La Filmoteca i la Mostra de València dediquen un cicle al director espanyol Isaki Lacuesta, que rebrà la Palmera d’Honor d’esta edició del festival. Es projectaran tots els seus llargs i quatre dels seus curts. A més, el cineasta impartirà una masterclass. Qualsevol intent d’etiquetar l’obra d’Isaki Lacuesta està condemnat al fracàs. Si alguna cosa el caracteritza és la diversitat, siga de gèneres, de suports o de formats, i la llibertat creativa. Al principi, se li va adjudicar l’etiqueta de cinema de no ficció, però la seua pràctica fílmica desafia qualsevol categoria i fluctua entre la realitat i la ficció de formes insospitades, des del seu primer i sorprenent llargmetratge Cravan vs. Cravan (2002), passant pel díptic extraordinari format per La leyenda del tiempo (2006) i Entre dos aguas (2018), fins a arribar als seus últims films, ficcions construïdes sobre la realitat: Un año, una noche (2022), sobre l’atemptat a la sala Bataclan, i Segundo premio (2023), que és i no és la història del grup pop Los Planetas. També ha dirigit ficcions pures: Los condenados (2009), una faula moral, segons el propi director; La propera pell (2016), un thriller amb molt de suspens; o eixa inesperada gamberrada punk, entre Berlanga i Tarantino, que és Murieron por encima de sus posibilidades (2014).
Els seus relats són recerques i estan plens de persones desaparegudes o amagades. Busca a Camarón de la Isla en l’adolescent gitano i en la japonesa fascinada pel flamenc (La leyenda del tiempo). Al boxador desaparegut (Cravan vs. Cravan) o a l’artista amagat a Àfrica (Los pasos dobles). A la dona real darrere de l’estrella de Hollywood que coneixem com Ava Gardner (La noche que no acaba). Al guerriller desaparegut (Los condenados) o al fill que se’n va anar (La propera pell). El seu és un cine ple de fantasmes: Arthur Cravan, François Augièras, Ava Gardner, Camarón de la Isla, Ezequiel, Leo, Los Planetas, els morts del Bataclán.
La càmera busca els vestigis que deixa l’absència en el paisatge, en l’art, en la fotografia, en la música: la pintura en la roca de les dos pel·lícules amb Miquel Barceló, els tatuatges d’Isra, les cançons de Camarón, etc. I, sobretot, en els rostres i en els cossos. La indagació és també sobre el propi acte de filmar i de construir una imatge i, per això, veiem bategar Chris Marker, Jean Rouch, les avantguardes, Dziga Vertov, Agnès Varda, el melodrama de Hollywood, el cine d’aventures, el western, la història de la pintura o de la fotografia, Pasolini, Murnau, Erice, Zulueta i molt més. Dit així podria semblar que el cine de Lacuesta és un compendi de cites i referents, però res més lluny de la veritat i de l’experiència que suposa veure les seues obres, personalíssimes, originals i imprevisibles.
Isaki Lacuesta
Palmera d’Honor 39 Mostra de València
25.10.2024 – 07.11.2024
26.10.24 DISSABTE / 22.30 h
29.10.24 DIMARTS / 18.00 h
La noche que no acaba
ISAKI LACUESTA. Espanya. 2010. B/N i color. 80′. Digital.
Int. Jaime Arias, Lucia Bosé, Jack Cardiff, Ana María Chaler, Silvia Marsó, Manel Fábregas.
El que va succeir entre dos imatges: un primer pla de Pandora y el holandés errante i un primer pla d’Harén, el primer i l’últim que Ava Gardner va rodar a Espanya.
