Tot dibuix i tota pintura tenen la seua banda sonora. La música ens predisposa al treball i a l’evasió, una conjunció que no sempre funciona amb altres activitats. La música irromp en la nostra memòria, i en aquest cas, Roberto recorda que va haver-hi música abans de conéixer les avantguardes artístiques, que aquells àlbums amb imatges belles i inquietants, lletres saboroses i noms de grups evocadors (Cabaret Voltaire, The Armoury Show), li van introduir sense adonar-se’n en la història de l’art contemporani. Fa anys que processa aquesta fascinació dadaista i futurista, des de Fortunato Depero a la Bauhaus, de la cultura nipona a l’art geomètric de Manuel Barbadillo o el minimalisme de Daniel Buren. De vegades una cançó pot ser el detonant d’una exposició,
la trobada d’una nova imatge. Coneguda és l’obsessió de Piet Mondrian amb la música de jazz i el xarleston, la música del seu temps. La decoració i l’ordre ortogonal del seu estudi, els passos de ball sincopats, eren una altra manera de pensar la seua pintura, reflexions que també escrivia i li allunyaven temporalment d’ella per tornar amb més força i convicció. Crec que l’ordre espacial i sonor que cadascun imposa al seu lloc de treball influeix en la seua pintura i diu molt de la naturalesa de qui l’habita. La pressió d’un desordre, la música rítmica o progressiva, el buit i l’austeritat, poden ser claus per trobar la imatge desitjada. Hi ha sempre una certa litúrgia en els preparatius d’una sessió. Depenent de l’activitat que s’executarà o la inquietud amb la qual un comença el seu treball es necessita un tipus d’aliat o un altre, l’elecció de la música adequada pot ser determinant.
Els dibuixos de Roberto Mollá ens situen de nou davant superfícies de paper plenes de xicotetes turbulències, arestes, formes tipogràfiques en potència, simetries, cristal·litzacions aberrants; hi ha una estructura dinàmica, un ritme centrípet de vegades calidoscòpic on la vibració organitza les línies, les formes contrastades en negre i alguns colors saturats. Amb tot, hi ha als seus dibuixos una sorprenent tranquil·litat i una habilitat per capturar la rapidesa del pensament tan característica de la música. La immersió als seus dibuixos ens recorda que tota experiència artística posseeix una qualitat sinestèsica, que el nostre cos té diverses vies sensorials en les quals un sentit pot envair a un altre i evocar records corporalment sentits (Siri Hustvedt). Cantonat en alguna de les seues composicions, Roberto ha emprat una picada d’ullet a la portada de Peter Saville del disc Power, Corruption & Lies de New Order (1983) on es codifica per colors les lletres del títol de l’àlbum. Per ací ronden entre els seus dibuixos uns llistons pintats a mode de balises que semblen els eixos d’orientació que tot marc necessita, que tota dansa o ball reclamen. La referència d’un eix ens recorda la simetria d’un ball. És el moment que cadascú balle el que puga.
