En el cicle dedicat al mestre japonés, este mes recuperem les projeccions de ¿Dónde están los sueños de mi juventud? i He nacido, pero…, dos pel·lícules mudes que van ser cancel·lades en novembre a causa de la tragèdia provocada per la DANA. A partir d’El hijo único, la retrospectiva s’endinsa en l’etapa sonora d’Ozu, interrompuda en dos ocasions a causa de la guerra. Entre 1937 i 1939 va ser cridat a files en el front de Manxúria i no va poder tornar a filmar fins a 1941, quan va dirigir Hermanos y hermanas de la familia Toda. L’any següent estrenaria Había un padre, un dels seus títols més redons, pel qual sentia especial predilecció. Després, un buit de cinc anys. En 1943, Ozu viatja a Singapur per a rodar un documental que mai va veure la llum i roman allí dos anys, fins a l’arribada dels britànics en 1945, que el fan presoner de guerra. En 1946 torna a un Japó humiliat. La cruesa de la postguerra marcaria les seues dos següents pel·lícules, Historia de un vecindario y Una gallina en el viento, de les quals no se sentia satisfet. Poc feia presagiar esta última, que cau en algun excés melodramàtic bastant allunyat de l’austeritat d’Ozu, que només un any després s’obriria l’etapa més coherent i fascinant de la seua filmografia. El punt d’inflexió seria Primavera tardía, primera entrega de la trilogia de Noriko que completen Principios de verano i Cuentos de Tokio. Torna el guionista Kogo Noda, apareix l’actriu Setsuko Hara, els temes es reduïxen i es repetixen de pel·lícula en pel·lícula, els interiors i objectes guanyen més i més pes, la càmera cada vegada es mou menys, el rigor de l’enquadrament tendix a infinit… Ha arribat la plenitud d’Ozu.
15.12.24 DIUMENGE / 18.00 h
20.12.24 DIVENDRES / 20.00 h
Había un padre
Chichi ariki
YASUJIRO OZU. El Japó. 1942. VOS CASTELLÀ. B/N. 94′. DCP.
Int. Chishu Riu, Shuji Sano, Shin Saburi, Takeshi Sakamoto, Mitsuko Mito.
En una ciutat provinciana, un professor viudo porta una vida modesta en companyia del seu únic fill. Quan un alumne s’ofega en un llac en un viatge escolar, ell assumix la responsabilitat de l’accident i dimitix. Decidix llavors abandonar la ciutat i traslladar-se al seu poble natal. Un dia el pare anuncia que té la intenció d’enviar el fill a estudiar a un internat. Anys més tard, el pare treballa a Tòquio i el fill és mestre.
