viridiana, novícia en un convent, que s’assembla extraordinàriament a la seua dona.
