Aurelio Delgado i Raúl Lago fan girar l’engranatge del Carme Teatre des de fa 25, amb professionalitat, i des de l’admiració que es professen l’un a l’altre i el respecte que li tenen a les arts escèniques, en totes les seues variants. En una època en la que a València a penes hi havien sales de teatre privades, Aurelio es va fer càrrec de la jove sala Trapeci amb la idea de donar cabuda a xicotetes companyies i crear la motivació per a que es crearen de noves. Eixe mateix any, el 1995, va esclatar la bombolla a la ciutat i aparegueren un fum de projectes com el Micalet, el Teatro Círculo i el desaparegut Teatro de los Manantiales, i, cinc anys després, aterrava a València Raúl per estudiar un doctorat en Belles Arts. Acabaria encarregant-se de les produccions executives de la companyia Carme Teatre i de la gestió cultural d’esta sala alternativa que va haver de deixar el seu bressol, el Carme, en busca d’estabilitat i creixement. En abril celebren el quart de segle i hem parlat amb ells del nou barri que els ha acollit, de dansa, de poesia i d’autors valencians.
Com va començar el Carme Teatre? Aurelio Delgado: Hi havia una sala que es deia Trapeci que havia estat funcionant durant cinc o sis anys, però no tenia una exhibició continuada. La duia un amic meu, Enric Belloch, i un dia em va dir que se la deixava, que no volia continuar. Tot i que era una idea boja, jo en aquell moment pensava en obrir una sala i em vaig liar la manta al cap. La idea era tindre una companyia resident, la meua companyia Carme Teatre, i fer una programació continuada de dijous a diumenge. En aquell moment no hi havia tantes companyies com hi ha hara, però amb la gent que jo coneixia i les companyies que havien per ací vaig poder fer eixes primeres temporades. La idea era donar cabuda a companyies i crear la motivació per a que es feren noves, perquè no hi havia en València en aquell moment sales d’exhibició que no foren públiques, i clar, la gent que estàvem per ací, que teníem la nostra companyia recent creada no sabíem on anar.
AU: ¿No hi havia cap sala privà quan vas començar?
A.D. No, en aquell moment estava el Rialto, que l’acabaven d’obrir feia un parell d’anys, i després estava el Principal, que havia estat sempre.
Raúl Lago: Bé, i l’Olympia.
A.D. L’Olympia no estava encara com a sala de teatre. Va ser teatre, després cine i després teatre, i estava en eixe moment en una evolució entre cine i teatre. Sí que estava el Talia, però el Talia era com la Casa del Obrers, una companyia que estava allí afincada sempre i feia les seues coses, la companyia d’Isabel Tortajada.
R.L. El Micalet també va sorgir en aquella època.
A.D.. El mateix any, com si la lluna s’haguera posat en no sé quina coordenada, es van obrir el Micalet, el Círculo i Manantiales.
De quin any parlem?
A.D. L’any 95. Círculo ja havia fet alguna cosa abans, associat a l’escola de Pablo Corral. Però quan van obrir les sales va ser al 95. I totes, a més, per la mateixa data, per la primavera.
Tu quan t’incorpores Raúl?
R.L. Jo a l’any 2000 arribe a València, a estudiar un doctorat en Belles Arts, i conec a Aurelio als pocs mesos d’estar ací. Havia ja un espai creat i una companyia, i vaig fer uns pinitos d’actor al principi, de fet vaig participar una producció de Carme Teatre al 2002, Ojo el ojo. Va ser una experiència molt gratificant però em vaig adonar de que feia falta algú encarregat de la gestió i la producció. Així, vaig anar incorporant-me d’una manera natural a eixe paper, i ja, més endavant, vaig fer el Máster de Gestió Cultural. A partir d’ací, el 2001, em vaig encarregar de les produccions executives de la companyia Carme Teatre i vaig portar la gestió cultural de la sala. Fins a hui. Des d’eixe moment que ens coneguem este senyor i jo, des que vaig arribar a València.
Com de difícil és la vida d’una xicoteta sala de teatre alternatiu a València?
