L’art d’Anna Talens és d’una senzillesa i elegància captivadores. Amb xicotetes taques de pa d’or i subtils línies de plata sobre postals antigues és capaç d’evocar com ningú fars, horitzons i naufragis plens d’encanteri. L’artista carcaixentina ha encetat, junt amb la mallorquina Mar Guerrero, el nou cicle expositiu Territoris en trànsit, on l’IVAM convida dues artistes de diferents zones a barrejar els seus llenguatges personals. Hem parlat amb ella del tèxtil, la llum i els objectes que donen cos al seu treball artístic, fet a cavall entre Berlín i la Ribera Alta.
L’IVAM té una altra mostra oberta ara mateix, A media lumbre, que posa el focus en el treball col·laboratiu, l’artesania i els materials “pobres”. Hi ha semblances amb la vostra exposició Entre el far i l’abisme, veritat?
Sí que n’hi ha, i a més crec que no és casualitat que convisquen al mateix temps. Ambdues ofereixen a l’espectador la possibilitat de conèixer la diversitat de llenguatges desenvolupats, sobretot per dones, durant els últims anys, que posen en comú les bases de l’art povera amb les arts i els oficis. Llenguatges que ens parlen d’una producció artesanal, la reutilització, el ritme pausat i el patrimoni immaterial, amb un rerefons conceptual. Un enfocament que contrasta amb l’actualitat en què vivim, amb una la guerra oberta per l’explotació dels recursos del Planeta. Crec que les dues exposicions funcionen com a refugi, record i esperança.
Tant Mar Guerrero com tu pivoteu al voltant de la mar en la mostra i ambdues sou fetitxistes, en el sentit de donar una segona vida artística als objectes trobats. Amb tot, treballeu estètiques molt diferents. O no tant?
Treballem de manera diferent l’objecte trobat. Les peces conviuen bé perquè porten l’espectador a dues formes de fer; és per això que Alicia Ventura, la comissària, va pensar en el diàleg. Mar transforma troballes marines en nous éssers, que encarna a través de tècniques com la impressió 3D amb filament d’ostra o d’algues, o amb cianotípies. I jo rescate objectes trobats en rastres que han quedat oblidats per l’atzar i que es sacralitzen, de certa manera, combinant-se amb altres i adoptant nous significats simbòlics. És el cas, per exemple, d’Al·legoria de la transitorietat, on dues boles de Nadal es troben amb una closca, un petit vanitas que pren com a referència l’obra de Karel Dujardin Xiquet bufant bombolles de sabó. Al·legoria del caràcter transitori i breu de la vida (1663).
L’exposició presenta diverses de les teues peces tèxtils. Com t’ha influït la tradició costurera de les dones de la teua família?
Crec que no era conscient fins fa uns anys, potser perquè la visibilitat de la pràctica tèxtil femenina en l’art contemporani és prou recent. Vaig aprendre a teixir i a cosir des de xicoteta: les dones de la meua família materna eren modistes i van sobreviure en moments de precarietat gràcies a aquest ofici. He utilitzat el teixit com a llenguatge des de sempre, encara que al principi de manera més automàtica i, amb el temps, de manera més conscient i abstracta. En els últims anys, crec que cada vegada es reconeix més la seua dimensió conceptual. No només som creadores de teixits, sinó que també contribuïm a visibilitzar la pràctica tèxtil de moltes dones que van ser relegades a l’àmbit domèstic, perquè va ser considerada durant molt de temps un art menor. Hi ha, a més, una forta tradició tèxtil en l’art contemporani, amb artistes com Anni Albers, Olga de Amaral, Chiharu Shiota, Ghada Amer, Teresa Lanceta o Ernesto Neto, que aborden aquest llenguatge des de perspectives molt diverses. Fa uns dies vaig visitar el Museo del Traje a Madrid i vaig sentir que la meua relació amb el teixit connectava d’una forma més profunda amb aquesta memòria, no només com a pràctica artística, sinó també com a herència cultural i emocional.
Eres una artista elegant i molt sintètica. Aquest minimalisme es du dins o es treballa? És a dir, has de fer un esforç per a no afegir més del que toca?
El minimalisme moltes vegades no és el resultat d’una acció precisa i intuïtiva, sinó més aviat la capacitat de prescindir del que és innecessari per quedar-se amb l’essència. En el meu cas, ho he treballat. La meua tendència, també per la meua cultura, és més barroca, però el contacte amb l’estètica del nord d’Europa m’ha influït en aquest sentit. Al final, el teu llenguatge és una hibridació de tot el que vius i observes. La mínima intervenció sobre postals antigues traçant una línia d’horitzó de color daurat tracta de parar la tempesta. Es tracta d’una cerca constant de l’horitzó, que ens fa avançar i que, al mateix temps, és inabastable. La força de la vida que ens manté vius malgrat les dificultats. A la mostra, el meu acostament al mar és existencial. Em pare en algunes de les seues profunditats per parlar de por, auxili, deriva, far i estratigrafia. Conceptes no només lligats al mar, sinó també a la complexitat de la vida.
