La descent d’Orphée aux enfers & Les Arts Florissants

Invisible per obra i gràcia de la suspicàcia de Jean-Baptiste Lully, el músic que va fer ballar, i plorar, al Rei Sol, pare de la Tragedie Lyrique francesa, Marc-Antoine Charpentier va haver d’esperar a la mort del florentí per a posar les seues obres als escenaris amb suport regi. Mentrestant, va adaptar el seu enginy a les possibilitats que una cosina de Lluís XIV, Maria de Lorena, duquessa de Guise, li va oferir com a mecenes del seu art, obrint-li el seu palau urbà al Marais de París i posant a la seua disposició el selecte grup de músics de la seua capella; de huit a deu instrumentistes i cantants; ell mateix un d’estos últims. Al bon gust de la duquessa, Charpentier va dedicar un nodrit grup d’obres al·legòriques i pastorals, que fins a la mort de la dama el 1688, van ser presentades als salons del seu palau. És Les arts florissants una d’estes al·legories, la que William Christie va adoptar com a nom per a la seua formació musical, la qual presenta un diàleg mantingut per les arts i les forces de la vida -la pau, la guerra- en alabança a l’estirp de la duquessa i el bon nom del rei de batalles pacificadores. Entre 1686 i 1687 compon La descent d’Orphée aux enfers, obra en dos actes que va comptar amb un tercer en el llibret, la part musical del qual es va perdre, on representa la mort del cantor, devorat per les furioses Ménades.