A.D. Prou complicada. Nosaltres no vam tindre ajuda pública fins el 2008, estiguérem tretze anys sense ajuda pública. Imaginat com va ser això. Eren tot aportacions personals. Jo en aquell moment tenia un bon treball i podia fer-me càrrec del dia a dia de la sala encara que les companyies venien a taquilla, perquè no podíem pagar un caché. Això era una cosa que Raúl i jo teníem en ment que tenia que canviar. Quan començarem a rebre ajudes vam complir eixe somni i ara les companyies ja venen amb el seu caché.
R.L. Des de fa anys, ja.
A.D. Una sala té moltes despeses: de personal, de llum, d’aigua, d’impostos… Aleshores, és prou complicat, és greu, però hem pogut resistir-ho i esperem que pugem resistir-ho d’ací endavant 25.000 anys més.
R.L. Jo sempre dic que, al final, la vida són decisions. Nosaltres tenim un treball que ens agrada, i això suposa tindre una vida més austera, el que no vol dir que ens falte res. Ens dona moltes satisfaccions i ens enriqueix com a persones el poder col·laborar i veure com creix culturalment la ciutat, recolzar a companyies que estan creixent, apareixen o ja estan consolidades, i el poder gaudir d’un ambient creatiu. Jo sempre parle d’un equilibri entre la rendibilitat social i la rendibilitat econòmica. Tot i que som una sala privada, tenim també un àmbit social i públic, de protegir determinats productes escènics que no tenen cabuda en altres espais.
A.D. Això ha passat sempre, no totes les companyies poden arribar…
R.L. O no volen. L’Administració, al final, s’acaba copiant les característiques de la gestió que estem fent. Nosaltres hem aconseguit tindre un públic amb gust per espectacles més contemporanis, que tenen a veure amb la realitat, que tenen un sentit crític… Açò les programacions públiques no ho observaven perquè es dedicaven a coses més comercials. Ara està canviant i tenim més equilibri.
A.D. Ha canviat l’opinió sobre les sales, a tots els nivells: a nivell públic, a nivell de les companyies i des de l’Administració.
R.L. Les sales érem un camí, un pas per arribar a… I ara ja no.
A.D. Ara ja, les sales, i el Carme Teatre, s’han consolidat com un espai cultural de la ciutat que no ha de remetre a res més, sinó que fan exhibició, dels seus productes també, i són un referent cultural de la ciutat per al públic, per a les companyies i per a l’Administració. I es compta amb nosaltres per activar el teixit escènic i cultural de la ciutat. Açò ha sigut una baralla, perquè al principi no se’ns tenia en compte per a res. Ja hi ha una interrelació amb els actors escènics i amb l’Administració, amb la que col·laborem en alguns festivals. L’Administració ha vist que ha d’incorporar uns altres elements a l’escena per a cridar a un públic més ampli.
R.L. A nivell de formats, de temàtiques… Que no és necessari fer un teatret amb una escenografia gegant amb quaranta actors…
R.L. El concepte de sala alternativa, que ja no gastem, va sorgir a finals del 80 en Madrid i Barcelona, ciutats més grans. I bé, nosaltres ací en València, al ser una ciutat més de províncies, sempre anem com déu anys per darrere. A Madrid i Barcelona comença a generar-se eixe teixit al voltant de les sales alternatives independents de xicotet format als noranta, a València comença amb la creació de les sales l’any 95, associades a companyies residents, que són l’essència de les sales alternatives. Una companyia que fa un producte que no pot exhibir en un espai públic perquè, ni vol, ni té un format que encaixe en un espai gran a la llatina, se genera el seu propi espai per a poder exhibir i acompanyar allò seu amb l’exhibició d’altres companyies afins.
A.D. Es va denominar “alternatiu”, perquè era alternatiu a allò públic. Això motivava també la creació d’un espai diferent. La majoria tenim l’espai amb graderies, no eixa cosa d’escenari en alt que limita i et posa una barrera… detallets que provoquen una manera de crear diferent.
