De la mà de la Fundació Japó, presentem una retrospectiva dedicada a Sumiko Haneda, considerada una de les grans documentalistes japoneses. Esta retrospectiva reunix set dels treballs més representatius d’una de les figures més rellevants –i desconegudes a Occident– de la cinematografia japonesa.
Pionera del cine de no ficció japonés, Sumiko Haneda (Dalian, 1926) és una de les poques dones cineastes a aconseguir fer-se un lloc en un món d’homes durant la postguerra, quan entra a formar part dels Estudis Iwanami, productora de films educatius i pedrera dels millors documentalistes nipons. L’any 1976, amb El cerezo de las flores grises, la cineasta s’independitza per a produir les seues pròpies pel·lícules. Al llarg de més de seixanta anys en actiu, i amb una obra que comprén més de cent títols, Haneda tracta temes tan diversos com la preservació de la naturalesa, les arts tradicionals, la desintegració del Japó rural, l’envelliment de la societat o la celebració del treball i de la creativitat de les dones. Amb l’atenció com a principal motor, filma sempre amb la mateixa passió, curiositat i ètica dels afectes: «Em deixe guiar per les emocions. M’acoste als temes que m’interessen amb la mateixa cura, ja siguen objectes o éssers vius. Tot és important. L’interés principal és trobar l’ànima en allò que filme».
La inauguració de la retrospectiva serà el dimecres 8, amb la presència de dos grans coneixedors de l’obra de Haneda: Marcos Centeno, coordinador del projecte Japanese Documentary Filmmaker Haneda Sumiko, i el professor Raúl Fortes, tots dos de la Universitat de València.
08.01.25 DIMECRES / 20.15 h Presentació del cicle Haneda a càrrec de Marcos Centeno, coordinador del projecte Japanese Documentary Filmmaker Haneda Sumiko, i Raúl Fortes, professor de la Universitat de València.
Niños en la escuela
Kyôshitsu no kodomotachi: gakushû shidô e no michi
SUSUMU HANI. El Japó. 1954. VOS CASTELLÀ*. B/N. 30′. 16 mm.
Primer treball de Susumu Hani sobre el món infantil, en què materialitza les seUes teories sobre capturar l’univers intern de “protagonistes que no actuen”. Inicia tot un corrent documental de postguerra continuada per Sumiko Haneda, que apareix ací com a ajudant de direcció. Va ser premiada al Japó i al Festival de Berlín.
El cerezo de flores grises
Usuzumi no sakura
SUMIKO HANEDA. El Japó. 1977. VOS CASTELLÀ*. Color. 42′. 16 mm.
La primavera de 1969, al peu de la muntanya de Mino, Haneda troba un cirerer mil·lenari. Amb els anys, el retrat d’este arbre-santuari es va convertir en un oratori a doble veu, una elegia estacional i una meditació sobre els cicles vitals del poblet de Neomura, tan relatius enfront de les desconegudes escales temporals de la naturalesa.
