El 17 de juliol de 1794 les germanes carmelites de Compiègne perdien el cap a la guillotina. La seua història, preservada per l’única supervivent de la comunitat, la germana Marie de l’Incarnation, va renàixer en la literatura contemporània al segle XX. El 1931 Gertrud von Le Fort publicava L’última del cadafal, novel·la que posava en paral·lel aquells fets amb la seua vivència com a catòlica en l’Alemanya de Hitler. Un sol personatge inventat, Blanche de la Force, delatava la mateixa Gertrud von Le Fort en la trama.
El 1947 Georges Bernanos redactava un guió cinematogràfic a partir de l’obra de Von Le Fort i, poc abans de la seua mort el 1948, el text va ser titulat Dialogues des Carmélites i va ser publicat el 1949 per Albert Béguin. Un encàrrec a Francis Poulenc del Teatro alla Scala es va materialitzar en la posada en música de l’obra de Bernanos, inusualment profunda com a llibret magistralment traduït en música per l’autor francès, que va entendre el missatge redemptor i universal del destí d’aquelles monges que van donar la vida creient salvar de les seues afliccions a l’Església i a França.
Hi ha produccions que no acusen el pas del temps. Van nàixer amb eixe toc especial de genialitat del seu creador que les va convertir en imperibles. És el cas de Dialogues des Carmélites de Robert Carsen, considerada, des que es va estrenar a Amsterdam, versió de referència de l’obra mestra de Poulenc. El disseny magistral de la il·luminació i els dots del regista canadenc per a expressar-ho tot amb el moviment de cantants i de la figuració en escena, sense necessitat de decorat, són les seues claus per a implicar l’espectador en una història tan angoixosa. Riccardo Minasi dirigix per primera vegada la partitura, davant d’un nodrit elenc vocal que compta amb la veterana Doris Soffel, en el lluït paper de Madame de Croissy, amb Ambur Braid o Michèle Losier, i la prometedora veu de la soprano bolivianoalbanesa Carolina López Moreno.