Per què tinguéreu que deixar el barri del Carme?
A.D. En el Carme estàvem en una situació alegal perquè la llei no contemplava estos espais. Tot el món sabia que estàvem allí i rebíem ajudes de l’Administració, però no teníem permís per a estar allí. La llei de permisos per a sales contemplava un epígraf que ens igualava a les discoteques. Per això, ens exigien unes condicions que eren impossibles de aconseguir: un edifici exempt per tots els costats i sense veïns, i clar, això a València és impossible. O ten vas a un polígon o res…
R.L. No teníem llicència de teatre com a tal. Nosaltres treballàvem amb una llicencia antiga d’escola que ens permetia, com a la resta de sales, dur a terme una activitat, el que diu Aurelio, “alegal”. I nosaltres, d’altra banda, teníem el handicap de que el nostre espai era del mil huit-cents trenta i pico, estava protegit i, per tant, no se’ns permetia fer cap mena de reforma. En el moment que sol·licitarem fer qualsevol reforma ens tombaven el projecte.
A.D. Al Carme hi ha un PAI i tu no pots fer una reforma pel teu compte. Això, unit a que es va declarar zona ZAS, que impedia tindre espais d’exhibició pública… S’acumularen moltes coses: el PAI, la zona ZAS, esta alegalitat que hem comentat… Estaven un poc en precari en aquella sala que necessitava unes reformes.
¿No va haver cap qüestió política?
A.D. No. Jo no crec que fóra una mala intenció política. No va ser la història d’anem a carregar-nos les sales, no. La zona ZAS en el barri del Carme es va posar molt forta perquè començaren a tancar garitos a tope, pràcticament tots els dies tacaven dos o tres. I ens va tocar a nosaltres també, que no fèiem soroll, ni teníem veïns, i el nostre horari era de 20.30 a 22h. Dels veïns no vam tindre mai cap queixa, més bé al contrari. Parlarem amb l’Ajuntament, però legalment, per ser un PAI i una zona ZAS, no podíem fer res. A més, perillaven també les ajudes que teníem per estar en zona ZAS. Aleshores decidírem canviar i començarem a buscar un espai. Ens va costar més d’un any. La idea era continuar amb la sala, això mai se’ns va anar del cap, no volíem tirar la tovalla, per això estiguérem un temps d’itinerància.
R.L. No va ser una decisió política ni molt menys, perquè totes les sales estàvem en la mateixa situació. La qüestió política va ser més eixa llei que va aprovar l’Ajuntament l’any 2008, una ordenança particular que es va traure el govern de Rita Barberà al seu moment i no tenia cap explicació. Mai hem entès com va eixir aquella ordenança que limitava qualsevol activitat cultural a tindre un espai en l’horta o en el desert. D’ací va eixir tot el projecte de La Rambleta, per exemple, que es un espai totalment aïllat. I aixina i tot, tampoc complia al seu moment eixa normativa específica.
A.D. T’exigia un teló d’acer per a l’escenari i això es una barbaritat. En el moment que la van redactar, ningú pensava en este tipus de sales, que ja existien. Està pensada per a teatre grans amb aforament per a 800 o 900 persones. La idea de teatre per a l’Administració sempre ha sigut el Principal.
R.L. La ordenança no diferència els aforaments, una cosa fonamental. Perquè no és el mateix la seguretat de cent persones, que de mil, és obvi. Però això mai ho van entendre. Es veritat que amb el canvi a l’Ajuntament hem iniciat una sèrie de conversacions i són més sensibles a la situació, també són més realistes i toquen més el carrer.
A.D. La llicència que podíem aconseguir era la d’espai polivalent perquè no hi havia un epígraf per a teatres. Totes les sales ens vam acollir a eixe epígraf, que té unes limitacions: no es poden fer actuacions en directe [rialles]. Per tant, estaven en una situació molt rara.
R.L. Irracionalitats i malapteses burocràtiques que no tenen cap sentit.
