A l’espectacle infantil Horta els xiquets grapegen la terra, oloren herbetes, canten cançons i descobreixen històries arrelades a la terra i els costums valencians. Tot açò en valencià, per descomptat. És, probablement, una de les obres més paradigmàtiques de la veterana companyia L’Horta Teatre que enguany rebrà el Premi Nacional de les Arts Escèniques per a la Infantesa i la Joventut en reconeixement als seus quasi cinquanta anys de trajectòria teatral, especialment centrada en la infantesa els últims temps. Hem parlat amb el seu gerent i cofundador, Alfred Picó, qui protagonitza al novembre l’última producció de la companyia al Teatre Talia [8-26/11] junt al seu amic i company d’aventures teatrals Carles Alberola. L’últim ball, fins a la data, d’una companyia que defensa el valencià i cultiva teatre de qualitat des de la perifèria amb l’humor per bandera.
En primer lloc, enhorabona pel premi! Com vas conèixer la noticia de què el Ministeri de Cultura vos atorgava un Premi Nacional?
Vaig rebre una telefonada d’un número llarg, pensava que era d’algun lloc oficial d’ací de València, però era el gabinet del ministre d’educació, que si em podia posar, que el ministre volia parlar amb mi… Primer vaig flipar i després vaig tindre una conversa molt divertida amb el senyor Iceta.
Què significa per a vosaltres el guardó?
Un reconeixement al treball fet durant tants anys, en silenci, des de la perifèria, que ens avala i ens empenta cap al futur. I volem que este Premi siga de tots els que ens dediquem a les arts escèniques a València, perquè tots sabem el que costa i la poca repercussió que tenim cap a la resta del estat.
El premi arribà mentre enllestíeu L’últim ball, una obra per a públic adult que s’estrena el vuit de novembre al Teatre Talia. Conta’ns un poc sobre ella.
L’obra parla de com, per un sí o per un no, la vida es converteix en altra cosa, també parla de l’amistat i de com tenim a la mà el refer la nostra vida, del plaer d’actuar…
L’Horta Teatre va guanyar notorietat l’any 1991 amb l’estrena d’O tu o res de Carles Alberola on tu interpretaves un dels personatges i, més de trenta anys després, torna el tàndem Alberola-Picó sota el paraigües de L’Horta Teatre amb L’últim ball. Què diries d’Alberola com a escriptor teatral, com a director, com a intèrpret i com amic?
Ens vam conèixer a l’escola d’Art Dramàtic de València i des d’aleshores ens hem entès, tant professionalment, com en la vida, som amics. Com a escriptor, diria que és recognoscible i que té sempre present el públic, com a director que a les seues mans mai un intèrpret estarà malament, que és molt exigent tant com ho és amb ell mateix; com a intèrpret, que està menysvalorat, hi ha qui considera que la comèdia, el que fa Carles a escena, és fàcil, però jo l’he vist treballar a un pam i és una bèstia! La professió li deu més d’un premi. Com amics, hem compartit una vida junts, ens coneixem, ens respectem, ens riem (molt) i alguna vegada plorem.
L’obra vol ser un homenatge als actors i actrius anònims que fan feliç a la gent amb el seu treball. No és la primera vegada que reflexioneu sobre el teatre o l’ofici d’actor als vostres espectacles, ho féreu, per exemple, en Show cost (2012) de Roberto García. Per què vos interessa mirar cap endins de la professió?
Jo crec que, tant Roberto, com ara Carles, utilitzen el nostre ofici per parlar de coses que ens passen a tots i amb les que el públic puga identificar-se i acompanyar-nos en el viatge que fem a l’escenari.
Com de preocupant és la precarietat dels treballadors del sector? Ha minvat els últims anys o segueix igual?
És molt preocupant i tot apunta que es posarà més complicada. Crec que els darrers anys han hagut moltes possibilitats de fer coses i molts llocs on poder acollir-se, però açò no ha fet que una majoria del sector deixe de ser precari.
Heu incorporat noves tecnologies als vostres espectacles. Han sigut eines importants en Eufòria (2010) o La guerra dels mons 2.0, un peça redona a la qual (corregeix-me si m’equivoque) no se li va donar el crèdit que mereixia. Què et resulta atractiu de la incorporació de noves tecnologies a l’escena? Poden destorbar més que aportar si no s’utilitzen amb seny i mesura?
Estic d’acord amb el que dius de La guerra dels mons 2.0, però en aquell moment el circuit estava quasi afonat i la situació a València no era molt millor, veníem d’anys molt molt negres. La tecnologia en mans de Roberto (creador d’eixos espectacles) sempre estava al servici de la història a contar i de la investigació de nous llenguatges, Roberto va ser un pioner en eixe camp, també poc reconegut i valorat.
Pot una companyia de teatre valenciana ser autosuficient en un món en què el primer comprador és l’administració?
NO, en majúscules, amb un neó fosforescent: NO!
Com de fràgil és la situació econòmica de L’Horta Teatre?
Hem aconseguit un precari equilibri, les ajudes no són l’única font de finançament, també la venda dels espectacles, lloguers… Però un mal espectacle, una reducció dràstica d’ajudes, o qualsevol canvi que no vaja en la direcció d’enfortir les estructures, pot fer-nos tornar a èpoques molt negres, de crisi.
Creus que les administracions públiques han sabut cap a on volien dur el teatre valencià en els darrers anys?
Almenys ha hagut diàleg, voluntat d’entendre’ns i augment, any rere any, de pressupost, que no és poca cosa atenent d’on veníem.
Com es planteja la situació amb el canvi de govern autonòmic i municipal?
A nivell autonòmic és tota una incògnita, no hi ha hagut molt de diàleg, tardaren molt en fer els equips i no se sap cap on es vol anar, només es parla del que es vol destruir. A nivell municipal tenim un responsable, José Luis Moreno, que coneix el sector, sap de les mancances i de les dificultats, i la interlocució és fàcil. A partir d’ací, a treballar.
És habitual sentir crítiques a les subvencions que rep el món de la cultura, crítiques que desapareixen quan la subvenció la rep la Ford d’Almussafes. Somnies amb què algun dia la cultura siga tan valorada ací com en altres països del nostre entorn?
La gent (en general) desconeix el nostre sector i es queda en la part més superficial, però està més que demostrat que cada euro invertit en cultura retorna multiplicat per molt més a la societat, sense comptar el benefici en altres aspectes no tangibles, el que val un pati de butaques rient-se, plorant, emocionant-se amb una història. M’encantaria, però no soc tant innocent, no tenim tan arrelat el fet escènic, ni per part del públic, ni de les institucions, només cal fer una miradeta als pressupostos.
L’Horta Teatre compleix mig segle el 2024. Com teniu pensat celebrar-ho?
D’entrada hem estrenat L’últim ball, que estarà de gira tota la temporada per tot el circuit teatral, estem preparant un llibre dels últims vint anys, també un audiovisual amb gent que ha treballat a L’Horta, acollirem l’Assemblea de Teatre Amateur en la sala, al maig farem les Jornades de l’Associació Tveo, i alguna que altra sorpresa més…