La llum és important en la teua obra: l’escultura Palafit de CaixaForum reflecteix la llum sobre l’aigua; la instal·lació Alba Mobile que exposes a l’IVAM recrea la llum que es colava en la teua habitació a Roma. Què t’interessa d’ella? Li has trobat el seu encant a la llum de Berlín o com la mediterrània, cap?
Em fa especialment feliç mostrar Alba Mobile en tot el seu esplendor a l’exposició. L’alçada de la sala 7 del IVAM m’ho ha permès. Aquesta peça estava esperant des del 2019 per ser vista, fins i tot per mi. L’entenc com un antecedent del Palafit. Sempre he pensat que la meua finestra de Roma, per on entrava el sol i projectava la seva llum sobre les parets de manera incessant, marcant els dies i el gir de la Terra al voltant del sol, es va convertir en escultura i refugi. Palafit, la xicoteta edificació pensada per ser erigida sobre les aigües del CaixaForum, no és més que una forma de connectar-nos amb la natura, amb l’agricultura, amb els cicles solars i amb el pas del temps, no comptabilitzat sinó sentit. I funciona com aquells temples on estava programat el reflex del sol com a moment màgic. La llum del Mediterrani és groga i a Berlín tenim una llum més blanca. Crec que ambdues són belles i han aportat coses que segurament van provocar el naixement de dues cultures diferents.
A mi m’encisen els éssers marins (polps, anemones i eriçons) de colors brillants que dibuixes amb microperforacions sobre superfícies planes. Desprenen un missatge ecologista? Com d’importants són la natura i els seus cicles en la teua obra i en el teu pensament?
L’energia de la natura és una gran artista i una gran artesana, treballa incansablement per a preservar la vida a través de la creació d’una immensa varietat d’éssers amb formes i colors fascinants. Conviuen amb nosaltres, però rara vegada reben l’atenció que mereixen. Aquesta nova sèrie de perforacions naix d’un grup anterior d’obres on clavava milers d’agulles sobre una superfície de seda; podreu veure’n una a l’exposició. Durant el procés, em vaig adonar que l’acció de perforar es perdia en la recerca del resultat final. Així que vaig decidir centrar-me en aquesta part del procés i usar-la com a llenguatge. En observar de prop els éssers marins, vaig descobrir un patró repetitiu en el món micro: una repetició imperfecta que es reflecteix en les seves formes i colors. La sèrie està composta per un grup d’obres sobre paper amb colors vibrants, que s’aproximen a les mateixes sensacions que els colors del fons submarí ens aporten, i que es perden al treure’ls a la superfície.
El rerefons ecologista de la meua obra es sosté sobre una base material i estètica; aquesta idea no és només una atracció per les superfícies de les coses, sinó un interès profund i una fascinació per entendre el seu origen i protegir la seua diversitat. L’amor per la seua bellesa és un dels detonants possibles per a la seua protecció.
Has treballat amb flors que marceixen en una mena de vanitas barroca, resignifiques objectes com ho fera Duchamp a principis del segle XX i fas servir l’objet trouvé en moltes peces. Quin pes té la història de l’art en el teu treball?
M’agrada vincular el meu treball amb la mitologia i la simbologia, dos conceptes que semblen ja del passat, però que definien el món abans de l’hegemonia de la ciència i la recerca de la veritat. Crec que és per això que faig moltes vegades viatges al passat, perquè crec que altres formes de veure i conèixer encara són vàlides en el nostre present. La peça Stillleben, a la qual et refereixes, ens parla de manera directa i no representativa de la fugacitat de la vida. A més de Duchamp, m’interessen molt Meret Oppenheim, Rebecca Horn i Louise Bourgeois. Utilitze objectes antics en els meus assemblatges perquè semblin d’un altre temps, o fins i tot perquè no tinguin un temps concret. L’objecte és portador de significat per si mateix i per la vida que ha viscut abans de ser trobat.
Has obert un estudi a València? Què trobes a faltar de València quan estàs a Berlín? I de Berlín quan estàs a València?
Tinc un estudi a Carcaixent i un altre a Berlín. He intentat sumar i no restar. No és fàcil viure així, però vaig aconseguint tenir el millor de tots dos llocs. Són dues realitats molt diferents, però les dues em defineixen. Quan estic a Berlín, trobe a faltar l’alegria de la gent, el recer, el mar, el sol i els mercats. Però quan estic a València, trobe a faltar de Berlín els seus museus i galeries, la seua identitat cosmopolita, els arbres, els jardins i aquella forma que té de posar-me a prova i empènyer-me a superar-me.
Quin lloc de València et sembla inspirador? I de Carcaixent? Per què?
A València m’agrada molt entrar a la Llotja de la Seda, seure al claustre de la Universitat de València i recórrer el Mercat Central. Un poquet més al nord, m’interessen especialment els tallers de producció d’espolins de Garín 1820. De Carcaixent em quede amb el paratge del Realenc, la ruta dels horts històrics, l’olor a flor del taronger a les nits de primavera i el patrimoni modernista d’algunes de les seues cases. I, sobretot, amb la casa dels meus avis, on vaig tindre el meu estudi i refugi. Crec que tots aquests llocs em reconnecten amb el meu paisatge emocional, aquell que es construeix durant els primers anys de la nostra vida, amb el qual et retrobes d’una forma molt intensa després de la recerca d’altres mons.