A.D. Finalment, amb el canvi d’Administració, aconseguirem que afegiren un epígraf a la llei referent als espais escènics. A eixos sí que els permeten les actuacions en directe, no tenen els condicionaments de discoteca o de gran teatre com abans, ara ja sí que tenim una cobertura legal. Es un procés, l’Ajuntament ha d’especificar unes quantes coses més…
R.L. No obstant, la inversió que nosaltres férem ací va ser seguint l’epígraf anterior. Es a dir, nosaltres ara mateix tenim ací un búnquer. Ara no faria falta tant.
Com s’heu adaptat al nou barri de Les Tendetes?
R.L. Jo estic encantat.
A.D. Sí, estem contents. Deixar un espai en el que has estat treballant vint anys, que es ja la teua casa, dona palo. Però superat eixe trauma i el que la gent et diguera, “ai, este està molt bé, però aquell lloc tenia tant encant…” La gent també s’ha acostumat, veu que és un espai més útil.
R.L. Més còmode.
A.D. Per a tot, per a l’escena, per al espectador… Se’ls va llevant la idea d’allò altre, la idea romàntica, diguem. El barri ens ha rebut molt bé. Estan contents de que estiguem ací. És un barri molt populós amb gent de classe mitjana a la que, potser, li costa un poc acostar-se al teatre, però ho estan fent, tenim públic del barri. Hem fet projectes en els que els veïns s’han involucrat contentíssims. La cosa aquesta de passar el riu, que ja sabeu que a València és una barrera psicològica, que quan passes el riu ja te’n vas no se sap a on…
R.L. L’hem trencada.
Aleshores, no heu perdut audiència.
R.L. Tot el contrari. També és cert que aquest nou espai ens ha permès fer moltes més activitats, hem iniciat una línia de programació familiar més continuada. Que això també al barri s’ha agraït. També està el Teatre Flumen, que te un altre tipus de programació i, per tant, ens complementem un poc com a programació cultural al barri. En Bombas Gens, a pesar de ser una fundació molt més potent econòmicament que nosaltres, tampoc tenien llicència per a dur a terme les reformes. Quan nosaltres vam inaugurar ací, Joan Ribó va facilitar a la fi la llicència d’obres i de repent, en este barri de Tendetes, que és un triangle escàs entre Marxalenes i Campanar, hi han tres espais culturals bastant potents de la ciutat amb línies programàtiques molt diferents que donen una diversitat cultural al barri. Ja no és el barri del PROP, ja és de la sala Carme Teatre, la sala Flumen, Bombas Gens…
Vosaltres heu apostat sempre per la dansa, tal volta una de les arts escèniques amb més problemes per arribar al gran públic. És una aposta personal?
A.D. Començarem amb teatre perquè jo venia del món del teatre, era allò que coneixia més, però la idea, ja des del principi, era obrir-nos a la dansa. Però no hi havia companyies, tot el teixit es va anar creant un poc a partir de les sales. A mida que van anar eixint companyies de dansa i començarem a tindre contacte amb elles, anàrem incorporant-les. Fins que arribarem a la idea de fer cicles o períodes de dansa amplis perquè tingueren una continuïtat i ser un referent de la dansa a València.
R.L. Totes les companyies de dansa de València han passat per la sala. Totes. I han anat sorgint companyies de formats més xicotets o mitjans que hem anat incorporant a la nostra programació. Ha sigut tot de forma un poc natural. Portem dos anys centrant la programació de dansa en dos mesos molt concrets a final d’any englobats en un cicle Carme Dansa que inclou cursos gratuïts, la generació d’un discurs teòric al voltant de la dansa, diferents xarrades o col·loquis després dels espectacles… I estem veient que, el haver fet eixe esforç durant anys està donant els seus fruits perquè tenim bastants espectadors de dansa. També és cert, que amb una programació d’altíssima qualitat. Nosaltres apostem sempre per això: qualitat, qualitat, qualitat.
A.D. Sí, jo crec que, inclús a nivell nacional, el Carme Teatre es una sala referent de la dansa. Hem posat molta obstinació en això.
