La Filmoteca dedica una retrospectiva a Albertina Carri, figura essencial del cine argentí contemporani que en 2009 va rebre el premi Lluna de València del festival Cinema Jove. Carri torna a La Filmoteca el dilluns 7 d’abril per a preestrenar la seua última pel·lícula, ¡Caigan las rosas blancas!, a la qual seguirà un col·loqui amb el públic. El dia anterior, diumenge 6, també comptarem amb la seua presència per a presentar un llibre al voltant de la seua pel·lícula La rabia (Ed. Contrabando) al costat de la seua autora, Michèle Soriano.
L’eclèctica filmografia de Carri revela una cineasta en constant recerca. No hi ha en les seues pel·lícules una marca, un estil comú; ella mateixa es definix com una autora “mutant”, que ha sentit la necessitat d’abordar temes i gèneres diferents en cada una de les seues obres. Potser és això precisament allò que definix el cine d’Albertina: la curiositat, la interrogació entorn de les imatges i de la seua capacitat de revelar el que roman ocult, invisible o, més aviat, invisibilitzat. Relacionat amb este, l’altre tret principal de la seua obra és, sens dubte, la seua empremta política, el desig d’intervindre en la realitat social representant l’irrepresentable, ja siguen els desapareguts de la dictadura argentina, la violència naturalitzada en les zones rurals o els cossos i relacions sexoafectives no normatius.
Los rubios és una gran pel·lícula sobre la memòria (personal i històrica), convertida en objecte de culte i d’estudi dins i fora del seu país. Es tracta d’un heterodox assaig en primera persona que documenta una ferida i una busca: la dels fets que van envoltar la desaparició dels pares de la cineasta, assassinats pels militars de la dictadura argentina quan ella tenia tres anys. El tema de la memòria també és present en el curt De vuelta, filmat un any després, i en les pel·lícules Restos i Cuatreros. Les dos últimes presenten una investigació sobre pel·lícules perdudes en la qual arqueologia fílmica i arqueologia política se superposen.
Encara que els seus dos llargmetratges següents, Gémisis i La rabia, se situen en entorns molt diferents, els dos disseccionen famílies o xicotetes comunitats travessades per secrets i corrents de violències subterrànies. En la primera, la violència, subtil però opressiva, és la de l’ordre de la família burgesa urbana. En La rabia es tracta d’una violència instintiva, animal, tel·lúrica.
En els últims anys, Carri ha apostat per filmar utopies des dels màrgens. Las hijas del fuego, millor pel·lícula en l’edició de 2018 del BAFICI, és la seua aproximació al porno des d’una mirada feminista, poliamorosa i queer. Un viatge que acaba convertint-se en una exploració de la diversitat dels cossos i de les fantasies lèsbiques. Recentment estrenada al festival de Rotterdam, ¡Caigan las rosas blancas! és una sort de seqüela de Las hijas del fuego que també partix de la road movie per a mutar en una altra pel·lícula. En esta ocasió la cineasta no recorre al postporno sinó al gènere fantàstic per a afirmar que altres imatges i altres relats són possibles. En una realitat cada dia més distòpica, en la qual el simple fet d’imaginar altres sistemes i altres maneres de relacionar-nos sembla haver quedat reduïda a l’absurd, el gest artístic d’Albertina Carri és rabiosament valent i radicalment inspirador.
06.04.25 DIUMENGE / 18.00 h Presentació del cicle i de l’estudi crític dedicat a La rabia (Ed. Contrabando, 2024), a càrrec d’Albertina Carri i de l’autora del llibre, Michèle Soriano.
10.04.25 DIJOUS / 20.00 h
La rabia
ALBERTINA CARRI. Argentina, Països Baixos. 2008. Color. 83′. DCP.
Int. Analía Couceyro, Víctor Hugo Carrizo, Javier Lorenzo, Nazarena Duarte, Gonzalo Pérez, Dalma Maradona.
Poldo s’adona que el seu gran camarada, el granger Pichón, ha ofés la xicoteta Nati, la seua filla muda. Decidix llavors trencar per complet la relació que tenien i prohibix a la seua dona que veja Pichón, sense sospitar que els dos mantenen una relació amorosa.