R.L. I quan crearem este espai, el pensarem per a que fóra tot hàbil per a ballar. Des que termina la graderia, tot l’espai té un sòl flotant amb el seu linòleum. Després, evidentment, amb el pas del temps, les companyies d’arts vives han incorporat el moviment. Inclús les nostres produccions. La última producció del Carme Teatre, d’autoria i direcció d’Aurelio, Elegía, també té eixa part performativa amb moviment. Es a dir, que tots hem anat incorporant açò.
Un altra disciplina complicada com la poesia forma part també de la vostra programació anual dins del festival Vociferio.
R.L. A través d’El Dorado, que era una associació amb un garito pel Mercat d’Abastos, vaig conèixer a Alicia Martínez i vaig començar a assistir com espectador a eixes jams poètiques. En un moment va sorgir la possibilitat de fer un cicle de poesia en la sala els dilluns i al llarg de 2009-2010 portarem poetes de tota Espanya, i locals, evidentment. En el 2011 se’ns va ocórrer fer un festival que nomenarem Vociferio i, a partir d’ací, duguem nou edicions. D’una línia més recitativa, més austera, de llegir i tal, hem vist, com de forma natural, la societat ha incorporat el tema poètic als discursos escènics i cada cop més estem tenim propostes que barregen.
A.D. La poesia i els poetes que portàvem de fóra estaven treballant en eixa línia de poesia escènica.
R.L. Ens veiérem reflectits en altres festivals nacionals que van sorgir en eixe mateix moment, el 2010-2011. I en eixe any van sorgir molts altres festivals ací en la ciutat, que va ser també curiós. Com, de repent, eixos impulsos socials fan sorgir el Cabanyal Íntim, Russafa Escènica… Després ja, més endavant, Bucles, 10 Sentidos i tal.
A.D. Com va passar amb les sales. I havia alguna cosa en l’aire, es respirava…
R.L. Jo vaig participar amb un recital escènic en la primera edició de Cabanyal Íntim i crec que alguna cosa de Cabanyal Íntim va vindre també a Vociferio. Sempre sorgeixen estes sinergies que són curioses. Hui, Vociferio és una llança en la nostra programació.
Quin lloc ocupa el teatre familiar dins de la vostra programació?
A.D. Una cosa que ens ha permès este espai, que allí no ho podíem fer, és el teatre familiar. Ara ens toca espentar ací, en la línia del teatre familiar, que enguany ho estem fent d’una manera molt forta i decidida. Està costant però estem contents perquè, diguem que progressem adequadament.
R.L. Sobre tot perquè estem educant. I no penseu que és una cosa que dic amb esnobisme. Teatre familiar hi ha molt, però nosaltres estem procurant programar espectacles, jo sempre dic, per a mamàs i papàs llestos. Es a dir, que se’n isquen dels codis de teatre familiar interactius i de colorins.
A.D. El teatre familiar clàssic que s’ha cenyit molt a figures infantils conegudes com Pulgarcito, Blancanieves… Hi ha teatre familiar que té un altra temàtica que no té res a veure, més actualitzada al moment actual dels xiquets.
I molt més suportable per als pares.
R.L. Clar, clar! Que parla sobre art, sobre la vida, sobre la prostitució, sobre la mort… d’una forma natural. Coses que existeixen, que són la vida.
A.D. Este es el tipus de teatre familiar que estem incorporant i que encara queda un poc rar, perquè els xiquets encara demanen el que veuen a la televisió: Disney. I està molt bé, però oferir un altra possibilitat…
Com d’importants són les residència de creació per nodrir el teatre de la ciutat?
R.L. Nosaltres, com a Carme Teatre, tenim un projecte propi de residències de creació que estem desenvolupant des que estem en la nova sala. És un projecte que forma part de la nostra comesa com a centre de creació, donar dignitat i afavorir la creació contemporània valenciana: cedit l’espai, facilitant uns diners importants a les companyies… D’altra banda, el projecte Graners ha anat sumant altres administracions i altres espais i nosaltres ens hem incorporat enguany treballant directament amb Dansa València. Graners de Creació està propiciant un altra línia de treball i complementa les residències que nosaltres fem. Eixe és el nostre cas.
A.D. Quedar-nos en una manera de fer les residències és un poc limitatiu. Si tot el mon fem residències Graners, que estan estipulades d’una manera determinada, totes les obres seran de la mateixa manera. Nosaltres pensem que està bé participar en Graners, però la possibilitat d’oferir residències d’un altre tipus, amb altre perfil, ens fa mantenir les nostres residències pròpies. Establim un perfil diferent que no limita tant que quan les residències són d’una manera unívoca amb un perfil.
R.L. Han sorgit col·laboracions en l’exhibició d’espectacles de Tercera Setmana, de Dansa València, fa ja molts anys, però també dels festivals que han anat sorgint: 10 sentidos, on tinguérem un espectacle nostre, el d’Elegia. O enguany, que col·laborarem amb Circuito Bucles. És possible que en un futur col·laborem amb altres festivals. Són sinergies que es donen. Però evidentment, nosaltres tenim clares les línies que volem mantindré en l’espai i les anem a continuar mantenint mentre podem. Però estem oberts a crear sinergies i xarxes amb coses externes.
Parleu-nos del cicle Amb el text per damunt en el que recupereu textos d’autors valencians.
A.D. Açò va sorgir per la necessitat. Vas fóra i veus que a Catalunya, evidentment, però també a Galicia o en Euskadi, tenen un teatre on incorporen als seus clàssics. I viatjant per ací jo li deia a Raúl: “I nosaltres perquè, no? Perquè a València no existeix açò? Qui són els nostres clàssics? A part del sainet, degué haver alguna cosa més, no?” Aleshores, ens posarem a investigar.
R.L. Aurelio és filòleg.
A.D. Sí, però no cregues que sabia tant d’això, tenia molt de desconeixement. Hi ha molt de desconeixement del teatre anterior. Sí, coneguem Guillem de Castro o Eduardo Esclanate, però poc més. Aleshores començarem a investigar sobre el teatre del segle XX valencià i ens adonarem de que havia autors molt interessants, que havia hagut una riquesa i gent amb unes propostes importants.
R.L. Al·lucinants.
A.D. Sí, dins de la línia que s’estava fent a Europa: el naturalisme, l’expressionisme… que pensàvem que ací no havien arribat mai. I sí, arribaren i teníem representats dramàtics d’això. La idea era fer una recuperació d’eixos autors i donar-los a conèixer a tot el món. Son peces amb molts actors i sabíem que no podíem fer produccions que foren muntatges com a tal, perquè era econòmicament inviable.
R.L. Tampoc ens interessava artísticament.
A.D. Foren les dos coses. Per un costat, havien de ser peces que es pogueren preparar en poc temps, i la lectura ens donava eixa possibilitat. Una lectura que també incorporara elements escènics. Per altre costat, era un teatre que estava molt bé, però li faltava acció. És un teatre fabricat a base de paraules, és absolutament de diàleg amb un domini lingüístic increïble. També és prou costumista i, això, associat al sainet, que ací ha sigut la punta de llença d’eixe tipus de teatre, ens portava un poc a l’alpargata i la faixa. Això ho volíem evitar. La lectura ens permetia també distanciar: ja no havíem de vestir-nos com a l’època, ni fer l’escenografia de l’època… Eixe distanciament procurava que sobreeixira el text, que era allò important, a on els autors despunten, i li llevava eixe regust caspós.
R.L. Per això li diguem Amb el text per damunt. Són lectures escenificades on hi ha espai sonor, hi ha il·luminació i vídeo en quasi totes.
A.D. El projecte no contempla que tot siguen lectures, mai va ser eixa la idea. Aquest any hem fet una producció, Barracó 62 de Joan Alfons Gil Albors, que ja té altres connotacions, hi ha més acció, és una obra que no s’haguera pogut entendre només com a lectura. I crec que a partir d’ara, que anem pels anys 60 i ja comença un teatre més d’acció, més contemporani, anirem combinant muntatge amb lectura. La idea, per damunt de tot, és recuperar autors que no s’han vist mai.
R.L. Com l’obra de Lenin, per exemple, que no s’havia posat en escena mai.
A.D. El text de Lenin estava perdut. Es parlava molt d’ell perquè és un text de teatre documental, que en la època no existia. Es parlava d’ell com una obra revolucionaria de la dramatúrgia valenciana i no hi havia on trobar-ho, però el trobarem a una biblioteca de Barcelona i el poguérem posar en escena. I no només la de Lenin. La borda, que és una obra estupenda del 1911, es va estrenar i ja no es va tornar a representar. I dius, “com es possible que una obra com aquesta, no s’haja tornat a representar mai més quan deuria estar en el repertori del teatre públic valencià?” Perquè és una obra amb un valor evident a tots els nivells.
R.L. Tracta sobre una dona a la que tot el món li diu “La Borda”, com a “la tonta el pueblo”, i de sobte, farta, decideix cremar el poble.
A.D. Perquè la violen, i pateix una sèrie de coses per ser dona i un poc tonta, rep una burla del poble cruel i ella, al final, en un moment de lucidesa, no de bogeria, de lucidesa, crema el poble. És una obra expressionista.
R.L. 1911!
A.D. Té coses molt expressionistes. Veus rastres de Valle-Inclán, de Lorca… La obra comença amb una cançó infantil, una cosa que Lorca utilitza després molt en la seua dramatúrgia.
R.L. Ens hem trobat i ens han interessat obres on la dona tenia un paper d’empoderament molt important en l’època. Hi ha una altra obra que recuperarem, Pobres flors, on al final, l’actiu, es dirigia directament al públic i feia tot un al·legat feminista. Una obra de 1923.
A.D. És com una Nora [protagonista de l’obra Casa de Muñecas d’Henrik Ibsen]. El seu home la enganya. I al final diu: “Saps que et dic, que ací et quedes. Me’n vaig amb el meu amant i em dóna igual el que diga el poble”.
A.D. El text de Cap ahí amunt anem de Peris Celda també es creia perdut, però parlant amb la família del autor resulta que tenien mecanoescrit l’original de l’obra. S’havia perdut i és una pena perquè és un text que inicia el teatre de guerra de la República. El buscaren, el trobaren i l’hem recuperat. D’això estem contents, de poder augmentar el patrimoni dramàtic.
De totes les companyies que han passat pel Carme Teatre, quina vos unfla el pit d’orgull?
R.L. Dins del 25 aniversari estem fent recopilació de dades i he comptabilitzat, fins ara, fins el 2019, 435 companyies. Algunes han estat, quatre, cinc i fins a sis voltes. El que ens enorgulleix, sincerament, son companyies que han començat en la sala i continuen treballant amb nosaltres, i oferint qualitat als seus espectacles i diversitat al teixit cultural de la ciutat. No podem donar cap nom per això. Hi ha moltes companyies que segueixen confiant en Carme Teatre i que segueixen donant canya. Companyies que duen deu, quinze anys i, inclús, tants anys com nosaltres. Això és el que realment em plena d’orgull i satisfacció.
Com veieu el panorama escènic valencià?
A.D. Jo sóc optimista.
R.L. Jo també.
A.D. Perquè tenim un teixit de talent. Tenim dramaturgs, actors, directors, escenògrafs… amb talent. Per ací sóc molt optimista perquè crec que açò va a seguir, va avant i anem a veure productes molt interessants en les produccions valencianes. Però d’altra banda crec que encara falta l’espenta i el risc d’una Administració que aposte pel que hi ha. Estan apostant, no dic que no estiguen fent coses, perquè ha millorat, però deuria ser una cosa més decidida. L’Administració, que te l’oportunitat de trobar camins per a que el talent siga visible, no solament a nivell intern, local, sinó a nivell nacional i internacional.
R.L. La distribució es on encara punxen.
A.D. Festivals, feries… per a poder traure tot el talent que estem veient i que la gent ho puga veure i ho puga reconèixer. En això deuria obstinar-se ara l’Administració. El caldo està.
